El seu sobrenom artístic prové d’un vers de Lorca. Nascut al poble del costat del poeta granadí, la seva admiració per l’escriptor ha marcat una bona part de la seva trajectòria. Després de La garra y el Ángel (1997), Amargo (1999) i Poeta en Nueva York (2002), espectacle dedicat a Lorca, rebé el reconeixement amb nombrosos premis, com el Max d’arts escèniques del 2002, guardó que li ha estat atorgat quatre vegades. Aquest espectacle barreja dansa flamenca amb dansa contemporània, flamenc amb blues, creació escènica i treballs videogràfics d’estètica expressionista (la codirecció musical anà a càrrec del català Eduardo Cortés, guitarrista flamenc de Barcelona). Director iconoclasta, a l’escenari planteja un aiguabarreig de llenguatges que han trobat bona expressió en dos espectacles dedicats a Barcelona: Enramblao (2004) i Enramblao 2 (2008), obres en què el coreògraf andalús ha homenatjat el bullit multicultural de la Rambla i la tradició flamenca del Raval, el music-hall al costat del hip-hop de carrer, però també la provocació d’Ocaña i la tradició teatral popular del Paral·lel. A més, ha coreografiat El amor brujo (2003), de Manuel de Falla, i té una lectura ben personal del Quixot cervantí, D. Q. Pasajero en tránsito (2005), codirigida amb Carles Padrissa, de La Fura dels Baus, i estrenada al Festival Castell de Peralada. Tiempo muerto (2006) és el seu espectacle més flamenc. Fou guardonat amb el premi Positano Leonide Massine de dansa (2002, Itàlia). Posteriorment, com a coreògraf del músical Zorro (2007) al West End de Londres, fou nominat als premis Lawrence Olivier del 2008 com a millor coreògraf de teatre musical.