Els estudis bibliomètrics se centren sobretot en l’anàlisi dels treballs científics: els seus autors, les revistes on es publiquen, les institucions o els països que els generen. Sol centrar-se en la distribució de les matèries tractades, el prestigi o impacte de les revistes, la productivitat dels autors, l’evolució d’una disciplina al llarg del temps, etc. L’origen de la bibliometria se situa vers el 1917, tot i que el terme que la designa no fou fixat definitivament fins el 1969 per Alan Pritchard. Les lleis bàsiques de la bibliometria són la llei de Lotka (1926), sobre la dispersió dels treballs científics entre els autors; la llei de Bradford (1934), sobre la concentració en un nucli reduït de revistes de la majoria de la bibliografia publicada d’una matèria, i la llei de Price (1961-63), sobre el creixement exponencial de la ciència. Des del seu naixement ha tingut dos grans àmbits d’aplicació: fins a la dècada de 1960, l’orientació dels treballs fou fonamentalment pragmàtica i enfocada cap a l’estudi de les adquisicions bibliotecàries, i a partir del 1963, amb l’inici de la publicació de Science Citation Index (SCI) per l’Institute for Scientific Information de Filadèlfia (ISI), començà la seva consolidació definitiva, decantada cap a l’estudi de la ciència i l’avaluació de la producció científica. Al començament dels anys setanta, als països de l’esfera soviètica s’anà consolidant el terme cienciometria (derivat del rus naukometria ), definit com l’estudi del progrés científic i tècnic amb mètodes quantitatius, amb evidents similituds amb la bibliometria, encara que amb uns propòsits més amplis. Més endavant aparegué un altre terme relacionat, la informetria, més vinculat a la informació mateixa, i no als documents o a la ciència.
f
Arxivística i biblioteconomia