El 1963 passà a formar part d’Els Setze Jutges, després d’un recital a la Facultat de Dret, on debutà amb la cançó La sirena. Del 1964 al 1970 gravà sis singles de cançons molt influïdes per Georges Brassens i aquest any publicà el primer elapé, Enric Barbat, amb cançons d’una sèrie de “recitals de butxaca" dirigits per Joan de Sagarra i acompanyat al baix per Jordi Clua. El 1971 estrenà l’espectacle musical La iaia de l’Enric, amb text arranjat per Manuel Vázquez Montalbán, direcció artística de Mario Gas i escenografia de Fabià Puigserver i, el 1972, amb Guillermina Motta Tango, del qual enregistrà el disc homònim, amb cançons d’aquest gènere.
Resident des de mitjan anys setanta a Menorca i allunyat del món de la Nova Cançó, hi exercí com a aparellador i gravà i publicà, bé que molt espaiadament, diversos discos: Núvols de setembre (1976), Rh+ (1977, en castellà), Quatre (1983), Camins privats (2005), El sac del nòmada (2007) i Camí de tornada (2010), en els quals combina la ironia desenganyada dels inicis amb referències surrealistes i contraculturals i, pel que fa a la música, explora les possibilitats de la instrumentació electrònica. L’any 2007 rebé la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya per la contribució a la cultura catalana. Recollí part de les seves cançons en el llibre Cançons de la p... vida (1973).