Serví a l’exèrcit del 1971 al 1975, i el 1973 participà en la guerra del Yom Kippūr. Treballà fins el 1988 com a guionista i presentador a la ràdio pública, feina que interrompé en el període 1976-79 per a estudiar filosofia i art dramàtic a la Universitat Hebrea de Jerusalem. El 1982 publicà Du-Krav (“Duel’), el primer llibre de narrativa infantil i juvenil, gènere que ha continuat conreant amb un notable èxit, i l’any següent, Hiuch Ha-Gedi (“El somriure de l’anyell’).
Seguiren Ayien Erech: Ahava (“Vegeu al darrere: amor’, 1986), Sefer Ha-Dikduk Ha-Pnimi (“La gramàtica interior’, 1991), Yesh Yeladim Zig-Zag (“El noi Zig-Zag’, 1994), She-Tihi Li Ha-Sakin (“Sigues el meu ganivet’, 1998), Misheu Larutz Ito (“Algú amb qui córrer’, 2000), Ba-Guf Ani Mevina (“Ho sap el seu cos’, 2002) i Isha Borachat Mi-Besora (“Fins la fi de la terra’, 2008), novel·les que l’han convertit en un dels escriptors hebreus més celebrats tant a Israel com internacionalment. El 2017 publicà Soos Echad Nechnas L'bar ('Un cavall entra en un bar'), la versió anglesa del qual guanyà el Man Booker International Prize.
Traduïda a més de vint llengües, en la seva obra de ficció recrea les repercussions de l’Holocaust en la identitat jueva i les respostes i els hàbits psicològics individuals i col·lectius. Aquestes preocupacions es combinen amb el conflicte amb els palestins, en el curs d’un enfrontament amb els quals morí un fill seu l’any 2006. Aquest és també el tema central també de la seva obra assagística i els seus reportatges, en els quals defensa sovint posicions controvertides per l’esperit conciliador i crític amb els governs israelians, com fou el cas de Ha-Zeman Ha-Tzahov (“El vent groc’, 1987) i Dvash Araiot (“La mel del lleó’, 2005).
Ha rebut, entre d’altres, els premis Nelly Sachs (1991), Grinzane Cavour (1996), Bialik (2004), Albatros de la Fundació Günter Grass (2009), el Premi de la pau dels llibreters alemanys (2010) i el Premi Internacional Terenci Moix (2011).