Conegut també amb els nom no oficials i abreujats de Tractat (o Pacte) d’Estabilitat Fiscal, fou conseqüència de la crisi del deute, especialment la que afectà alguns estats membres de la zona euro, sobretot al sud d’Europa, bé que el subscriviren també estats membres de la UE pendents de l’ingrés a l’euro o que se'n mantenien al marge. En essència, actualitzava el Pacte d’Estabilitat del 1997, bé que augmentant-ne els mecanismes de supervisió i la capacitat sancionadora. La iniciativa i el lideratge correspongueren a França i, sobretot, a Alemanya, i era previst que entrés en vigor l’1 de gener del 2013 prèvia ratificació de només 12 dels 25 signataris. El nou tractat preveu sostres de dèficit estructural del 0,5% del PIB anual, i d’un deute cíclic del 3%. En cas d’un deute del 60% o superior, els governs es comprometen a reduir-lo a un ritme d’una vintena part anual. Els estats membres es comprometen així mateix a introduir la restricció del sostre de dèficit en les constitucions respectives o textos similars, i en cas d’incompliment accepten la jurisdicció del Tribunal de Justícia Europeu i la tutela de la Comissió Europea i el Consell Europeu. La penalització per l’incompliment s’ha d’aplicar sobre l’equivalent del 0,1% del PIB, que ha de passar al Mecanisme d’Estabilitat Europeu (un fons establert al febrer del 2011 per al rescat d’estats membres en dificultats), en cas d’estats de la zona euro, o als pressupostos generals de la UE, per als membres que no en formen part. El tractat obliga els estats membres a coordinar les polítiques econòmiques i fixava l’obligatorietat de reunions almenys dos cops l’any amb la presidència de la Comissió Europea. La Gran Bretanya refusà signar el tractat adduint una excessiva regulació. Irlanda, tot i signar-lo, el sotmeté a referèndum el juny del 2012 (amb resultat favorable) i la República Txeca, tot i rebutjar-lo l'adoptà finalment al març del 2014.