A mitjan anys cinquanta es traslladà a Llagostera amb la seva família, on treballà tenint cura dels malalts i es relacionà amb els cercles republicans. Donà suport a la Revolució del 1868 com a infermera dels revoltats a la Bisbal. Destacà també com a activista obrera, especialment com a impulsora de la campanya per reduir a cinc hores la jornada laboral als menors de 13 anys, motiu pel qual fou anomenada “Isabel cinc hores”. Prengué també part activa en la campanya contra les quintes i en la reivindicació d'una biblioteca per als obrers a Llagostera. Participà en la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al Baix Empordà, i creà la Federació Local de l'Associació Internacional de Treballadors de Llagostera. Després del pronunciament del general Pavía (1874), s’exilià a Carcassona, on es formà com a mestra, i el 1880 tornà a Catalunya. Establerta primer a Barcelona, des del 1882 fou mestra a l’escola del Centre Republicà de Sabadell, l'escola per a nenes que dirigí fins que fou destituïda el 1895. Considerada la primera sindicalista catalana, la seva figura fou reivindicada pel polític bisbalenc Pere Caimó i, més tard, per Carles Rahola. La seva figura ha estat objecte d’homenatge i diverses poblacions catalanes (entre d'altres, Calonge i Sabadell) tenen espais públics que porten el seu nom. L’octubre del 2013 s’estrenà a Figueres el musical IsaVel, dirigit per Kim Planella, inspirat en la seva vida.