Titulat el 1925 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Juntament amb Bartomeu Agustí i Vergès, Josep Claret i Rubira, Ricard Giralt i Casadesús i Joan Roca i Pinet, fou l'introductor del corrent racionalista a les comarques gironines. Treballà per la Diputació de Girona i per la Generalitat Republicana, activitat que, juntament amb la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya, li suposà la repressió i l'exili una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola. S'exilià primer a Montpeller (fins el 1942), on trobà aixopluc a la Résidence des Intellectuels Catalans de Montpellier, i més tard a Mèxic, on exercí la seva professió d'arquitecte (es conserven els plànols a l'Arxiu Municipal de Girona). El 1948 retornà a Catalunya i s'instal·là a Girona, on amb moltes dificultats continuà la seva activitat professional construint petits habitatges i alguns equipaments turístics, sobretot per al cercle familiar i d’amistats. Influït per les avantguardes europees i especialment per Le Corbusier i Mies van der Rohe, l'obra de Blanch s'allunya de l'ornamentació noucentista i prioritza la funcionalitat. Entre altres construccions, destaquen la Casa Blanch (la casa particular llegada per l'arquitecte a la Creu Roja) i la Casa Teixidor (1934), a Girona; l'antiga Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell (1934); la Casa Reig (1934) i la Casa Guillamet (1935), a Figueres; les escoles de Flaçà (1934), i el Pavelló Català de la Primera Fira del Llibre Mexicà (1946).
Emili Blanch i Roig
© AHCOAC
Arquitecte.