Després de cursar estudis a la Universitat de Minsk, des del 1972 col·laborà en un diari d’aquesta ciutat i també treballà de mestra. Des del 1976 publicà narracions, reportatges i assaigs a la revista N’oman. El seu primer llibre, U vojny ne ženskoje lico (‘La guerra no té rostre de dona’, 1983), se serví d’un gran nombre d’entrevistes per a donar a conèixer la realitat de les dones que havien combatut a la Segona Guerra Mundial. L’obra, censurada per anticomunista i antipatriòtica, no fou publicada fins a la perestroika (1985), i, el mateix any, el director de cinema Wiktar Dašuk en feu una adaptació documental molt celebrada internacionalment i a la mateixa URSS. També el 1985 publicà Poslednije svideteli (‘Els darrers testimonis’), sobre les experiències de membres de la seva família a la mateixa guerra. El 1989 publicà Cinkovyje mal’čiki (‘Els joves del zinc’), a partir d’entrevistes a uns cinc-cents veterans de la guerra de l’Afganistan. Seguí Černobylskaja molitva (‘Pregària de Txernòbil’, 1997), sobre la catàstrofe nuclear d’aquesta ciutat ucraïnesa. Perseguida pel règim dictatorial d’Aleksandr Lukašenko, visqué en diversos països de l’Europa occidental entre els anys 2000 i 2011, que tornà a Minsk. El 2013 publicà Vrem’a sekond khend (‘Temps de segona mà’), obra la versió francesa de la qual, amb el títol de L’homme rouge, rebé el premi Médicis.
Entre d’altres, ha rebut un gran nombre de guardons: Herder (1999), Erich Maria Remarque (2001), Premi de la pau dels llibreters alemanys (2013), premi Nobel de literatura (2015) i el Premi Internacional Catalunya (2022).