L’edifici
És una església molt reformada i de notables proporcions. De nau única capçada a l’est per un absis trapezial, que actualment fa les funcions de sagristia, bastit amb els carreus d’un altre de semicircular que va ser enderrocat. La nau té la volta de canó de mig punt, de perfil una mica apuntat, dividida en quatre trams per arcs torals. Al mur nord, prop de la capçalera, se situa el campanar. Consisteix en una torre de planta quadrada i s’estructura en cinc pisos, diferenciats seguint els esquemes decoratius dels campanars de les esglésies de la vall, és a dir, amb arquets cecs sota frisos de dents de serra i amb les corresponents lesenes. Ha estat modificat tant a la part superior, escapçada, com al primer pis, on s’han paredat els finestrals, i al tercer, on s’han substituït els finestrals romànics geminats per uns altres d’ogivals. L’accés primitiu, que comunicava amb la nau, fou tancat amb un mur on s’obrí una porta. A la banda oest del mur nord, hi ha una porta llisa, sense decoració, però la portada principal d’accés s’obre al mur sud, sota un porxo. A l’extrem est, el porxo es lliura al braç sud d’un transsepte, que ocupa el darrer tram. La portada és d’arc de mig punt, estructurada per dues arquivoltes en gradació i un fris escacat per sobre que supleix l’arc guardapols. Les dues arquivoltes descansen sobre dues columnes, les quals tenen els capitells decorats amb motius en relleu de tipus vegetal i zoomòrfic. Els dos capitells externs apareixen ornats per fulles que recorden vagament les fulles d’acant dels relleus clàssics; els interns presenten, bàsicament, figures d’animals contraposades que s’ajunten als angles. A sobre de l’arc derivat del guardapols, hi ha un crismó, treballat en baix relleu, força interessant. La imatge del crismó és el monograma de Crist, format pels caràcters X i P (les dues primeres lletres gregues del nom de Crist), als quals s’afegeix l’alfa i l’omega, com a principi i fi de totes les coses que representa la figura de Crist. Els quatre caràcters queden inscrits per un cercle, i aquest, per un quadrat amb quatre figures. Dos ocells afrontats ocupen els carcanyols superiors, tot recordant en la composició el tema iconogràfic d’origen paleocristià dels paons en el moment de beure de la font de la vida. Als carcanyols inferiors hi ha dos animals, un bou i potser un lleó, que podrien simbolitzar dos dels quatre evangelistes. La resta de l’espai lliure entre els carcanyols és ple de motius florals o vegetals semblants als dels capitells de la portada. Als batents de fusta de la porta d’ingrés es conserva un forrellat i un pany de factura medieval, decorats amb figures treballades a base de línies incises. La decoració escultòrica de l’edifici es completa amb una sanefa escacada que recorre tota la llargada dels murs nord i sud, per sota de la cornisa. Al cor es conserven dos plafons de fusta semblants als dels laterals del banc de Taüll, integrats en un banc de factura moderna. L’església s’ha de datar en un moment lleugerament més tardà que el de la resta de les esglésies de la vall, tot coincidint amb la segona meitat del segle XII, amb una clara influència de Santa Maria d’Alaó, que també es palesa en la de Santa Maria de Cóll. Es va reformar, probablement, al segle XIII. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una talla de Mare de Déu de fusta procedent de l’església, que formava part d’un davallament.
La història
La vila de Durro apareix documentada per primer cop arran dels pactes feudals entre els dos comtes de Pallars, a la segona meitat del segle XI, en els quals es reconeixia la pertinença de Durro a Ramon IV de Pallars Jussà. L’any 1140 la parròquia de Durro es desvinculava del bisbat de Roda i s’integrava al bisbat d’Urgell, on va gaudir d’un règim especial d’autogovern basat en un sistema de co-rectories. Aquest règim queda recollit en la visita pastoral del 1373; Durro era el lloc on hi havia més co-rectors de la vall, fins i tot encara al segle XIX. L’església fou declarada monument historicoartístic l’any 1980 i Patrimoni de la Humanitat el 2000. La darrera restauració data del 2002.