L’edifici
El temple que ha arribat als nostres dies data, en conjunt, del final del segle XII i la primera meitat del XIII, però va ser notablement modificat i ampliat del segle XV al XVIII. Les modificacions posteriors més destacables que van afectar l’estructura original del temple són el campanar, del segle XVI, que s’alça sobre la cúpula, la capella afegida a l’absidiola nord i l’obertura d’una portada renaixentista a l’oest, que potser substituïa una porta romànica secundària.
L’església consta d’una nau capçada a l’est per un absis semicircular, i un creuer integrat per dues absidioles rectangulars, a manera de braços d’un transsepte. A la intersecció del creuer amb la nau s’alça una cúpula, de planta circular deformada, resseguida per una imposta motllurada i sustentada per quatre petxines als angles, estructura que la fa única en l’arquitectura catalana d’aquesta època. Adossada al mur sud de l’església hi ha la base d’un campanar de torre, l’únic vestigi conservat de l’edifici anterior, datat entre la fi del segle XI i l’inici del XII. Consta d’un sòcol alt, del qual arrenquen tres lesenes, una de prima al centre i dues d’amples als angles, que devien tenir al damunt un fris d’arcuacions. L’aparell d’aquest campanar consisteix en una barreja de reble irregular i carreus a penes escairats, amb peces més treballades a les lesenes. La resta de l’edifici és fet amb carreus molt ben tallats i polits, disposats en filades horitzontals. Potser les voltes, obrades també amb dovelles ben aparellades, presenten un treball menys polit que els carreus dels murs i dels arcs.
La nau és coberta amb una volta de canó de perfil lleugerament apuntat, igual que els quatre arcs torals que la reforcen. L’arc toral situat més a l’oest és adossat al mur de la façana, i arrenca de dues pilastres rectangulars, mentre que els dos arcs intermedis recolzen sobre columnes semicirculars adossades als murs laterals, i l’arc de l’est, d’estructura més complexa, descansa sobre dues semicolumnes adossades a dues pilastres que suporten el doble arc que dóna pas al creuer. Totes les pilastres i les semicolumnes són coronades amb capitells esculpits, proveïts d’un àbac decorat que enllaça amb una imposta situada a la base de la volta de la nau. D’acord amb aquesta disposició interior, les façanes de la nau tenen uns contraforts que arriben fins a un petit ràfec suportat per mènsules esculturades. Per sobre d’aquest ràfec el mur continua, i el desguàs de la coberta es realitza per gàrgoles de pedra.
Les dues absidioles rectangulars, que fan la funció de capelles, són cobertes amb volta de canó de perfil apuntat. Les absidioles i l’absis s’obren al creuer mitjançant un doble arc apuntat: el més baix descansa sobre semicolumnes i el més alt arrenca dels angles dels murs. Aquest conjunt rep el mateix tractament escultòric que les semicolumnes i les pilastres de la nau.
L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera. A l’exterior, sota la teulada, hi ha un ràfec decorat i suportat per mènsules, també esculturades, com a la resta de l’edifici. L’absis s’ha decorat amb set arcuacions que tenen la mateixa disposició a l’interior i a l’exterior, i que són resseguides per una garlanda motllurada de motius vegetals. Els set arcs, que emmarquen unes arquivoltes secundàries en degradació interior sustentades per columnetes, recolzen sobre sis columnes adossades i sobre dos pilars als extrems. Totes les columnes tenen capitells ornamentats, base i plint; mentre que a l’exterior les principals descansen sobre un gran sòcol, a l’interior ho fan sobre un banc continu. De forma alternativa, s’obren tres finestres sota les arcuacions, una central i dues laterals.
Sobre la porta oest hi ha una finestra de doble biaix, acabada en un arc de mig punt adovellat, que a l’interior és suportada per dues columnes amb capitell motllurat, l’un amb animals i l’altre amb motius vegetals. Les dues finestres de la paret sud de la nau són similars, però han estat molt restaurades i els capitells són moderns. Al nord hi ha una finestra més antiga, coronada per una arquivolta adovellada, que és resseguida, per sota, amb una corda gruixuda. Totes les finestres de la nau queden emmarcades, a l’exterior, per una motllura ornamental, que actua també d’imposta i s’allarga per la paret fins a tocar els contraforts.
A la façana nord, en un cos que sobresurt de la paret, s’encaixa la portalada romànica. Acaba en arc de mig punt i queda emmarcada per tres arquivoltes llises en degradació, suportades per columnes de capitells esculpits sobre els quals hi ha una imposta contínua ornada amb un escacat. La porta es devia construir en un moment anterior al de la resta de l’edifici que ens ha arribat; probablement, va ser incorporada al final del segle XII als antics murs del segle XI, que devien ser substituïts durant la primera meitat del segle XIII, mantenint, però, la porta.
Els elements escultòrics
A l’església s’han distingit dos conjunts escultòrics, que corresponen a dos estils i a dos moments diferents de l’edificació del temple. Per una banda, els capitells de la porta d’entrada situada al nord, del final del segle XII, i per l’altra, la resta d’elements escultòrics repartits per capitells, mènsules, impostes i cornises, dins i fora de l’edifici, probablement de l’inici del segle XIII.
Els capitells de la porta combinen els temes figuratius amb els vegetals. Com també passa a la portalada de Sant Sebastià dels Gorgs, l’escultura dels capitells està vinculada a la tradició tolosana de l’entorn de Sant Serni de Tolosa. En aquest àmbit estilístic, destaquen les coincidències iconogràfiques, compositives i formals entre la porta de Sarroca i la porta romànica de Covet (Pallars Jussà).
El capitell exterior esquerre de la porta mostra la imatge d’un personatge, identificat amb David, que lluita amb un lleó. En el capitell immediat, més malmès, trobem una figura humana, vestida amb una túnica i amb les mans enlairades segons la fórmula de l’orant, flanquejada per dos éssers alats que potser representen dos àngels, escena que s’ha interpretat com l’Ascenció de Crist. El tercer capitell de l’esquerra i el primer interior de la dreta mostren un nivell de fulles d’acant que es pleguen en el vèrtex, a sobre de les quals apareix un floró, en el capitell de l’esquerra, i una cara humana, en el de la dreta. El segon capitell de la dreta és presidit per dos lleons afrontats al vèrtex que tenen sobre els seus caps una figura humana que s’estira els cabells, llargs i mig partits, amb les mans, escena que podria representar el gest desesperat d’un home pecador davant la condemna eterna, simbolitzada per les feres. Finalment, al capitell més exterior de la dreta, molt desgastat, trobem dos grius afrontats.
En el conjunt escultòric de la resta de l’edifici predomina la temàtica vegetal, encara que alguns capitells de tema figuratiu responen a còpies dels de la porta. Es tracta d’un dels millors exemples de l’escultura de la darrera etapa del romànic a Catalunya, realitzada, en aquest cas, per un mateix equip de picapedrers que sembla que forma part d’una escola que també integra l’escultura de Sant Miquel de Camarasa (Noguera) i la dels claustres de Sant Benet de Bages (Bages) i de Sant Pere de les Puelles (Barcelonès). Els elements vegetals que ornamenten els capitells prenen una gran varietat de solucions, que donen resultats d’una gran sumptuositat i riquesa, malgrat la baixa qualitat del treball escultòric. Poden ser palmetes, que a vegades s’entrellacen, fulles d’acant acabades en caulicles molt pronunciats, o quatre àmplies fulles d’acant distribuïdes sobre la cistella. En aquest últim cas, els artistes de Sarroca haurien copiat el tema directament de la portalada nord.
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una imatge de Crist mutilada, que podria datar-se del final del segle XIII. Està treballada per la superposició de diferents capes d’estuc, que després van ser modelades i polides. La inclinació del cap, la boca oberta i el senyal del forat de la llança clavada al tòrax fan pensar que la imatge representava Crist mort, segons el tipus iconogràfic anomenat hel·lenístic, que presenta Crist completament nu.
Al mateix museu es conserven unes talles de fusta policromada en alt relleu, encastades en unes taules també de fusta. Es tracta de la imatge d’un rei i d’una figura femenina, que podrien representar un dels reis de l’Epifania i la Verge de l’Anunciació. A l’altre costat de les taules hi ha les imatges pintades de sant Pau i de sant Pere, personatges molt divulgats al llarg del segle XIII.
Durant les restauracions del 1906 es va trobar, entre altres peces, una gran talla policromada de la Mare de Déu entronitzada amb el Nen, que va desaparèixer l’any 1936; avui només en queden fotografies. Com que l’estil sembla correspondre amb el de les taules descrites, segurament totes dues peces formaven part d’una escola de talla que s’ha datat al voltant del 1200, i que sobresurt per la seva qualitat.
Finalment, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una creu de fusta, decorada amb un baix relleu d’estuc de motius vegetals i una imitació de pedreria, amb la figura del crucificat al centre. S’ha datat entre els segles XIII i XIV, ja dins de l’època gòtica.
La història
Les primeres notícies de l’església apareixen l’any 1060 en el testament de Mir Geribert, senyor del lloc. Els Santmartí foren els grans protectors de Santa Maria, i hi cediren béns i propietats. Probablement, el temple romànic llombard va ser enderrocat i, al segle XII, Jordà de Santmartí començava un nou temple, damunt de l’anterior. El 1204 el bisbe de Vic Guillem de Tavertet va consagrar la nova església de Santa Maria del castell de Sant Martí, que a la fi del segle XIII esdevenia parròquia.
Durant la guerra Carlina s’utilitzà com a caserna i quedà malmesa. Restaurada per Puig i Cadafalch, el 1931 fou declarada monument historicoartístic. Durant la guerra civil de 1936-39 van desaparèixer molts objectes, com ara una imatge romànica de la Mare de Déu i dos canelobres del segle XIII.