Entre els seus membres es destacà Antonio de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1847 – Buenos Aires, 1907), terratinent, empresari i financer establert a l’Argentina. Gran propietari rural a la província de Santa Fe, posseí, d’entre un total de 155.000 ha, l’Estancia Rincón de San Antonio, model d’explotació ramadera, on fundà la localitat de Villa Saralegui. Fou també cofundador del Banco Español del Río de la Plata (1887), de la Cámara Española de Comercio de la República de Argentina (1887-88), del Banco Constructor de La Plata (1888), de la indústria siderúrgica La Cantábrica (1902) i de la companyia d’assegurances La Hispano-Argentina (1907). Presidí la Sociedad Española de Beneficencia-Hospital Español de Buenos Aires (1888) i fou promotor de la Casa Saralegui a la seva vila natal, donada al municipi el 1947. El seu nebot, Martín de Saralegui y de la Colina (Bilbao, Biscaia, 12 de novembre de 1901 – 12 de febrer de 1990), advocat, escriptor i artista, fill de l’indià Miguel de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1842 – Getxo, Biscaia, 1913), formà part de la junta de la Asociación de Artistas Vascos (1919-37). Publicà el llibre d’asssaigs Impresiones de juventud (1923), la novel·la curta Un alma de nuestro tiempo (1924) i fou un dels promotors del manifest El interiorismo (1927). Establert el 1950 a Buenos Aires, hi publicà els assaigs La conciencia dramática (1968), El interiorismo (1970), La conciencia musical (1971) i La divinidad y el hombre en el proceso del conocimiento (1976). Un altre fill, Miguel de Saralegui y de la Colina (Bilbao, 1891 – 1974), economista, fou director del Depósito Franco de Bilbao. El seu nebot Pedro María de Saralegui y Vázquez (Melilla, 1927 – Barcelona, 2018) fou cavaller, entre altres corporacions nobiliàries, de l’orde de Malta, del Reial Estament Militar del Principat de Girona i de l’orde del Sant Sepulcre. També van distingir-se Francisco de Saralegui y Lezama (Sant Sebastià, Guipúscoa, 1868 – ?), advocat i polític, regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Bilbao (1924-30), i el seu nebot Agustín de Saralegui e Ibarra (Bilbao, 1909 – Oviedo, 1997), financer, director general de la Caja de Ahorros de Asturias. Sobresurt també el religiós claretià i jurista Arcadio María Larraona y Saralegui (Oteitza, Navarra, 1877 – Roma, 1973), professor de dret romà a la Universitat Pontifícia Lateranense de Roma (1919-59), nomenat l’any 1959 cardenal diaca dels Santi Biagio e Carlos ai Catinari i el 1962 bisbe, amb el títol d’arquebisbe de Diocesarea in Isauria, a la catedral de Sant Joan del Laterà (Roma). El 1969 fou nomenat cardenal prevere del Sacro Cuore di Maria i, l’any 1973, camarlenc del Sacre Col·legi i prefecte emèrit de la Congregació de Ritus. Fou distingit, entre altres guardons, amb les Grans Creus d’Alfons X el Savi (1946), d’Isabel la Catòlica (1961) i de Sant Ramon de Penyafort (1965), i amb el títol de fill predilecte de Navarra.
Leandro de Saralegui y Fernández-Núñez (Ferrol, la Corunya, 1814 – 1893), militar i publicista, fou estirp d’un llinatge d’intendents. Fou autor del Proyecto de reforma sobre los principios establecidos por el reglamento de contabilidad de la Armada (1860), i director d’El Águila, primer diari de Ferrol, fundat l’any 1845, i col·laborador de Monarquía i El Ferrolano. El seu fill, Leandro de Saralegui y Medina (Tui, Pontevedra, 1839 – Ferrol, la Corunya, 1910), intendent general de marina, fundà l’Acadèmia d’Administració de Marina de Ferrol. Acadèmic fundador de la Real Academia Galega, fou també corresponent de la Real Academia de la Historia, membre de la Societat Arqueològica de Pontevedra i de les Societats Econòmiques d’Amics del País de Madrid, Cartagena i Manila (Filipines). Figura fonamental, juntament amb Manuel Martínez Murguía i José Villaamil y Castro, del desenvolupament de l’arqueologia vuitcentista a Galícia, de la seva obra escrita, molt diversa, destaquen: Historia del Cuerpo Administrativo de la Armada (1867), Estudios sobre la época céltica en Galicia (1867), Pueblos lacustres. Estudios de arqueología prehistórica (1871), Galicia y sus poetas (1886), Estudios sobre Galicia (1888), Del Monte de Ancos (1898), Informe sobre el convento de Santa Catalina de Montefaro (1900), La futura historia de Ferrol (1901), Del estado de las personas en Ferrol durante la Edad Media (1902), El feminismo en Galicia. Sobre una mujer que sirvió como grumete en la Armada a fines del siglo XVIII (1902), Efemérides ferrolanas. Apuntes para la historia de Ferrol y sus cercanías (1904), La protesta de Pedro Padrón (1906), Ardobrica. Estudio de geografía histórica (1908) i Libunca. Estudio histórico (1909-10).
Un altre fill, Manuel de Saralegui y Medina (Ferrol, la Corunya, 1851 – Madrid, 1926), fou capità de corbeta de l’armada espanyola, i l’any 1913 fou elegit acadèmic de número de la Real Academia Española. Els seus treballs lexicogràfics foren parcialment recollits a Escarceos filológicos (1926-28, 4 vol.). També fou corresponent de la Real Academia de la Historia, i publicà treballs sobre història i arqueologia, entre els quals hi ha Lo siento mucho: consideraciones y documentos relativos al famoso ingenio del hidalgo Blasco de Garay (1913), Alonso de Santa Cruz: inventor de las cartas esféricas de navegación (1914) i Los monumentos megalíticos en España (1918). Germà dels dos anteriors, Carlos de Saralegui y Medina (Ferrol, Galícia, 1843 – Madrid, 1912), fou intendent general de marina. El seu fill, Alfredo de Saralegui y Casellas (Ferrol, la Corunya, 1883 – Madrid, 1961) fou militar, sociòleg i cooperativista. El seu compromís pel progrés real de les classes pesqueres motivaren la seva obra, per a la qual es valgué de les ajudanties de marina a les quals fou destinat: organitzà i promogué cooperatives obreres de pescadors a Benidorm, Lekeitio, Bermeo i Bilbao, entre altres poblacions. Publicà el Reglamento del Pósito Pescador (1917) i impulsà els pòsits de pescadors i el seu projecte de llei. El 1919 creà la cooperativa de crèdit popular que l’any 1930 esdevingué l’Instituto Social de la Marina, del qual fou també fundador i secretari general fins a la seva supressió l’any 1936. També és autor de la col·lecció d’assajos España marítima. Ensayos sociales (Madrid, 1929). Distingit amb la Gran Creu de l’orde civil de la beneficència, fou declarat fill predilecte de Ferrol i adoptiu d’Almeria, i reconegut amb la Medalla al mèrit social marítim a títol pòstum.
El net de Leandro de Saralegui y Medina, Leandro de Saralegui y López (Ferrol, la Corunya, 1892 – València, 1967) fou un destacat historiador de l’art i erudit. Finalment, destaca l’empresari Francisco Saralegui y Arrizubieta (Tolosa, Guipúscoa, 1 d’agost de 1898 – Getxo, Biscaia, 28 de juny de 1973), emigrat a l’Argentina el 1910, que passà a Cuba el 1915. Establert a l’Havana el 1919, fou representant de productors de paper periòdic per a la Reciprocity Trading Company, de la qual fou successivament soci (1930), vicepresident i propietari. Entrà també en els negocis de la canya de sucre i la fusta a la província d’Oriente. Fou propietari de Publicaciones Unidas, editora i impressora de les tres revistes més importants de Cuba i Hispanoamèrica (Bohemia, Vanidades i Carteles), accionista majoritari de Terminal Ómnibus, de la indústria Hormigón Estructural Prefabricado, de la Compañia de Inversiones El Trébol, de l’empresa urbanitzadora Compañia Territorial San Alejandro i de la tèxtil Compañía Jarcias de Matanzas, i del Banco del Comercio, del qual també fou conseller. President del Centro Vasco de La Habana i president d’honor del Centro de Dependientes de La Habana i de la Asociación de Dependientes de Comercio, amb la revolució (1960) la seva família s’exilià a Miami (Florida) i s’establí a Key Biscayne, bé que ell es retirà a Getxo.