Fill de Melchora Chirino, també natural de Conca, i casat amb Eulàlia Cecília de Prats, natural de Barcelona. Participà en la defensa de la capital catalana durant el setge borbònic de 1713-1714. El dia 15 d’agost de 1714 fou nomenat coronel del regiment de Santa Eulàlia, càrrec que ocupà en substitució del marquès de Las Navas, mort en el combat del baluard de Santa Clara.
Després de la capitulació de Barcelona, fou un dels militars capturats amb traïdoria el 22 de setembre de 1714 i conduït per mar a Alacant el 19 d’octubre següent. El 20 de novembre formà part del grup de presoners que acompanyaren el general Villarroel a la presó de San Antón de la Corunya. Tancat en una cel·la aïllada, les condicions d’empresonament empitjoraren arran de la frustrada fugida de Villarroel a mitjan 1717. Completament aïllat, fins a l'extrem de no poder parlar amb ningú, carcellers inclosos, demanà (20 d’abril de 1718) poder rebre el mateix aliment que la tropa que custodiava el castell, però Felip V es mostrà inflexible i s’hi negà. A partir del 1723, gràcies al fet que es guanyà la confiança d’alguns granaders de la guarnició, pogué mantenir correspondència amb la seva família a Barcelona, circumstància que fou descoberta el 19 de juliol de 1724. A partir de les cartes rebudes, que li foren arrabassades, es pot deduir que la seva mare era viva, però que la seva dona ja havia traspassat. Uns mesos després, el nou capità general, Caylus, canvià la guàrdia de granaders per una de fusellers i manà traslladar els presos que havien acompanyat el general Villarroel, entre els quals es trobava Del Castillo, a cel·les encara més humides. A les acaballes de l’any 1724, els sis presos adreçaren una carta al nou capità general, marquès de Parga, denunciant la seva penosa situació. Fou debades. Tot i que el nou capità general reconegué a la Cort que les cel·les eren “sumamente estrechas severas y demasiadamente húmedas por la agua que especialmente en este tiempo resumen las bóvedas”, l’anterior capità general, Caylus, informà que la humitat era normal a la Corunya. Felip V en tingué prou amb aquest argument per a negar-se a variar les condicions d’empresonament del grup.
Antonio del Castillo pogué abandonar la presó corunyesa, gràcies a la Pau de Viena, el 21 d’octubre de 1725, després de més d’onze anys de captiveri. A partir d’aquí es desconeixen les circumstàncies de la seva vida.