Fill de Josep Mas i Duran, burgès honrat de Perpinyà i austriacista compromès, i Raimunda d’Ardena. Feu la carrera militar i l’any 1711 era capità en una de les companyies pertanyent al regiment de la Diputació de Catalunya. Com a tal, participà en la defensa de Cardona davant del setge borbònic de l’hivern del 1711. A l’inici del setge borbònic de Barcelona, el juliol del 1713, ascendí a sergent major del regiment d’infanteria de Santa Eulàlia. Mesos després, ocupà el càrrec de tinent coronel del mateix regiment, després que hi renunciés Francesc Cortada de Merlès. Pel maig del 1714 comandà un atac exterior contra les casetes que els assetjants havien aixecat prop de la Verge del Port. El 15 de juliol següent estigué al capdavant d’un contingent de 450 homes que ocuparen el fossat del baluard de Sant Pere fins al baluard de Llevant. El 30 de juliol de 1714 comandà una tropa de 250 combatents que ocupà el fossat del baluard de Santa Clara. Es trobava en aquesta posició durant el ferotge atac borbònic del 12 d’agost. L’11 de setembre mateix encara combaté al costat de Rafael de Casanova al terraplè de la muralla del monestir de Jonqueres i, posteriorment, ajudà a recuperar el baluard de Sant Pere. Aquell mateix dia fou ferit prop del pla d’en Llull.
Després de la capitulació de Barcelona, fou empresonat el 22 de setembre, arran de la traïció borbònica a les capitulacions acordades. Ell i sis presoners més foren embarcats en el Nuestra Señora de Gracia. El 29 d’octubre el vaixell arribà a Alacant, des d’on el grup partí cap a la Corunya el 20 de novembre següent. Pel gener del 1715 els presos arribaren al castell de San Antón, on foren internats separadament. L’intent de fugida de Villarroel, descobert l’agost del 1717, incrementà la duresa de l’empresonament. Segons el capità general Risbourg, “ni ven luz ni tienen otra comunicación que la vez que se abre la ventana por donde se les da la comida”. Més endavant, després que fossin descoberts els contactes entre els granaders de guàrdia i alguns presoners, les condicions encara empitjoraren més, fins al punt que, a les noves cel·les on foren conduïts, era habitual que l’aigua arribés fins als genolls dels presoners, situació en què Mas visqué el darrer any de captiveri. Finalment, el 21 d’octubre de 1725, gràcies al tractat de Viena, quedà en llibertat. El militar català marxà a Viena, on rebé el nomenament de coronel de l’exèrcit imperial i una pensió de cinquanta-dos florins i mig mensuals el 15 d’octubre de 1727. Mas morí a Viena l’any 1732 i fou enterrat a la catedral de Sant Esteve.