Vida
Juntament amb Johann Sebastian Bach, Händel és el gran mestre de l’època barroca. El seu excepcional talent fou reconegut en vida, al llarg de la qual obtingué gran popularitat i prestigi. De caràcter cosmopolita i esperit obert, assimilà les tradicions musicals alemanya, francesa i anglesa. La seva inclinació per la música teatral fou també un dels trets més acusats de la seva versàtil personalitat musical, en què destaquen la inspiració melòdica, les audàcies harmòniques i un fi sentit de l’humor.
Halle i Hamburg (1685-1706)
El pare de Händel, Georg, de professió cirurgià barber, havia destinat el seu fill, en principi, a l’estudi de les lleis. Quan veié les seves inclinacions musicals, però, permeté que estudiés música sota la supervisió de l’organista de la Marienkirche, F.W. Zachow. Aquest, pedagog notable, de seguida veié els dots inusuals que el jove tenia per a la música. Händel rebé lliçons d’harmonia, orgue, clavicèmbal i composició, i després prosseguí amb l’estudi del violí. Cap al 1698, segons alguns biògrafs, realitzà un breu viatge a Berlín per consell del seu mestre, Zachow. En aquesta ciutat, dominada pels compositors italians, conegué G.B. Bononcini i A. Ariosti i entrà en contacte amb la música que es feia a la cort berlinesa. De tornada a Halle i un cop mort el seu pare, es veié obligat a cercar algun mitjà de subsistència i l’orgue li proporcionà durant un cert temps ingressos suficients. El 1701 conegué G.Ph. Telemann, que era de pas per la ciutat, el qual quedà admirat de les facultats del jove músic. Telemann, en els seus escrits autobiogràfics, afirma: "Händel i jo exercitàvem contínuament la nostra fantasia, i ens comunicàvem recíprocament les nostres idees, tant per carta com en converses, en les freqüents visites que ens fèiem l’un a l’altre." El 1702 Händel, amb disset anys, es matriculà a la Universitat de Halle, però es desconeix quins estudis hi cursà durant el temps que hi romangué. Al cap de poc fou cridat a substituir durant un any Johann Christoph Leporin, organista de la catedral. Aquest fou l’únic càrrec de caràcter oficial que Händel exercí a Alemanya. L’amistat amb Telemann representà, entre altres coses, el coneixement de l’òpera, gènere que li despertà un gran interès. Fou llavors que Händel decidí viatjar a Hamburg, centre comercial i cultural, dotat amb un teatre d’òpera públic dirigit pel famós compositor Reinhard Keiser. Hi arribà el 1703 i es guanyà la vida tocant a l’orquestra de l’òpera, com a violinista de ripieno i, després, com a clavecinista. A Hamburg conegué el cèlebre compositor i teòric Johann Mattheson, que l’introduí en els ambients musicals i operístics de la ciutat. Händel desenvolupà una intensa activitat compositiva durant aquest període de la seva vida, però no es conserven les seves partitures autògrafes. Pertanyen a aquesta època algunes sonates, diverses suites, partites, variacions i alguna òpera. El seu amic Mattheson interpretà el paper principal d'Almira, òpera estrenada al gener del 1705. Händel obtingué el seu primer èxit musical amb aquesta obra, en què destaquen els passatges de ballet amb danses com la xacona i la sarabanda. Una altra òpera d’aquest període fou Nero (1705), també interpretada per Mattheson, la música de la qual, com en el cas d'Almira, s’ha perdut parcialment. Els llibrets d’aquestes obres tractaven sobre temes històrics, mitològics. A més, tenien una gran extensió i una gran complicació argumental, que el llibretista intentava alleugerir amb la introducció d’elements còmics a gust de l’espectador. Musicalment, aquestes dues obres presentaven una combinació d’àries cantades en italià amb recitatius en alemany i la presència de la dansa francesa.
Itàlia (1706-10)
La manca de documentació fa que existeixin punts foscos en la primera etapa de Händel a Itàlia. No obstant això, sembla bastant probable que fos a Florència a partir del 1706, convidat pels Mèdici, prínceps i mecenes amb una formació musical excel·lent i propietaris d’una nodrida biblioteca musical on Händel passà, sens dubte, llargues hores d’estudi. El 1707 viatjà a Roma, on gaudí de la protecció de diversos mecenes eclesiàstics, entre els quals destacà el cardenal Pietro Ottoboni, que des del 1690 tenia Arcangelo Corelli al seu servei. La influència de Corelli en Händel es manifesta sobretot en l’escriptura violinística. A Roma estrenà, dirigits per Corelli, els oratoris Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707) i Oratorio per la Resurrezione di Nostro Signor Gesù Cristo (1708), aquest darrer el més espectacular i luxós. Per a la seva interpretació calgué una orquestra molt nombrosa, de gairebé cinquanta músics. Després del gran èxit aconseguit amb aquesta darrera obra, Händel viatjà a Nàpols i s’instal·là a casa d’un aristòcrata, el duc d’Alvito, on compongué la seva serenata Aci, Galatea e Polifemo, el manuscrit autògraf de la qual es conserva. Més tard utilitzà el mateix argument mitològic per a la seva mascarada Acis and Galatea (1718), però amb una música completament diferent, la qual cosa no era gaire habitual en ell, ja que acostumava a reutilitzar el seu propi material musical en diverses composicions. La seva següent destinació fou Venècia, on estrenà l’òpera Agrippina (1709), una comèdia basada en una antiga història romana, que obtingué un èxit considerable. Durant la seva estada a Itàlia compongué també una gran quantitat de cantates, algunes dramàtiques, com Clori, Tirsi e Fileno (1707), i d’altres a solo amb baix continu. Encara estan pendents d’un estudi profund les influències en la seva tècnica compositiva de mestres com A. Stradella, A. Caldara, F. Gasparini i A. Scarlatti. Amb Domenico Scarlatti, segons algunes fonts, hauria mantingut una prova d’habilitat interpretativa en l’orgue i el clavicèmbal -promoguda pel cardenal Ottoboni-, de la qual Händel hauria sortit guanyador en l’orgue i Scarlatti en el clavicèmbal.
Londres (1710-59)
Després d’una breu estada a Hannover i Düsseldorf, Händel emprengué un viatge a Londres, atret per la gran afició a l’òpera que allí es manifestava i on ja no era un desconegut. El 1711 estrenà Rinaldo, amb argument basat en la Gerusalemme liberata de T. Tasso, amb molt èxit, encara que a alguns no els passà per alt el fet que havia reutilitzat material procedent d’obres compostes a Itàlia. Entre el 1712 i el 1715 treballà en quatre òperes de transcendència discreta, tot compaginant la seva composició amb la d’obres religioses i cortesanes. El 1713 compongué el seu Utrecht Te Deum and Jubilate per a commemorar la pau d’Utrecht, i l'Ode for the Birthay of Queen Ann, aquesta última amb clara inspiració en l’obra musical de Henry Purcell. La reina atorgà a Händel una pensió anual vitalícia en reconeixement dels seus grans mèrits com a compositor. La cèlebre Música Aquàtica, datada probablement del 1717, fou composta per a acompanyar el rei Jordi I (al servei del qual havia estat Händel quan el nou rei era l’elector de Hannover) en un passeig en barca pel Tàmesi. Consta de tres suites amb ús, entre altres instruments, de trompes, trompetes i timbals. Aquest mateix any entrà al servei del comte de Carnarvon -des del 1717 duc de Chandos- a Edgware, localitat propera a Londres. Allí compongué els seus onze anthems, coneguts com a Chandos Anthems, per a solistes, cor i orquestra. En aquests anthems es fan evidents alguns dels trets més característics de l’estil händelià, com són l’eclecticisme i la poderosa força descriptiva. El 1718 retornà a l’argument d'Acis and Galatea i li posà música de nou, juntament amb una altra mascarada titulada Esther. Ambdues obres no foren presentades al públic londinenc fins a la dècada del 1730. El 1719, diversos membres de la noblesa aportaren capital per a la creació d’una institució destinada a consolidar l’òpera italiana a Londres, la Royal Academy of Music, de la qual Händel fou director musical. Viatjà fora de la Gran Bretanya per a contractar cantants italians i passà per Halle, Dresden i Düsseldorf. Finalment, l’Acadèmia s’inaugurà el 2 d’abril de 1720. La primera òpera de Händel que s’hi representà fou Radamisto -en opinió del musicògraf Charles Burney, la més notable de la producció händeliana-. Les òperes que seguiren estan considerades de les millors en el gènere de l'opera seria : Ottone, rè di Germania (1723), Giulio Cesare in Egitto (1724), Tamerlano (1724), Rodelinda, regina de’Longobardi (1725) i Admeto (1727). Giulio Cesare in Egitto fou la més lloada, i l’exemple més significatiu de l’ideal heroic i de demostració efectiva de tot l’art i l’experiència que Händel havia acumulat fins llavors. A la Royal Academy of Music es representaren també òperes de Giovanni Bononcini, seriós competidor de Händel, el qual gaudí de gran èxit en incloure en les seves obres coneguts cantants com el castrat Il Senesino i la soprano F. Cuzzoni. El 1727 Händel aconseguí la nacionalitat britànica i compongué quatre anthems per a la coronació de Jordi II. L’etapa de l’Acadèmia acabà el 1728 davant la inseguretat financera i l’hostilitat de part del públic anglès, contrari a l’òpera italiana i al divisme dels cantants. No obstant això, Händel continuà cultivant el gènere operístic i llogà el King’s Theatre amb l’empresari J.J. Heidegger. Viatjà a Itàlia i Alemanya a la recerca de cantants, alguns dels quals gaudien de força prestigi, però les cinc temporades operístiques següents no assoliren l’èxit que ell esperava. En aquest sentit, Lotario, estrenada el 1729, fou rebuda amb fredor. La principal competència de Händel en aquest període era la Nobility Opera, una companyia que tenia entre els seus cantants Il Senesino i Farinelli. En aquesta època estrenà les òperes Orlando (1733), Ariodante (1735) i Alcina (1735). Al cap de quatre temporades de contínua guerra operística, ambdues companyies acabaren fracassant. Llavors Händel optà per dedicar-se més a l’oratori. En un intent d’establir una temporada d’oratoris, el 1733 estrenà Deborah, però la presència de públic fou més aviat escassa. Musicà llibrets amb arguments de l’Antic Testament, com Samson (1743), Belshazzar (1745), Joshua (1748) i Solomon (1749), entre d’altres, o de temàtica mitològica, com Semele (1744) i Hercules (1745). Aquestes obres es cantaven en anglès i en versió de concert. Durant els intermedis, el mateix Händel interpretava els seus concerts per a orgue o dirigia els seus concerti grossi. El 1741 viatjà a Dublín, on a l’abril del 1742 s’interpretà el seu oratori més famós, Messiah (1742), obra en tres parts per a solista, cor i orquestra, amb textos de Charles Jennens a partir de diversos passatges de la Bíblia i composta en només vint-i-quatre dies. Händel pensà Messiah com un simple entreteniment, però precisament aquesta obra ha estat una de les que li han proporcionat més fama i fins i tot popularitat. Aquest oratori tingué molt bona acollida entre el públic irlandès. Tornà a Londres al final del 1742 i continuà dedicant-se al gènere de l’oratori teatral. El 1749 compongué una altra de les seves obres més conegudes, la suiteMúsica per als reials focs d’artifici, peça per a conjunt d’instruments de vent amb instruments de corda opcionals, composta per a celebrar el tractat d’Aquisgrà. Els seus últims oratoris, ja amb la vista malmesa, foren Jephtha (1752) i The Triumph of Time and Truth (1757).
Estil i influències
Händel ocupa un dels llocs més destacats en la història de la música, tot i que la seva extensa obra, en general, no és prou coneguda. Contràriament a J.S. Bach, no fou essencialment un compositor de música religiosa, sinó un home de món. Els seus ben aprofitats viatges li donaren l’oportunitat d’assimilar els trets més interessants de les cultures que conegué. Abans de marxar d’Alemanya coneixia a fons el coral alemany, així com la música per a teclat del seu país, però també practicava els estils francès i italià. A Itàlia aprofundí l’estudi de l’òpera d’Alessandro Scarlatti i l’escola violinística d’A. Corelli. A partir del 1710 fou H. Purcell la figura que més influí en la seva tècnica compositiva. L’oratori anglès, com a reacció exclusiva händeliana, prové de la sàvia combinació d’elements de l'opera seria, de la mascarada anglesa i de la tragèdia grega. Són obres en les quals el cor adquireix un paper molt destacat com a actor i comentador del desenvolupament dramàtic. Acostumen a referir-se a temes universals, com l’oposició a la tirania (Athalia), l’enveja (Saul), l’ambició (Semele), la gelosia (Hercules) o la submissió al destí (Jephtha). Són obres que representen un punt culminant en l’evolució del drama musical. Händel exercí una gran influència en J. Haydn i Ch.W. Gluck. La seva música destaca per la bellesa i la varietat melòdiques. El seu joc harmònic és tan complex i atrevit com pugui ser-ho el de J.S. Bach. Els estudis més recents sobre la música barroca valoren en la seva justa mesura l’obra d’un dels compositors més importants de tota la història de la música occidental. Malgrat la seva manifesta predilecció per l’òpera i la música vocal, Händel conreà també diversos gèneres de la música instrumental. Són importants les seves peces per a clavicèmbal i per a orgue amb acompanyament de corda. Cal destacar la sèrie de dotze concerts per a orgue que formen les seves opus 4 i opus 7, però, sobretot, són els concerti grossi de l’opus 6 que situen el concert barroc en el seu grau més alt d’expressivitat i perfecció. Compongué, així mateix, una gran quantitat de música de cambra, en què destaquen les seves sonates per a un o dos instruments amb baix continu. Suites, marxes i música orquestral també s’han d’afegir al seu complet catàleg de música instrumental, en la qual sempre mostrà un coneixement exhaustiu dels instruments i les seves possibilitats. Els dots per a la improvisació constituïen una altra de les facetes més destacades d’aquest compositor. Acostumava a utilitzar un o diversos temes per a un complet desenvolupament posterior, en el qual destacava la seva mestria en el domini del contrapunt i la fuga, i la seva combinació amb passatges homofònics. Els darrers anys de la seva vida estigueren marcats per una creixent ceguesa i quan morí fou enterrat a l’abadia de Westminster, on hi ha erigit un monument en el seu honor. - MLC -
Obra
Òpera
Almira (mús. parcialment perduda, 1705), Nero (mús. parcialment perduda, 1705), Rodrigo (1707), Der beglückteFlorindo ('L’afortunat Florindo) (mús. perduda, 1708), Agrippina (1709), Rinaldo (1711), Il pastor fido (1712; rev. 1734), Teseo (1713), Silla (1713), Amadigi di Gaula (1715), Radamisto (1720), Muzio Scevola (1720), Floridante (1722), Ottone, rè di Germania (1723), Flavio (1723), Giulio Cesare in Egitto (1724), Tamerlano (1724), Rodelinda, regina de’Longobardi (1725), Scipione (1726), Alessandro (1726), Admeto (1727), Riccardo primo, Rè d’Inghilterra (1727), Siroe (1728), Tolomeo (1728), Lotario (1729), Partenope (1730), Poro (1731), Ezio (1732), Sosarme, Rè di Media (1732), Orlando (1733), Arianna in Creta (1734), Ariodante (1735), Alcina (1735), Atalanta (1736), Arminio (1737), Giustino (1737), Berenice (1737), Faramondo (1738), Alessandro Severo (1738), Serse (1738), Giove in Argo (1739), Imeneo (1740), Deidamia (1741)
Oratoris
Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707), Oratorio per la Resurrezione di nostro Signor Gesù Cristo (1708), Haman and Mordecai (mascarada, 1720; rev. com Esther, 1732), Acis and Galatea (1718; rev. incorporant part de Aci, Galatea e Polifemo, 1732), Deborah (1733), Athalia (1733), Il Parnasso in Festa (1734), Alexander’s Fest (1736), Saul (1739), Israel in Egypt (1739), L’Allegro, il Pensieroso ed il Moderato (1740), Messiah (1742), Samson (1743), Joseph and his Brethren (1743), Semele (1744), Belshazzar (1745), Hercules (1745), Occasional Oratorio (1746), Judas Maccabaeus (1746), Alexander Balus (1748), Joshua (1748), Solomon (1749), Susanna (1749), Theodora (1749), Alceste (1749), The Choice of Hercules (1750), Jephtha (1752), The Triumph of Time and Truth (1757)
Passions
Passió segons sant Joan (una gran part espúria, 1704), Der für die Sünden der Welt gemarterte und sterbende Jesus ('El Jesús martiritzat i moribund pels pecats del món', 1716)
Serenates
Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707; rev. com Il trionfo del Tempo e della Verità, 1737), Aci, Galatea e Polifemo (1708)
Odes
Ode for the Birthday of Queen Anne (1713), Ode for St Cecilia’s Day (1736)
Altres obres vocals religioses
Gloria Patri (1707); O qualis de caelo sonus, motet (1707); Coelestis dum spirat aura, motet (1707); Laudate pueri Dominum (1707); Dixit Dominus (1707); Utrecht Te Deum and Jubilate (1713); Dettingen Te Deum (1743); 11 Chandos Anthems (1717-18); 4 Coronation Anthems (1727); Silente venti, motet (~1729); The Ways of Zion do mourn, anthem per al funeral de la reina Carolina (1737); Anthem on the Peace: How beautiful are the feet (1749); Foundling Hospital Anthem: Blessed are they that considerth the poor (1749)
Cantates escèniques
Clori, Tirsi e Fileno (1707), Il duello amoroso (1708), Aminta e Fillide (1708), Apollo e Dafne (~1708), Olinto, il Tebro, Gloria (1708)
Cantates per a una o dues veus amb acompanyament instrumental
Ah! crudel nel pianto mio (~1707); Alpestre monte (1707); Armida abbandonata (1707); Cantata spagnuola (1707); Diana cacciatrice (1707); Un alma innamorata (1707); Tu fedel? tu costante (1707); Il delirio amoroso (1707); Aggripina condotta a morire (1707-08); Notte placida e cheta (1708); Venus ed Adonis (~1711); Crudel tiranno amor (1721); Cecilia volgi un sguardo (1736); Carco sempre di gloria (1737); Clori, mia bella Clori ; Cuopre tal volta il il cielo (1708); Figlio d’alte speranze (1706-07); Languia di bocca lusinghiera (1707-09); Mi palpita il cor ; Pensieri notturni di Filli (~1717-18); Qual ti riveggio, oh Dio (1707); Spande ancor (1707-08); Splenda l’alba in oriente (~1711-12); Tra le fiamme (1707-08)
Altres obres vocals
Prop de 70 cantates per a v. solista i b.c. (entre les quals: Bella ma rotrosetta, S.; Chi rapi la pace, S.; Figli del mestro cor, A.; Lungi da me pensier tanto, A.; Mi palpita il cor, S.; Poiche giuraro amore, S.; Sei pur bella, pur vezzosa, S.; Stanco di più soffrire, S.; Venne voglia ad amore, A.), 22 duos i trios amb b.c., més de 30 cançons angleses; 9 àries alemanyes; nombroses cançons franceses i italianes
Música instrumental
Música Aquàtica, orq. (~1717); Suites de pièces pour le clavecin, vol. 1 (1720); Suites de pièces pour le clavecin, vol. 2 (1733); 6 concerti grossi, instr. c., instr. vent-fusta, b.c., op. 3 (1739); 12 concerti grossi, instr. c., instr. vent opcionals, b.c., op. 6 (1739); 5 concerti, orq. (1741); Música per als reials focs d’artifici (1749); 19 concerts per a orgue; 32 Trio sonates ; 2 sonates per a oboè; 12 sonates per a flauta; 3 concerti a due cori ; nombroses obertures, sinfonie i marxes
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, 6, Turner, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Burney, Ch.: An Account of the Musical Performances in Westminster Abbey... in Commemoration of Handel, Londres 1785
- Chrysander, Fr.: G.F. Händels Werke: Ausgabe der Deustchen Händelgesellschaft, Leipzig 1858-94
- Dean, W.: Händel and the Opera Seria, Oxford University Press, Londres 1968
- Dean, W.: Händel’s Dramatic Oratorios and Masques, Oxford University Press, Londres 1959
- Dent, E.J.: Handel, Londres 1934
- Deutsch, O.E.: Handel: a Documentary Biography, Londres 1974
- Flower, N.: George Frederic Handel: his Personality and his Times, Londres 1923
- Hogwood, Ch.: Haendel, Alianza, Madrid 1988
- Hutchings, A.J.: The Baroque Concerto, Londres 1961
- Lang, P.H.: George Frederic Handel, Nova York 1977
- Larsen, J.P.: Händel’s Messiah: origins, compositions, sources, A.C. Black, Londres 1957
- Mainwaring, J.: Memoirs of the Life of the Late George Frederic Handel, Londres 1760
- Müller, E.H.: The Letters and Writings of George Frederic Handel, Londres 1935
- Müller-Blattau, J.: Georg Friedrich Händel, Potsdam 1933
- Newmann, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Chapel Hill 1966
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Pirrotta, N. i Ziino, A.: Händel e gli Scarlatti a Roma, Leo S. Olschki, Florència 1988
- Roberts, J.H.: Händel Sources. An Anthology of the Sources of Händel’s Borrowings, Nova York 1985
- Sadie, S.: Handel, Londres 1962
- Sasse, K.: Händel Bibliographie, Leipzig 1963
- Schneider, M. i Steglich, R.: Hallische Händel-Ausgabe der Georg Friedrich Händel-Gesellschaft, Kassel 1955
- Schoelcher, V.: The Life of Haendel, Londres 1857
- Smith, W.C.: Concerning Handel, his Life and Works, Londres 1948
- Smith, W.C.: A Handelian’s Notebook, Londres, 1965
- Siegmund-Schultze, W.: Georg Friedrich Haendel: Beiträge zu seiner Biographie aus dem 18. Jahrhundert, Leipzig 1977
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, Chapel Hill 1977
- Young, P.M.: Handel, Londres 1946
Complement bibliogràfic
- Carreras i Bulbena, Josep Rafael: Estudio crítico de las obras de Jorge Federico Händel, Tip. de J.Jutglar, Barcelona 1895
- Aviñoa i Pérez, Xosé: Haendel, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1985