Vida
Era el germà gran dels vuit fills que tingué el matrimoni Alexandre Gluck i Maria Walburga. El pare de Ch.W. Gluck treballava a Reichstadt, el 1717, com a guarda forestal de la duquessa de Toscana; el 1722 anà a Komotau, on fou nomenat encarregat de les aigües i dels boscos del comte Kinsky i després, cap al 1727, es posà al servei del príncep Lobkowitz. Ch.W. Gluck cursà els estudis primaris a l’escola de Reichstadt, on possiblement rebé les primeres lliçons de música (cant, violí i violoncel), i sembla que continuà el seu procés d’aprenentatge a l’escola dels jesuïtes de Komotau. El fet de no seguir l’ofici del seu pare i sentir-se inclinat vers la música originà una disputa amb el seu progenitor, que provocà que abandonés la llar familiar i se n’anés cap a Praga. El 1727 es trobava en aquesta ciutat, on ja treballava de músic. Una vegada reconciliat amb el seu pare, pogué gaudir d’una certa estabilitat econòmica.
Ch.W. Gluck estudià a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Praga, però no acabà els estudis, perquè l’activitat que més el satisfeia era fer d’intèrpret musical, sobretot com a organista de l’església de Týn. A la capital txeca tingué ocasió d’assistir a les representacions del Teatre de l’Òpera de Praga, on es programaven òperes de diversos compositors italians, com A. Vivaldi, T.G. Albinoni, entre d’altres; la visió d’aquests espectacles l’impactà i l’influí força a l’hora de continuar la seva carrera. La formació musical rebuda a Praga no fou, però, sistemàtica i bàsicament estudià amb procediments autodidàctics. Cap al 1734 viatjà a Viena, on rebé la influència d’alguns músics austríacs del darrer Barroc com J.J. Fux i G. Reutter, així com la de certs músics italians de la cort de Carles VI (A. Caldara, I. Conti, C.A. Badia i G. Porsile). Durant la seva estada vienesa contactà amb el patrici llombard Antonio Maria Melzi. Aquesta trobada possibilità que Ch.W. Gluck fos contractat per Melzi per a formar part de la seva orquestra de Milà. Com a conseqüència d’aquest fet, a partir del 1737 residí i treballà a la capital llombarda, on es convertí en deixeble de G.B. Sammartini, el qual l’influí altament, com es trasllueix en les seves peces intrumentals on s’endevina l’estil simfònic sammartinià en la redacció de certes obertures i introduccions operístiques.
Gluck debutà com a compositor d’òperes a Milà amb la seva obra Artaserse, estrenada al Teatro Regio Ducal el 26 de desembre de 1741. Entre el 1742 i el 1745, escriví set opere serie per encàrrec de diversos teatres de Milà, Venècia, Crema i Torí. De la tardor del 1745 al 1746 romangué a Londres en qualitat de director convidat i allí conegué la música de G.F. Händel. A Anglaterra compongué, el 1746, dues òperes de circumstància, La caduta de’ giganti i Artemene. També a la capital britànica escriví algunes sonates per a dos violins i baix continu, de forta tradició sammartiniana. Més tard anà cap a Alemanya, on treballà amb el grup d’òpera de Mingotti. Amb motiu de la reobertura del Burgtheater de Viena es representà, el 14 de maig de 1748, la seva òpera La Semiramide riconosciuta. Des del 1748 fins al 1749, dirigí la formació de Mingotti a Hamburg i Copenhaguen i el 1750 s’interpretà a Praga l’obra Ezio a càrrec del conjunt de G.B. Locatelli. A la tardor d’aquest darrer any es casà a Viena amb Maria Anna Bergin, dama benestant de la societat vienesa del XVIII, la qual cosa li permeté de gaudir de més llibertat i dedicació compositiva. L’any 1752 anà a Nàpols per representar La clemenza di Tito i al desembre d’aquest any s’establí definitivament a Viena, on fou conseller musical del príncep F.J. de Saxònia-Hildburghausen i Konzertmeister i de la seva orquestra. Al juny del 1754, després que el comte G. Durazzo accedís al càrrec d’intendent i que es representés la seva òpera Le cinesi, Ch.W. Gluck fou nomenat compositor titular de la Theatral und Akademiemusik del Burgtheater de Viena. Les festes i cerimònies de la cort vienesa li proporcionaren l’ocasió d’escriure diverses òperes, durant el període 1755-62. Rebé a Roma, el 1756, el títol de Cavaliere dello Sperone d’Oro com a reconeixement per la representació d'Antigono.
El 1762 fou un any cabdal en la trajectòria creativa de Gluck, perquè significà la consolidació de les seves propostes quant a l’orientació vers un nou estil operístic: la Reform-Opern. Per a aquesta tasca tingué l’ajut del llibretista R. de Calzabigi. La representació d'Orfeo ed Euridice el 5 de octubre de 1762 evidencià els trets esteticoreformistes que postulava Ch.W. Gluck. El 1764 deixà les seves activitats al Burgtheater després d’un viatge a París i Frankfurt. Una altra òpera emblemàtica del seu repertori és Alceste (1767), en el pròleg de la qual formulà les seves idees respecte a la seva pretesa reforma de l’òpera.
L’any 1768 comprà una casa editorial, però l’empresa no prosperà. A partir del 1773 fou ajudat econòmicament per Maria Antonieta d’Àustria, reina de França i esposa de Lluís XVI, que havia estat deixebla seva a la cort vienesa. Cal recordar que, gràcies a la seva estreta relació amb els Habsburg, durant gran part de la seva vida gaudí d’un tracte especial per part d’aquesta nissaga reial la qual, per exemple, el gratificà el 1774 amb uns notables emoluments com a renda en concepte de Kaisrlich-Königlicher Hofcompositeur ; aquestes aportacions econòmiques li permeteren realitzar cinc viatges a França. Durant aquestes estades franceses compongué diverses òperes i obtingué l’aprovació del públic. Col·laborà en aquest temps amb el llibretista F.L. le Lebland du Roullet, amb qui emprengué una campanya per aconseguir que les òperes en llengua francesa fossin considerades com a obres de primer nivell, el qual semblava pertànyer en exclusiva a l’òpera italiana, i també iniciaren un procés per a dotar les composicions operístiques d’un caràcter d’universalitat, segons la concepció de pensament de la Il·lustració francesa; d’aquesta entesa sorgí l’òpera Iphigénie en Aulide (1774), que gaudí d’un gran èxit. Però la consagració musical atorgada pel públic parisenc fou amb motiu de l’estrena d'Iphigénie en Tauride (1779).
El bienni 1776-77 estigué marcat per enceses polèmiques musicals entre els partidaris de Ch.W. Gluck (gluckistes) i els de N. Piccinni (piccinnistes), compositor italià que havia formulat també una sèrie de idees per a reformar l’òpera. Gluck morí a Viena.
L’estil
La importància de la producció musical de Gluck és en la seva obra lírica, en les obres de circumstància i també en altres composicions menors. La major part d’aquesta producció segueix els arquetips italians, com ho demostren les àries a l’estil de les d. Hasse i els llibrets de caràcter metastasià, així com les peces d’estil simfònic sammartinià de les seves composicions, com per exemple l’obertura de l’òpera Le nozze d’Ercole e d’Ebe (1747) i la introducció del segon acte de l’òpera La contesa de’ numi (1749). Però l’aportació més nova que aquest compositor feu a la història de la música fou la reforma de l’òpera, que desenvolupà en el període 1762-70, en la qual plantejava la necessitat de supeditar la música al servei de l’acció dramàtica, amb la consegüent eliminació de qualsevol element superflu i innecessari per al desenvolupament de la trama escènica. Cal no oblidar, a més, l’ajut que li proporcionà el poeta Raniero Calzabigi, qui feu possible que aquesta nova concepció estètica arribés a bon port. També s’ha de tenir en compte el suport que li atorgà el comte Giacomo Durazzo, el qual era un dels caps d’un moviment, nascut cap a l’any 1750, que pretenia donar un caràcter més seriós i metodològic a l’òpera italiana. Els primers indicis que trasllueixen aquest canvi de concepció estètica que proposava Ch.W. Gluck es comencen a veure en la seva òpera L’innocenza giustificata (1755); segons el musicòleg Alfred Einstein, aquesta òpera evidencia, veritablement "...una declaració de guerra contra Metastasio, els ideals operístics del qual es posen en entredit en cada moment". Però les dues òperes que marcaren el corpus de la nova formulació artística de Gluck foren Orfeo ed Euridice (1762) i Alceste (1767), ambdues amb llibret de R. Calzabigi. Aquesta darrera no mostrarà només en la música els ingredients reformistes de Gluck sinó que, a més, en la seva publicació del 1769, l’autor escriví un pròleg dedicat al gran duc Leopold, en què com en una declaratio principii feu explícits els punts crucials sobre els quals s’havia d’articular tota la seva nova estètica reformista de l’òpera.
Ch.W. Gluck feu diverses propostes, com ara que l’obertura d’una obra escènica actués a manera de pròleg de l’acció, íntimament unida al drama tant pel que feia a les idees com als temes musicals; l’adquisició d’un major contingut psicològic en les parts recitatives mitjançant l’abandó del recitativo secco i l’adquisició de l’ús del recitativo acompagnato, perquè creia que donava més relleu als estats emocionals desenvolupats en el drama; l’adequació de les veus a la tipologia física dels personatges, la qual cosa implicava el bandejament dels castrats; la justificació de l’ornamentació de la línia melòdica del cant només per la mateixa acció teatral i l’abandonament, per tant, de les típiques àries barroques per als virtuosos del cant; l’abolició de les àries da capo i, en canvi, la predilecció per les àries curtes, les quals només havien d’estar unides mitjantçant el nexe il·latiu dels recitatius; la integració dels cors a l’acció dramàtica, etc.
Aquests principis foren els que caracteritzaren les obres compostes després del 1770, tot i que els adaptà a les peculiaritats i condicions de l’òpera francesa, com es pot veure en Armide (1777) i Iphigénie en Tauride (1779). El nou equilibri que establí entre el drama i la música atorgà a Gluck una posició rellevant dins la història de la música. La força de les seves composicions es concentra en la capacitat de combinar l’energia dramàtica dels arguments i, alhora, la suggestió d’una certa sensació de serenitat. Aquesta naturalitat, el caràcter èpic i el pathos clàssic de la música de Gluck influïren en les generacions de compositors francesos fins a la fi del set-cents.
En darrer terme, tot i que el pes primordial de l’obra i l’estètica gluckiana es troba en les òperes, cal esmentar les seves obres instrumentals. Pel que fa a les sonates, que compongué a Londres el 1746, per a dos violins i baix continu, la influència de Sammartini queda palesa en l’escriptura de les sonates en trio estructurades en tres moviments (lent-ràpid-lent). Pel que fa a les simfonies, de les quals es desconeix la data de composició, possiblement eren destinades a servir d’obertura d’alguna de les seves òperes, i foren escrites segons el model italià de tres moviments (ràpid-lent-ràpid).
Obra
Òpera
Artaserse (1741); Demetrio (1742); Demofoonte (1743); Il Tigrane (1743); La Sofonisba (1744); Ipermestra (1744); Poro (1744); Ippolito (1745); La caduta de’giganti (1746); Artemene (1746); Le nozze d’Ercole e d’Ebe (1747); La Semiramide riconosciuta (1748); La contesa de’numi (1749); Ezio (1750); Issipile (1752); La clemenza di Tito (1752); Le cinesi (1754); La danza (1755); L’innocenza giustificata (1755); Antigono (1756); Il rè pastore (1756); La fausse esclave (1758); L’île de Merlin, ou Le monde renversé (1758); La Cythère assiégée (1759); Le diable à quatre, ou La double metamorphose (1759); L’arbre enchanté, ou Le tuteur dupé (1759); L’ivrogne corrigé (1760); Tetide (1760); Le cadi dupé (1761); Orfeo ed Euridice (1762); Il trionfo di Clelia (1763); La rencontre imprévue (1764); Il Parnaso confuso (1765); Telemaco, ossia L’isola di Circe (1765); La corona (1765); Il prologo (1767); Alceste (1767); La feste d’Apollo (1769); Paride ed Elena (1770); Iphigénie en Aulide (1774); Armide (1777); Iphigénie en Tauride (1779); Echo et Narcisse (1779)
Diversos
Don Juan, ou Le festin de Pierre, ballet (1761); La Citera assediata, pantomima (mús. perduda, 1762); Alessandro, ballet (1764); Semiramis, pantomima (1765); Iphigénie, ballet (mús. perduda, 1765); Set odes i lieder, v. solista, instr. de teclat (1786); 8 sonates per a 2 vl. i b.c.; 18 simf.
Bibliografia
- Abert, A.A.: Christoph Willibald Gluck, Munic 1959
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal, Madrid 1998
- Einstein, A.: Gluck, Londres 1936
- Felix, W.: Christoph Willibald Gluck, Leipzig 1965
- Fubini, E.: Presupposti estetici e letterari della riforma di Gluck, dins "Chigiana" núms. 29-30, 1975
- Fubini, E.: La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX, Alianza Editorial, Madrid 1988
- Hogwood, C.: La sonate en trio, Actes sud, Arles 1987
- Newman, W.: The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
- Rosen, Ch.: Formas de Sonata, Labor, Barcelona 1987
- Pauly, R.G.: La música en el periodo clásico, Víctor Lerú, Buenos Aires 1980
- Pestelli, G.: Historia de la Música. La época de Mozart y Beethoven, Turner, Madrid 1986
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: Cristóbal Gluck y su producción escénica, Asociación de Cultura Musical, Madrid 1923