Vida
Després de R. Wagner i J. Brahms, fou considerat el compositor alemany més important. Fill d’un músic que tocava la trompa en l’Orquestra de la cort de Munic, a quatre anys començà a rebre lliçons de piano, i a vuit, de violí. El 1875 inicià els estudis d’harmonia, teoria de la música i instrumentació. Començà a compondre de molt jove i quan tenia setze anys estrenà a Munic el seu Quartet de corda, en la major. Entre els primers músics que l’influenciaren hi ha R. Schumann, J. Brahms i R. Wagner. Altres peces instrumentals destacables de la primera joventut de Strauss són les dues simfonies, la Serenata (1881), la Suite (1884), per a instruments de vent, el Concert per a violí i orquestra (1880-82) i el Concert per a trompa i orquestra, núm. 1 (1882-83). Després d’una breu estada a la Universitat de Munic (1882-83), on estudià filosofia, estètica i història de l’art, se n’anà primer a Dresden i després a Berlín, ciutat on conegué Hans von Bülow (1830-94), llavors director de l’orquestra de la cort de Meiningen. A l’octubre del 1885 esdevingué ajudant de Bülow a Meiningen, a qui substituí pel desembre d’aquell any i fins a l’abril del 1886 com a director principal d’aquesta formació orquestral. Allà conegué Alexander Ritter (1833-1896), violinista de l’orquestra de la cort, considerat generalment una de les persones responsables de la conversió de Strauss als ideals musicals de R. Wagner i F. Liszt. Fou en aquesta ciutat que Strauss destacà com a liederista, amb la composició de Die Nacht ('La nit') o Allerseelen ('Totes les ànimes'). En el seu catàleg hi ha més de 200 lieder, que reflecteixen l’evolució del gènere des del lied amb acompanyament de piano fins al lied de concert acompanyat d’orquestra, propi de l’època romàntica tardana.
El 1886 Strauss abandonà Meiningen i, després d’un viatge per Itàlia durant l’estiu, s’establí a Munic com a tercer director de l’òpera de la cort. En aquest període acabà d’escriure els lieder dels opus 15, 17 i 19 i estrenà Aus Italien ('Des d’Itàlia', 1886), que representà un primer pas cap a la música programàtica inspirada en el viatge que feu a aquest país just abans d’anar a Munic, i la Sonata per a violí (1888). L’any 1889 treballà com a director assistent al Festival de Bayreuth, on establí amistat amb Cosima Wagner, filla de F. Liszt. Posteriorment es traslladà a Weimar, on esdevingué mestre de capella del gran duc de Saxe-Weimar-Eisenbach. Weimar representà un punt d’inflexió en la carrera de Strauss. La ciutat era un dels centres culturals més importants d’Europa, on havien viscut J.W. Goethe entre el 1775 i el 1832 i F. Liszt entre el 1844 i el 1860, i molt més liberal que Munic, més conservadora. Weimar fou sinònim de progrés i un centre de l’avantguarda artística i intel·lectual. Strauss s’encarregà del repertori alemany del Teatre de l’Òpera. L’esdeveniment més destacat al principi de la seva estada fou l’estrena del poema simfònic Don Juan (1888-89), que tingué una gran acollida i li suposà el reconeixement com un dels compositors més importants des de Wagner. El 1890 se n’estrenaren les obres orquestrals Macbeth i Tod und Verklärung ('Mort i transfiguració'). Macbeth fou la primera obra a la qual aplicà un terme de la seva invenció, tondichtung (poema tonal), com a substitut de poema simfònic i simfonia. La creació d’aquest concepte representà el naixement d’un nou gènere, que s’allunyava de la tradició dels poemes simfònics de F. Liszt. El poema simfònic és un gènere bàsicament narratiu o descriptiu. Strauss, tanmateix, posà en primer pla musical altres elements. En els tondichtung dibuixa musicalment els seus personatges, explora estats emocionals -com ara el desig sexual (Don Juan) o la bogeria (Don Quixote, 1896-97)- o parla de filosofia -com per exemple a Also sprach Zarathustra, ’Així parlà Zarathustra', 1895-96, basat en l’obra homònima de F. Nietzsche-. A partir de Macbeth, es referí a totes les seves composicions per a orquestra amb el terme tondichtung. Només utilitzà la paraula simfonia dues vegades més, concretament per a la Sinfonia domestica (1902-03) i l'Alpensinfonie ('Simfonia dels Alps', 1915).
El 1894 fou nomenat segon director de la capella de la cort de Munic, i aquell mateix any es casà amb la soprano Pauline de Ahna (1863-1950), una de les principals intèrprets de les seves cançons. La seva primera òpera, Guntram, s’estrenà el 1895 sense gaire èxit. En aquesta època començava a ser molt sol·licitat com a director convidat per a dirigir les seves pròpies obres, i el 1897, una vegada assumit el lloc de primer director a Munic (1896), realitzà una gira de concerts per França, Holanda, Espanya i Anglaterra. Els anys 1901 a 1903 foren també especialment prolífics pel que fa a la direcció, i, al capdavant de la Berliner Tonkünster Orchester, visità els principals països europeus. En el marc d’aquests viatges, visità Barcelona, on dirigí al Liceu el 1901 i al Palau de la Música el 1908. El 1910 hi tornà per dirigir l’estrena, al Liceu, de Salome, que resultà un èxit memorable.
No obstant això, no abandonà mai la composició, i havia considerat escriure una òpera sobre Till Eulenspiegel, un personatge amb certs paral·lelismes psicològics amb el Lazarillo de Tormes, però finalment es decantà per una peça orquestral. Una altra obra orquestral seva, Ein Heldenleben ('Una vida heroica'), s’estrenà el 1899. Entre el 1898 i el 1916 escriví una sèrie d’òperes que el consolidaren com el compositor més important del moment en aquell gènere. El 1898 Strauss es traslladà a Berlín, on entrà al servei imperial com a mestre de capella del kàiser Guillem II. Aquest mateix any, juntament amb dos amics més, fundà la Genossenschaft Deutscher Tonsetzer (Associació de Compositors Alemanys) amb la idea de vetllar pels drets dels compositors i les seves obres. La segona òpera, Feuersnot ('Perill d’incendi', 1900-01), tingué més èxit que Guntram. L’erotisme explícit de l’obra tornà a fer acte de presència en la següent, la Sinfonia domestica (1902-03), un autoretrat de la seva vida familiar. Salome (1903-05) provocà un escàndol, però, alhora, consolidà Strauss com el compositor d’òperes més cèlebre de l’època i, poc temps després, Electra (1906-09) el convertí en capdavanter del modernisme musical. Aquesta obra, amb fragments clarament atonals alternats amb passatges diatònics, narra la història d’una dona obsessionada per la venjança, i l’autor hi explotà totes les possibilitats de la veu femenina. Aquesta fou la primera obra fruit de la seva col·laboració amb el llibretista Hugo von Hofmannsthal, que cristal·litzà en títols tan significatius com Der Rosenkavalier ('El cavaller de la rosa'), Ariadne auf Naxos ('Ariadna a Naxos'), Die ägyptische Helena ('L’Helena egípcia'), Die Frau ohne Schatten ('La dona sense ombra') o Arabella.
Després d'Electra Strauss inicià un període d’experimentació harmònica, però aviat es tornà més conservador i es negà a seguir el camí cap a la atonalitat. Der Rosenkavalier (1909-10), la seva òpera més popular, n’és la prova, si bé el seu grau de dissonància també és elevat. No obstant això, aquí la dissonància s’utilitzà més aviat per a crear efectes còmics i com a rerefons de la farsa, en lloc d’expressar la violència mental i psicològica dels personatges, com havia fet a Electra. Aquesta òpera fou seguida per Ariadne auf Naxos (1911-12; revisada el 1916) i Der Bürger als Edelmann ('El burgès gentilhome'), una adaptació alemanya de l’obra de Molière Le bourgeois gentilhomme, obres que semblaren confirmar la direcció conservadora que havia pres el compositor, tot i que aquesta valoració no és del tot certa. Al costat de Pierrot Lunaire, d’A. Schönberg, i també de Der Rosenkavalier, del mateix Strauss, Ariadne auf Naxos semblà més convencional, tot i que l’autor utilitzà les formes teatrals i operístiques d’una manera molt original. Es tracta d’una òpera dins una òpera, que juga amb el món de l'opera seria i el de la Commedia dell’Arte. Ariadne auf Naxos és la primera òpera d’una sèrie que tenen la mitologia clàssica com a tema, tractada, però, des d’un punt de vista contemporani. Aquest és el cas, també, de Die ägyptische Helena (1923-27), Daphne (1936-37) i Die Liebe der Danae ('L’amor de Dànae', 1938-40).
El 1919, Strauss es traslladà a Viena, on esdevingué codirector de l’Staatoper. El seu nomenament se celebrà amb l’estrena, el 10 d’octubre, de Die Frau ohne Schatten (1914-18), definida pel mateix Strauss com la darrera òpera romàntica. Tot i que els cantants eren excel·lents, no tingué gaire èxit, en part a causa de les dificultats que en comportava la posada en escena. L’època que passà a la capital austríaca, Strauss demostrà ser un magnífic director, encara que no foren els millors anys de la seva carrera, en part perquè la Viena de la postguerra havia adoptat com a ídol la figura del difunt G. Mahler. No obstant això, sovint es presentà com a director convidat a l’Òpera de Berlín. El 1924, Strauss celebrà els seus seixanta anys amb actes organitzats en honor seu tant a Alemanya com a Àustria, un dels quals fou l’estrena de l’òpera Intermezzo. L’obra, de títol original Das eheliche Glück ('La felicitat matrimonial'), és autobiogràfica, just en un moment en què el matrimoni passava una crisi a causa d’una suposada infideli-tat del compositor. Així, el personatge de Christine era una representació de Pauline de Ahna, la seva dona, i al llarg de l’òpera es podien veure nombrosos aspectes de la vida quotidiana de la parella. Tant des del punt de vista musical com dramàtic, l’obra és innovadora perquè retrata amb gran realisme un tema llavors considerat inapropiat per a una òpera, a més de reflectir la tendència anomenada Neue Sachlichkeit ('Nova Objectivitat'), d’actualitat en els cercles artístics alemanys del moment. En aquesta obra, que marca un punt d’inflexió en el seu estil, Strauss es mostrà més experimental, fet que contrasta amb el plantejament estètic que havia adoptat després de la Primera Guerra Mundial, més conservador.
Si fins el 1933 Strauss havia pogut posar la seva vida personal i professional per damunt de la política, amb la pujada al poder dels nacionalsocialistes li fou molt difícil restar al marge dels esdeveniments. Nomenat president de la reichsmusikkammer, l’autor acceptà el càrrec, tot i que alguns dels seus nets eren d’ascendència hebrea i que els seus millors llibretistes -H. von Hofmannsthal i Stefan Zweig- també eren jueus, i malgrat l’opinió que tenia sobre la majoria dels nacionalsocialistes. Pensant que podria aconseguir millores per als compositors i vetllar pels seus interessos, des del càrrec cercà un difícil equilibri que li permetés continuar amb un màxim de llibertat i un mínim d’incomoditats. L'Olympische Hymne ('Himne Olímpic', 1936), l’òpera Friedenstag ('Dia de pau', 1938) o Japanische Festmusik ('Música d’una festa japonesa', 1940) són algunes de les obres que li encarregà el govern. El règim utilitzà el seu prestigi musical amb finalitats clarament propagandístiques, ja que molts altres autors prestigiosos s’havien exiliat. La darrera obra escènica del compositor fou Capriccio (1940-41), i posteriorment tornà a formes instrumentals que no havia conreat des de la seva joventut, com el Concert per a oboè i orquestra (1945), Metamorphosen (1946), un estudi per a vint-i-tres cordes, o Duett-Concertino (1948). Vier letzte Lieder ('Les quatre últimes cançons', 1949), estrenada pòstumament el 1950, és una obra mestra commovedora, que ha estat considerada el seu testament musical.
Obra
Música escènica
Guntram, òpera, op. 25 (1892-93, rev. 1934-39); Feuersnot, òpera, op. 50 ('Perill d’incendi', 1900-01); Salome, òpera, op. 54 (1903-05); Electra, òpera, op. 58 (1906-08); Der Rosenkavalier, òpera, op. 59 ('El cavaller de la rosa', 1909-10), Ariadne auf Naxos, òpera, op. 60 (1911-12; 2a versió, 1916); Der Bürger als Edelmann, mús. inc., op. 60 ('El burgès gentilhome', 1912); Josephs-Legende, ballet, op. 63 ('La llegenda de Josep', 1912-14); Die Frau ohne Schatten, òpera, op. 65 ('La dona sense ombra', 1914-18); Schlagobers, ballet, op. 70 ('Nata batuda', 1921-22); Intermezzo, òpera, op. 72 (1918-23); Die ägyptische Helena, òpera, op. 75 ('L’Helena egípcia', 1923-27); Arabella, òpera, op. 79 (1929-32); Die schweigsame Frau, òpera, op. 80 ('La dona silenciosa', 1933-34); Friedenstag, òpera, op. 81 ('Dia de pau', 1935-36); Daphne, òpera, op. 82 (1936-37); Die Liebe der Danae, òpera, op. 83 ('L’amor de Dànae', 1938-40); Capriccio, òpera, op. 85 (1940-41)
Orquestra
Concert per a violí i orquestra, re m, op. 8 (1880-82); 2 concerts per a tr. i orq. (núm. 1, mi♭ M, op. 11, 1882-83; núm. 2, mi♭ M, 1942); Simfonia, fa m, op. 12 (1883-84); Aus Italien, op. 16 ('Des d’Itàlia', 1886); Don Juan, poema simf., op. 20 (1888-89); Macbeth, poema simf., op. 23 (1886-88; rev. 1889-90, 1891); Tod und Verklärung, poema simf., op. 24 ('Mort i transfiguració', 1888-89); Till Eulenspiegels lustige Streiche, op. 28 ('Les divertides aventures de Till Eulenspiegel', 1894-95); Also sprach Zarathustra, poema simf., op. 30 ('Així parlà Zaratustra', 1895-96); Don Quixote, vlc., orq., op. 35 (1896-97); Ein Heldenleben, poema simf., op. 40 ('Una vida heroica', 1897-98); Sinfonia domestica, op. 53 (1902-03); Zwei Militärmärsche, op. 57 ('Dues marxes militars', 1906); Festliches Präludium, op. 61 ('Preludi festiu', 1913); Eine Alpensinfonie, op. 64 ('Simfonia dels Alps', 1911-15); Phanathenäenzug, symphonische Etüden in Form einer Passacaglia, pno. mà esq., orq., op. 74 ('Processó Panatenees, estudi simfònic en forma de passacaglia ', 1927); Olympische Hymne (1936); Japanische Festmusik ('Música d’una festa japonesa', 1940); Concert per a oboè i orquestra (1945, rev. 1948)
Cambra
Quartet de corda, la M, op. 2 (1880); Sonata, vlc., pno., fa M, op. 6 (1880-83); Serenata (1881-82); Quartet amb piano, do m, op. 13 (1883-84); Suite per a instruments de vent (1883-84); Sonata, vl., pno., op. 18 (1887); Metamorphosen, 23 cordes (1946); Allegretto, vl., pno. (1948); Duett-Concertino (1948)
Solo
2 sonates per a pno. (núm. 1, mi M, 1877; si m, op. 5, 1880-81); Cinc peces, pno., op. 3 (1880-81); Stimmungsbilder, pno., op. 9 ('Quadres d’ambient', 1882-84); Königsmarsch, pno. ('Marxa reial', 1906); Hochzeitspräludium, 2 harm. ('Preludi nupcial', 1924); Daphne-Etüde, vl. ('Estudi Dafne', 1945)
Veu i piano
Més de 200 cançons (la majoria publicades en grups) entre les quals: Waldesgesang (1879); Rote Rosen ('Roses vermelles', 1883); Acht Lieder aus Letzte Blätter, op. 10 ('Vuit cançons dels darrers fulls', 1885); Fünf Lieder, op. 15 ('Cinc cançons', 1884-86); Sechs Lieder, op. 17 ('Sis cançons', 1885-87); Sechs Lieder aus Lotusblättern, op. 19 ('Sis cançons dels darrers fulls', 1885-88); Schlichte Weisen, op. 21 ('Tonades senzilles', 1887-88); Mädchenblumen, op. 22 ('Flors de donzella', 1886-88); Zwei Lieder, op. 26 ('Dues cançons', 1891); Vier Lieder, op. 27 ('Quatre cançons', 1894); Drei Lieder, op. 29 ('Tres cançons', 1895); Drei Lieder, op. 31 ('Tres cançons', 1895-96); Fünf Lieder, op. 32 ('Cinc cançons', 1896); Vier Lieder, op. 36 ('Quatre cançons', 1896-97); Sechs Lieder, op. 37 ('Sis cançons', 1897-98); Fünf Lieder, op. 41 ('Cinc cançons', 1899); Fünf Lieder, op. 46 ('Cinc cançons', 1899-1900); Acht Lieder, op. 49 ('Vuit cançons', 1900-01); Sechs Lieder, op. 56 ('Sis cançons', 1903-06); Sechs Lieder, op. 67 ('Sis cançons', 1918); Fünf kleine Lieder, op. 69 ('Cinc cançons breus', 1918); Gesänge des Orients, op. 77 ('Cançó de l’Orient', 1928); Vom Künftigen Alter, op. 87 ('De l’edat futura', 1922-35); Das Bächlein, op. 88 ('El rierol', 1933-42)
Altres obres vocals
Alphorn, 1 v., pno., tr. ('Corn alpí', 1876); Vier Gesänge, 1 v., orq., op. 33 ('Quatre cants', 1896-97); Enoch Arden, narrador, pno., op. 38 (1897); Zwei Gesänge, 16 v., op. 34 ('Dos cants', 1897); Zwei Männerchöre, op. 42 ('Dos cors masculins', 1899); Zwei Gesänge, B., orq., op. 51 ('Dos cants', 1902-06); Taillefer, S., T., Bar., 8 v., orq., op. 52 (1903); Bardengesang, 12 v. masc., orq., op. 55 ('Cançó del bard', 1905); Deutsche Motette, cor mixt, 16 v., op. 62 ('Motets alemanys', 1913); Drei Hymnen von Friedrich Hölderlin, S./T., orq., op. 71 ('Tres himnes de Friedrich Hölderlin', 1921); Die Tageszeiten, cor masc., orq., op. 76 ('Les etapes del dia', 1928); Austria, v. masc., orq., op. 78 (1929)
Bibliografia
- Ashley, T.: Richard Strauss, Phaidon Press Limited, Londres 1999
- Mar, N. Del: Richard Strauss: A Critical Commentary on his Life and Works, 3 vols., Barrie & Rockliffe, Londres 1962
- Williamson, J.: Also sprach Zarathustra, Cambridge University Press, Cambridge 1993
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: Ricardo Strauss: su producción musical, su hispanismo, su posición artística, Imp. Alrededor del Mundo, Madrid 1925
- Martínez Santafé, José Juan: Una venganza inolvidable: Elektra de Richard Strauss
- Palau i Claveras, Josep: Historia de la Opera: de Claudio Monteverdi a Ricardo Strauss, Ed. Seix Barral, Barcelona 1951