Vida
Rebé una educació culta, i es formà en la llengua i la cultura franceses. A set anys inicià els estudis de violí, que posterioment perfeccionà amb J. Ziegler. El 1751 entrà al servei del príncep de Saxònia-Hildburghausen, a la cort del qual estudià composició amb Giuseppe Bonno, que l’introduí en l’estudi del Gradus ad Parnassum de Johann Joseph Fux. En dissoldre’s l’orquestra del príncep, treballà per al comte Durazzo, i el 1762 fou nomenat director del teatre de la cort. L’any següent acompanyà Gluck a Itàlia per a l’estrena d'Il trionfo di Celia, i hi obtingué grans èxits com a violinista. El 1765 succceí Michael Haydn com a mestre de capella del bisbe de Grosswardein, a Hongria, on compongué música instrumental i el seu primer oratori, Isacco (1766), amb text de Pietro Metastasio. El 1769 entrà al servei del príncep bisbe Schaffgotsch de Breslau, ciutat on restà fins el 1797 i hi feu construir un petit teatre privat per al qual compongué diverses opéras comiques. Amic de J. Haydn i W.A. Mozart, durant el període 1783-87 repetides vegades tots tres formaren quartet juntament amb J.N. Vanhál. En morir el príncep, passà a Rothlhotta, al servei del baró Von Stillfried, posició que conservà fins que es retirà el 1796.
Conegut com a virtuós del violí durant la seva joventut, no fou fins a la maduresa que es dedicà seriosament a la composició. La seva producció musical inclogué tots els gèneres, i fou un dels mestres del Classicisme vienès. El seu estil compositiu era colorístic, amb síncopes i forts contrastos dinàmics, i, pel que fa a la música de cambra, recorda els de Mozart i Haydn. Generalment presenta una unitat tonal, i preferia utilitzar la forma sonata per al primer temps, la dansa per al segon i les variacions per al final. Excel·lí en música instrumental, on mostrà els seus dots amb un estil brillant i elegant. En els concerts, cal destacar la riquesa melòdica i les reminiscències musicals barroques. Fins el 1760, totes les simfonies estaven compostes en tres temps amb un minuet al final, i no fou fins el 1770 que començà a utilitzar la sonata de quatre temps. No utilitzà mai temps lent en les introduccions. Cal mencionar la seva aportació al singspiel alemany, en què introduí un final gran i concertant. Els seus èxits més importants foren els oratoris L’Esther, Isacco i Giobbe, i les òperes Doctor und Apotheker ('Metge i apotecari'), Betrug durch Aberglauben ('Engany a través de la superstició') i Das rote Käppchen ('La caputxeta vermella').
Obra
Música escènica
39 obres, entre les quals: L’amore disprezzato, opereta (1771); Il maniscalco, opereta (1775); Il finto pazzo per amore, òpera (1772); Lo sposo burlato, òpera (1773 o 1775); Doctor und Apotheker, singspiel ('Metge i apotecari', 1786); Betrug durch Aberglauben, singspiel ('Engany a través de la superstició', 1786); Die Liebe in Narrenhause, singspiel ('La vida en un manicomi', 1786); Das rote Käppchon ('La caputxeta vermella', 1788); Der Schiffspatron, singspiel ('El patró de vaixell', 1789); Das Gespenst mit der Trommel, singspiel ('El fantasma amb el tambor', 1784); Ugolino, singspiel ; Die Opera buffa, opéra comique (1798)
Música vocal
4 oratoris (Isacco, figura del Redentore, 1766; Il Davide nella Valle di Terebintho, 1771; L’Esther, 1773; Giobbe, 1786), 16 misses, 1 rèquiem, prop de 160 àries, ofertoris, motets i graduals
Música instrumental
Prop de 210 simfonies atribuïdes (unes 120 poden ser autèntiques), 43 concerts (entre els quals: 18 per a vl., 5 per a vla., 4 per a ob., 5 per a clvd.), 12 quintets, 6 quartets de corda, prop de 10 trios, 13 sonates pno., 18 sonates per a piano a 4 mans, 20 danses angleses
Bibliografia
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal música, 4, Akal, Madrid 1998
- Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7: La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986