Vida
Nen prodigi, fou un dels compositors més importants i, possiblement, el pianista més gran de la seva època. A vuit anys la seva família es traslladà a Viena, on el seu pare esdevingué director musical del Theater auf der Wieden i el jove Johann estudià amb W.A. Mozart. S’ha dit que la seva primera actuació pública a Viena fou en un concert dirigit pel mateix Mozart. De tota manera, l’any 1788, Mozart hagué d’interrompre les lliçons, la qual cosa fou aprofitada pel pare de Hummel per a organitzar per al seu fill una gira europea que durà quatre anys. El 1790 arribaren a Edimburg, i al cap de tres mesos es dirigiren a Londres, on s’establiren per un període de dos anys. A la capital anglesa, el jove Johann Nepomuk entrà en contacte amb J. Haydn. El primer concert en què es pot constatar la seva actuació fou pel maig del 1792. Cap a la tardor del mateix any se n’anaren a Holanda, on durant dos mesos tocà cada diumenge per al príncep d’Orange, a la Haia. Al principi del 1793 eren de nou a Viena. Allà, i durant els anys següents, estudià contrapunt amb J.G. Albrechtsberger, composició vocal, estètica i filosofia musical amb A. Salieri i, des del 1795, orgue amb J. Haydn.
L’any 1804 fou nomenat konzertmeister pel príncep Miklós Esterházy a Eisenstadt, en substitució de Haydn, que conservà, en canvi, el càrrec de mestre de capella. Malgrat tot, Hummel exercia també aquest càrrec. No se sap per què se li donà aquest càrrec quan sembla que no havia tingut gens d’experiència en aquest camp, i molt poca com a compositor d’orquestra. Sembla que hi tingué a veure la gran experiència teatral que havia assolit a Viena. S’encarregà d’una capella composta per uns cent músics, i, a més, tenia l’obligació d’escriure obres noves, dirigir, ensenyar piano, violí i violoncel als nens de l’escolania, i crear un arxiu de les obres de Haydn. Hummel estigué al capdavant de la capella fins el 1811. Tota la seva producció de música sacra i moltes obres dramàtiques són d’aquest període. La proximitat de Viena l’ajudà a continuar participant en la vida musical de la capital durant aquest temps, i assegurar-s’hi una posició prominent per al futur.
A partir de l’any 1811, la seva activitat a Viena se centrà en la composició d’obres per a piano, cambra i obres dramàtiques, i abandonà la vida de concertista. El 1813 es casà amb la cantant Elisabeth Röckel, i, per influència seva, l’any següent tornà a actuar com a concertista. Dos anys després feu una gira per Alemanya. Tot i que la seva presència als escenaris musicals de l’època fou un gran èxit, no aconseguí l’estabilitat financera que desitjava i tornà a buscar feina, primer com a mestre de capella a Stuttgart, fins el 1818, i a partir del 1819, a Weimar, on fou responsable, entre altres coses, de la música del teatre de la cort. Allà es feu amic de Goethe, gràcies al qual conegué les primeres figures intel·lectuals del moment. Durant la dècada de 1820 es dedicà a la vida concertística —gires per Rússia, on conegué John Field, i per Polònia, on conegué Chopin—, però, sobretot, fou una època brillant pel que fa a la composició. Una part del seu temps el dedicà a escriure un important mètode per a piano (Ausfürhrliche Anweisung zum Pianofortespiel), publicat el 1828. L’any 1827 moria Beethoven, i Hummel, amb el seu deixeble Ferdinand Hiller, viatjà a Viena per visitar-lo abans de la seva mort. L’arribada de Beethoven a la capital vienesa, anys enrere, havia estat un dels esdeveniments més significatius d’aquell temps, però tingué efectes negatius sobre Hummel. Aviat, la diferència estilística existent entre tots dos fou molt gran. Tanmateix, es feren amics, però l’amistat sempre fou difícil, i la reconciliació total no arribà fins a aquesta darrera visita. Durant la seva estada a Viena conegué també F. Schubert. L’any 1830 passà sis mesos a París i, posteriorment, se n’anà a Londres, quasi quaranta anys després de la seva darrera estada. Aquesta gira fou un dels punts culminants de la seva carrera. Tornà a Londres en dues ocasions més, però sense assolir gaire èxit. No es pot dir que la darrera gira de la seva vida a Viena, l’any 1834, fos millor.
Considerat l’últim gran representant del classicisme, la seva mort significà la fi d’una època, la del classicisme vienès, que abans de la seva desaparició ja havia passat definitivament de moda. L’estil conservador de la seva música no s’adaptà als nous valors de l’estètica romàntica naixent. La seva carrera com a concertista de piano fou relativament curta, i centrada en diferents èpoques: d’infant com a nen prodigi, cap al 1814 i, sobretot, durant els anys 1820 i principi dels trenta. Impartí classes de piano, i algunes de composició, a molts dels músics destacats de la següent generació, com Ferdinand Hiller, Felix Mendelssohn i Sigmund Thalberg. L’essència de les seves ensenyances es pot estudiar en els tres volums del seu mètode de piano, Ausführlich theoretisch-practische Anweisung zum Piano-forte Spiel (‘Instruccions teoricopràctiques detallades de com tocar el piano’), una font imprescindible si es vol entendre la interpretació, l’estil i l’estètica musical de l’època, sobretot des del punt de vista del Classicisme vienès. Musicalment, visqué entre dues èpoques i, encara que Hummel és conegut, principalment, com a concertista virtuós i compositor per a piano, en realitat la seva producció abraçà gairebé totes les formes corrents en aquella època: òperes, singspiele, misses i altres obres de música sacra, música de cambra, cançons, concerts i música per a piano. L’única forma important que no figura en la seva producció és la simfonia, probablement, en part, com a reacció a la rivalitat que mantingué amb Beethoven. L’alta qualitat de les seves obres com a compositor el col·locà en la primera fila dels autors del seu temps. Les seves formes preferides foren el rondó i la forma sonata, encara que, com tants altres compositors de la seva generació, trobà certes dificultats a l’hora de treballar amb formes grans; per això, reeixí més, musicalment parlant, quan escriví variacions.
La importància de Hummel rau en el fet que fou el representant més destacat del classicisme tardà i, com a tal, constituí un lligam essencial entre els estils de Mozart i M. Clementi, d’una banda, i els romàntics primerencs com F. Schubert, F. Mendelssohn i F. Chopin, de l’altra.
Obra
Òpera
Demagorgon (~1800); Don Anchise Campione (inac., ~1800); Le vicende d’amore (1804); Die vereitelten Ränke (’Les intrigues frustrades’, 1806); Die Messenier (’Els messènics’, ~1805-10); Pimmalione (~1805-15);Mathilde von Guise (1810, rev. 1821); Stadt und Land (’Ciutat i camp’, inac., ~1810); Dies Haus ist zu verkaufen, singspiel (’Es ven aquesta casa’, 1812); Aria in Fünf sind Zwey (’Ària en cinc n’hi ha dos’, 1813); Die Eselshaut (’La pell de l’ase’, 1814); Die gute Nachricht, singspiel (’La bona notícia’, 1814); Die Rückfahrt des Kaisers, singspiel (’El retorn de l’emperador’, 1814)
Ballet
Helene und Paris (‘Helena i Paris’, 1807); Das belebte Gemählde (‘La pintura vivent, 1809); Paul et Virginie (~1809); Der Zauberring, oder Harlekin als Spinne, pantomima (‘L’anell màgic o Arlequí l’intrigant’, 1811); Der Zauberkampf, oder Harlekin in seiner Heimat, pantomima (‘La lluita màgica o Arlequí a la seva pàtria’, 1812); Sappho von Mitilene (‘Safo de Mitilene’, 1812)
Piano
Variacions, op. 1 (1791); Variacions, op. 2 (1791); Sonata, do M, op. 2a/3 (1792); Variacions, op. 3 (1794?); Tres fugues, op. 7 (d 1793); Variacions, op. 8 (publ. ~1801); Variacions sobre la marxa de Cherubini ‘Les deux journées’, op. 9 (publ. ~1802); Variacions sobre ’God Save the Queen’, op. 10 (publ. ~1810); Rondo, mi♮ M, op. 11 (publ. ~1804); Sonata, mi♮ M, op. 13 (publ. ~1805); Variacions sobre la marxa de Delayrac ’Les deux savoyards’, op. 15 (publ. ~1805); Fantasia, mi♮ M, op. 15 (publ. ~1804); Rondo quasi una fantasia, op. 19 (publ. ~1806); Sonata, fa m, op. 20 (publ. ~1807); Variacions sobre una cançó holandesa, op. 21 (publ. ~1806); Variacions, op. 34 (publ. ~1810); Choix de plus beaux morceaux de musique, op. 37 (publ. ~1811); Sonata, do M, op. 38 (publ. ~1808); Variacions sobre la marxa d’Isouard ’Cendrillon’, op. 4a (publ. ~1811); Potpourri, op. 47 (dècada del 1820); Capriccio, fa M, op. 49 (publ. 1811-15); Six pièces très faciles, op. 52 (1811); Variacions sobre un tema de Gluck d’Armide’, op. 57 (publ. 1811-15); Potpourri, op. 58 (publ. 1814-15); Potpourri, núm. 2, op. 59 (publ. 1814-15); Vint-i-quatre preludis, op. 67 (publ. 1814-15); Adagi, Variacions i Rondó sobre ’La bella Polly’, op. 75 (publ. ~1817); Variacions sobre un tema original, op. 76 (publ. ~1817); Sonata, fa♮ m, op. 81 (publ. 1819); Tres valsos rondó, op. 103 (publ. ~1824); Trois amusements en forme de caprices, op. 105 (a 1823); 50 variacions sobre un vals (publ. ~1824); Marche à la romaine (1824); Sonata, re M, op. 106 (publ. ~1825); Variacions (1825); Sis bagatel·les, op. 107 (publ. ~1825); Rondoletto (1826); Rondo brillant, op. 109 (1825); Dos rondolettos en vals (publ. ~1824-26); Trois pièces faciles, op. 111 (publ. ~1828); Zwölf neue favorit Ländler, op. 112 (’Dotze nous i celebrats valsos’, publ. 1828); Impromptu in canone (1828); Peça per a piano (publ. 1830); Les charmes de Londres, op. 119 (publ. 1831); La galante, op. 120 (1831); Rondo villegeois, op. 122 (publ. 1831); Fantasia, sol m, op. 123 (publ. 1833); Fantasia sobre temes de Mozart de ’Le nozze de Figaro’, op. 124 (publ. 1833); Vint-i-quatre estudis, op. 125 (publ. 1833); Scotch Contradance Rondo (publ. 1839); Capriccio, mi m (1839)
Piano (4 mans)
2 sonates (mi♮ M, op. 51, publ. ~1811-15; la♮ M, op. 92, 1820); Nocturne, fa M, op. 99 (1822)
Orquestra
Concerto, pno., vl., orq., op. 6 (publ. ~1798); Concert per a mandolina, sol M (1799; rev. com a Concertino, op. 73); Sis danses alemanyes, op. 16 (1804); 6 concerts per a piano i orquestra (do M, op. 34a; publ. ~1811; la m, op. 85, ~1816; si m, op. 89, 1819; mi M, op. 110; 1814; la♮ M, op. 113, 1827; fa M., 1833); Set danses hongareses, op. 23 (publ. ~1806); Dotze Minuets, op. 24 (1806); Dotze danses alemanyes amb code de batalla, op. 25 (1807); Dotze Minuets i Trios per a la Sala Apolo, op. 27 (publ. ~1808); Dansa per a la Sala Apolo, núm. 2, op. 28 (publ. ~1808); Danses alemanyes per a la Sala Redoute, op. 29 (1808); Dansa per a la Sala Apolo, núm. 3, op. 31 (publ. ~1810); Deu danses per a la Sala Apolo, núm. 4, op. 39 (1811); Dotze danses per a la Sala Apolo, núm. 5, op. 45 (publ. ~1815); Rondo brillant, pno., orq., la M, op. 56 (publ. ~1814); Sis poloneses, op. 70 (publ. ~1815); Concertino, pno., orq. cambra, sol M., op. 73 (publ. ~1816); Sis valsos per a la Sala Apolo, op. 90 (1820); Variacions, pno., orq. cambra, fa M, op. 97 (publ. ~1821-22); Rondo brillant, pno., orq., op. 98 (a 1823); 2 obertures (núm. 1, si♮ M, op. 101, publ. ~1826; núm. 2, re M, publ. ~1815, rev. dècada del 1820)
Cambra
8 Piano Trio (mi♮ M, op. 12, publ. ~1803; fa M, op. 22, 1799; sol M, op. 35, publ. 1811; sol M, op. 65, publ. ~1814-15; mi M, op. 83, publ. 1819; mi♮ M, op. 93, 1821; mi♮ M, op. 96, publ. ~1822; sol M, publ. ~1839); Variacions sobre un tema de Méhul, sol M, op. 14 (publ. ~1803); 2 sonates pno., vl./fl. (op. 50, publ. ~1810-14; op. 64, publ. ~1814-15); Septet, re m, op. 74 (publ. ~1816); Sonata per a violoncel, la M, op. 104 (publ. 1826); Amusement, fl., vl., op. 108 (publ. 1826); Rondo brillant, pno., vl., sol M, op. 126 (publ. 1835)
Música vocal
2 Salve regina (sol M, ~1804-10; mi♮ M, 1809); 5 misses per a v. solistes, cor i orq. (si♮ M, op. 77, ~1804-10; mi♮ M, op. 80, 1804; re m, 1805; Missa solemnis, do M., 1806; re M, op. 111, 1808); Diana ed Endimione, cantata, v. solistes, cor, orq. (1806); Le portrait d’amour, 1 v., pno., op. 48 (publ. 1810); Cantata per a les noces de Napoleó i Maria Lluïsa, cantata, v. solistes, cor, orq. (1810); Cor patriòtic i cànon, cor, orq., op. 62 (1814); La sentinelle, 1 v., vl., guit./vlc., vlc., cb. ad lib., op. 71 (publ. 1815); Polymelos russischer national Lieder, v. solistes, cor, orq., op. 82 (’El cant nacional rus de Polymelos’, publ. 1819-20); Cinc cançons, 1 v., pno., op. 84 (publ. d 1816); Air à la tirolienne avec variations, 1 v., orq., op. 18 (~1829); The Orphan’s Ode to the Patriots, S., pno. (1833)