Vida
Tingué una formació autodidàctica i, a més de tocar l’orgue i dirigir corals, treballà de mestre. Inicià la seva activitat compositiva tardanament (el seu opus 1 és del 1912). La majoria de les seves obres primerenques, properes pel que fa al seu llenguatge a les obres dels mateixos anys de Schönberg, són peces per a piano o lieder. A poc a poc cresqué el seu interès pels aspectes teòrics i especulatius de la música i, l’any 1919, descobrí un sistema de composició amb dotze sons, que emprà en les seves obres a partir de llavors. Aquest aspecte resulta especialment rellevant per les possibles semblances amb el mètode dodecatònic de Schönberg. Entre ambdós hi hagué contactes personals i epistolars, però les intencions inicials d’establir un diàleg obert sobre la composicó amb dotze sons no dugueren a res. Sovint s’esmenta el mèrit de Hauer per haver descobert el dodecatonisme al mateix temps que Schönberg.
La qüestió més important, però, no és saber qui fou el primer, sinó reconèixer que ambdós mètodes són diferents, bé que sorgeixen de la mateixa necessitat de trobar una lògica per a ordenar el total cromàtic. Hauer no ho feu amb sèries (definides per l’ordre de les dotze notes de l’escala cromàtica), sinó amb trops (definits per l’agrupació de les dotze notes en dos segments hexacordals, a l’interior dels quals l’ordre és lliure). El trop permet d’establir àrees harmòniques diferents en el si d’una composició o d’una secció d’aquesta. Paradoxalment, quan hom estudia la pràctica real del dodecatonisme s’arriba a la conclusió -com demostren els estudis de George Perle- que el concepte de trop pot ser vàlid per a estudiar determinats procediments en la música de Schönberg i els seus deixebles.
Durant els anys trenta Hauer compongué algunes de les seves millors obres. Al final de la dècada començà a escriure els seus nombrosos zwölftonspiele (jocs de dotze sons), composicions per a diverses formacions que demostren les seves teories formant cadenes de permutacions del material dels trops, sovint de caràcter musical indiferenciat.
Obra
Orquestra
6 suites (entre les quals: núm. 1, op. 31, 1924; núm. 4, op. 43, 1926; núm. 8, op. 52, 1927); Romantische Phantasie, op. 37 ('Fantasia romàntica', 1925); Sinfonietta, op. 50 (1927); Concert per a violí, op. 54 (1928); Concert per a piano, op. 55 (1928); Konzertstück, op. 63 ('Peça de concert', 1932); Langsamer, op. V ('Més lent', 1953)
Cambra
Schalmeien, cl., pno., op. 27 ('Xeremies', 1924); Stücke, vlc., pno., op. 29 ('Peça', 1924); Stücke, qt. c. núm. 3, op. 38 (1925); Stücke, vl., pno., op. 41 (1925); Quintet de piano, op. 76, núm. 3 (1938); Chinesisches Streichquartett, op. IV ('Quartet de corda xinès', 1953)
Solo
7 Kleine Stücke, pno./harm., op. 3 ('Set peces breus', 1913); Morgenländisches Märchen, pno., duo pno./harm., op. 9 ('Conte oriental', 1915); Tanz, pno., op. 10 ('Dansa', 1915); Nachklangstudien, pno., op. 16 ('Estudis del ressò', 1919); Nomos, pno./harm., op. 19 (1919); 60 Kleine Stücke, pno., op. 25 ('60 peces breus', 1923); 7 Charakterstücke, vl., op. 56 ('7 peces característiques', 1928); Hausmusik, duo pno. ('Música domèstica', 1958)
Música vocal
3 Hölderlin-Lieder, 1 v., pno., op. 12 ('3 cançons de Hölderlin', 1914-15); Der gefesselte Prometheus, Bar., pno., op. 18 ('El Prometeu encadenat', 1919); Lied der Liebe, 3 v. fem., pno., harm., op. 24 ('Cançó de l’amor', 1923, Hölderlin); 7 Hölderlin-Lieder, MS./Bar., pno., op. 32 ('7 cançons de Hölderlin', 1924-25); Vom Leben, narrador, cor, orq. cambra, op. 57 ('De la vida', 1928); Salambo, òpera, op. 60 (1929); Die schwarze Spinne, singspiel, op. 62 ('L’aranya negra', 1932); Rezitativ, Bar., pno., op. 76 (1938); Der Menschen Weg, cantata, 4 v. solistes, orq., op. 67 ('El camí de l’home', 1943, Hölderlin); Empedokles, v. solistes, cor masc., orq., op. 68 ('Empèdocles', 1935)
Diversos
Prop de 1000 Zwölftonspiele, la majoria de les quals s’han perdut