Vida
Tot i que d’origen incert, francès o flamenc, passà la major part de la seva vida a Itàlia, on es trobava ja el 1530. Possiblement estudià amb Josquin Des Prés i, amb tota probabilitat, en la seva joventut es relacionà amb el cercle de Philippe Verdelot. Treballà principalment a Florència, Venècia i Roma. Segurament deixà Florència després de l’assassinat del duc Alessandro de Mèdici, el 1537. Durant l’etapa veneciana establí contacte amb Adriaan Willaert i s’inicià en la composició de madrigals. El 1539 l’editor Antonio Gardano li publicà quatre llibres de madrigals. Amb el temps, Arcadelt es convertí en el compositor més generosament representat en el catàleg de l’impressor venecià i en un dels madrigalistes més reputats de la seva generació. Entre el 1540 i el 1551 estigué al servei del papa com a cantor de la Capella Sixtina, magister puerorum (1539) i mestre de la capella papal (1540). El 1544 obtingué el càrrec de camarlenc. El 1551 es traslladà a França on, l’any 1554, entrà al servei de Carles de Lorena, a la capella del qual restà, almenys, fins el 1562. Possiblement durant algun temps prestà els seus serveis a la cort reial francesa, ja que el 1557 aparegué amb el títol regis musicus en una col·lecció publicada per Pierre Attaignant. Gaudí de diversos beneficis eclesiàstics, i en morir era canonge a Saint Germain l’Auxerrois, Notre-Dame de París i Reims.
Les seves primeres obres, corresponents al període florentí, foren motets, i s’han conservat manuscrites. També deuen ser d’aquesta època diversos madrigals que després foren recuperats i agrupats en els reculls impresos. Segurament els motets conservats manuscrits a la Capella Sixtina pertanyen també a aquesta primera època. Tot i que el gruix de la seva obra correspon a música profana, també cultivà la música religiosa. La seva produció en aquest camp fou molt apreciada i se’n feren diverses reedicions, sobretot en l’àmbit germànic. L’estil denota un gran domini de la tècnica de la polifonia imitativa, alhora que incorpora elements dels gèneres profans emergents, especialment de la chanson. En total, la seva producció religiosa comprèn una vintena de motets, tres misses, un magníficat i diverses lamentacions, a més d’alguns salms.
La seva obra profana se centrà en la producció de madrigals, durant l’etapa italiana, i chansons franceses, durant el temps que passà a França. Es conserven prop de dos-cents madrigals i cent vint-i-sis chansons. Cultivà la chanson durant els diversos períodes de la seva trajectòria com a compositor, especialment els darrers anys. A partir del 1537 demostrà un gran domini del gènere, i les seves obres aparegueren de forma regular en els reculls i antologies publicades per Moderne i Attaignant, com també en nombroses reedicions posteriors. Si bé al començament semblaven mostrar evidents símptomes de proximitat amb els models de Josquin, ben aviat les chansons d’Arcadelt demostraren un grau d’originalitat no del tot habitual en la major part de compositors parisencs del moment. La cura en la tria dels textos i el tractament seriós que sempre els donà l’allunyaren dels models seguits per altres compositors més llicenciosos. La major part dels madrigals, generalment a quatre veus, corresponen al període comprès entre els anys 1539 i 1544. En un principi foren obres molt directament influïdes per les de Ph. Verdelot. Ben aviat, però, a partir de les primeres edicions de Gardano, adquirí un estil molt particular, evidentment impregnat per elements propis de la chanson, de la qual tenia un gran domini. Demostrà sempre un gran interès per l’articulació del text i la seva pronúncia. La resta dels paràmetres que incideixen en l’obra semblen actuar a favor de la correcta declamació de la paraula sense perdre mai de vista, tanmateix, les pròpies necessitats musicals. A més, contribuí a generalitzar l’ús de madrigalismes per tal de fer més efectiva la comunicació. La riquesa de textures i tractaments musicals en una mateixa obra que utilitzava es convertiren, amb el temps, en una de les característiques principals del madrigal tardà. El gran mèrit d’Arcadelt fou el de saber equilibrar les necessitats i els recursos de text i música a parts iguals. Això fou possible, segurament, gràcies al fet que aplicà al madrigal un tipus d’escriptura no gaire diferent del de la chanson, un gènere en el qual ja havia demostrat la seva perícia. Això li permeté una gran claredat formal i harmònica, a més del tractament d’unes melodies atractives i una textura suau i transparent. Juntament amb Ph. Verdelot i C. Festa, fou una de les figures decisives en la definició de l’estil del madrigal italià de la segona meitat del segle XVI. Les seves obres en aquest vessant foren, per la seva quantitat i pel grau d’acceptació i popularitat de què gaudiren, absolutament determinants en l’evolució posterior del gènere. Alguns dels seus títols, com Il dolce e bianco cigno, es troben entre els madrigals més coneguts de tot el repertori. Una prova de la seva popularitat és la gran quantitat de reedicions i la gran vigència de les seves obres, que continuaren editant-se fins ben entrat el segle XVII. El mateix Claudio Monteverdi en publicà una selecció de madrigals el 1627, a manera de tribut d’admiració.
Obra
Música vocal religiosa
Missa Ave Regina coelorum, 5 v. (paròdia d’un motet de Silva, publ. 1557); Missa de beata virgine, 4 v. (publ. 1557); Missa Noe Noe, 6 v. (paròdia d’un motet de Mouton. publ. 1557); Magnificat primi toni, 6 v. (publ. 1557); Lamentacions de Jeremies, 5 v. (publ. 1557); prop de 24 motets
Música vocal profana
Prop de 200 madrigals (la majoria a 4 v.) i 126 chansons (la majoria a 4 v.)
Bibliografia
- Einstein, A.: The Italian Madrigal, 3 vols., Princeton University Press, Princeton 1949
- Seay, A. ed.: Jacobus Arcadelt: Opera Omnia, Corpus Mensurabilis Musicae 31, 10 vols., American Institute of Musicology, Neuhausen-Stoccarda 1965-70
- Fenlon, I. i Haar, J.: The Italian Madrigal in the Early Sixteenth-Century: Sources and Interpretation, Cambridge University Press, Cambridge 1988