Vida
No es disposa de gaire informació sobre la seva etapa de formació, ni sobre els seus primers anys com a professional. La major part de les dades són aportades per un dels seus deixebles, el teòric Gioseffo Zarlino. Segons afirma aquest en el seu llibre Dimonstratione harmoniche (Venècia, 1571), Willaert tenia intenció d’estudiar lleis a París, però, un cop allí, canvià els seus plans i es convertí en deixeble de Jean Mouton, músic al servei de la cort reial francesa en temps de Lluís XII i Francesc I. Abans de traslladar-se a Itàlia, tornà durant un breu període a Flandes. Tot i que no hi ha cap document que ho certifiqui, cap al 1515 devia ser a Roma, on el seu motet a sis veus Verbum bonum era apreciat i conegut per la capella papal de Lleó X.
Cap al juliol del mateix any és probable que estigués ja al servei del cardenal Hipòlit I d’Este, a qui degué acompanyar a Hongria entre els anys 1517 i 1519, quan aquest ocupà l’arquebisbat d’Esztergom. Arran de la mort sobtada del cardenal (1520), Willaert entrà al servei del seu germà, el duc Alfons I d’Este, a qui serví a la seva cort de Ferrara. En 1525-27 figurà entre els membres de la capella d’Hipòlit II d’Este, nebot d’Hipòlit I i llavors arquebisbe de Milà. El 1527 deixà el servei de la família d’Este i passà a ocupar el càrrec de mestre de capella de la basílica de Sant Marc de Venècia. Amb tot, sembla que continuà mantenint alguns vincles professionals amb la cort de Ferrara. Romangué a Venècia la resta de la seva vida, amb l’única excepció de dos curts viatges a Flandes els anys 1542 i 1556. Sota la seva direcció, la capella musical veneciana progressà ràpidament fins a convertir-se en un dels centres musicals europeus més importants i prestigiosos de l’època. La important tasca duta a terme per Willaert a Sant Marc fa que sigui considerat el fundador de l’escola veneciana. Fou un dels músics més influents del seu temps i un gran nombre de joves músics acudiren a Venècia per treballar sota el seu mestratge. Entre els seus deixebles cal esmentar els compositors Cipriano de Rore, Nicola Vicentino, Constanzo Porta, Girolamo Parabosco i Andrea Gabrieli i el teòric Gioseffo Zarlino, que no deixà mai d’elogiar-lo en els seus escrits.
Willaert mantingué també una activa vida social dins els cercles intel·lectuals venecians i la seva personalitat és sovint destacada en les obres literàries d’autors com Andrea Calvo, Pietro Aretino o Antonfrancesco Doni. Gràcies a la seva qualitat, i en part també gràcies a la puixant indústria editorial veneciana, les seves composicions es beneficiaren de la gran difusió que permetia la impremta musical. Però no s’imprimiren tan sols a Venècia; altres grans centres editorals europeus, com ara Lió, Anvers, París, Augsburg o Nuremberg, competiren per publicar la seva música. Molt sovint, la primera edició fou seguida per altres d’augmentades. La gran difusió que experimentà la producció de Willaert es degué, així mateix, a l’important nombre de deixebles que tingué i a l’admiració amb què sempre consideraren les obres del seu mestre.
Fou un compositor molt eclèctic pel que fa als procediments utilitzats. En els seus motets, per exemple, usà tant la severa tècnica del cantus firmus i del rigorós treball contrapuntístic imitatiu, com altres recursos molt més lliures. En la seva obra són perceptibles elements de l’estil flamenc i de l’italià, però també hi ha influències franceses, potser de la seva primera etapa al costat de Mouton. A mesura que s’aproximava a la maduresa anà donant cada cop més importància a les paraules. Tot i que la seva producció de madrigals no és gaire extensa, Willaert ha de ser considerat entre els grans madrigalistes de la seva generació. La seva obra més coneguda i influent en aquest gènere és Musica nova (Venècia, 1559), dedicada a Alfons II d’Este i que també conté diversos motets. L’altra edició, de madrigals a quatre veus, fou publicada a Venècia l’any 1563. A més de madrigals escriví altres composicions profanes amb text italià, com ara villanesche. En el camp de la música profana publicà, a més, dos volums de chansons amb text francès (Livre de meslanges...26 chansons, i Cincquiesme livre de chansons, tots dos a París el 1560) i una versió instrumental en tabulatura d’un madrigal de Ph. Verdelot. Fou també un gran mestre del ricercare instrumental, i el 1551 en publicà nou a tres veus.
El gros de la seva producció és, però, la música religiosa. Escriví misses, motets, himnes i arranjaments polifònics de salms en molts dels quals utilitza la tècnica dels cori spezzati, o doble cor alternat antifonalment. La col·lecció més important d’aquestes peces fou recollida en un volum que també conté obres de Jacquet de Màntua, titulat Di Adriano e di Jachet: I salmi...a uno et a duoi chori (Venècia, 1550). Si bé no se li pot atribuir la invenció d’aquest efecte sonor, que era una pràctica ja usual al nord d’Itàlia, sí que fou un dels primers que explotaren al màxim les seves possibilitats. Nombroses obres sacres de Willaert foren publicades en vida del compositor: Liber quinque missarum (Venècia, 1536), Hymnorum musica (Venècia, 1542), I sacri e santi salmi che si cantano a Vespro e Compieta, a quatre veus (Venècia, 1555), i diversos volums de motets a quatre, cinc i sis veus, aquests darrers segurament la part més interessant de la seva producció.
Obra
Misses
Liber quinque missarum (publ. 1536, inclou 5 misses: Missa ’Christus resurgens', 4 v., sobre un motet de Mouton o Richaford; Missa ’Gaude Barbara', 4 v., sobre un motet de Mouton; Missa ’Laudate Deum', 4 v., sobre un motet de Mouton; Missa ’Osculetur me', 4 v., sobre un motet de Gascongne; Missa ’Quaeramus cum pastoribus', 4 v., sobre un motet de Mouton); 3 misses més (Missa ’Mente tota', 6 v., sobre un motet de Josquin; Missa ’Mittit ad virginem', 6 v., sobre un motet del mateix Willaert; 1 missa a 5 v. amb el cantus firmus sense identificar); 1 missa d’autenticitat dubtosa (Missa ’Bendicta es regina coelorum', 5 v.)
Música vocal religiosa
Motecta...liber primus, 4 v. (publ. 1539; ed. ampliada, 1545); Motetti...libro secundo, 4 v. (publ. 1539, versió ampliada publicada com a Motecta...liber secundus, 1545); Motecta...liber primus, 5 v. (publ. 1539); Il primo libro di motetti, 6 v. (publ. 1542); Hymnorum musica (publ. 1542); Di Adriano et di Jachet: I salmi...a uno et a duoi chori, salms de Willaert i de Jacquet (publ, 1550); I sacri e santi salmi che si cantano a Vespro e Compieta, 4 v. (publ. 1555; ed. ampliada, 1571)
Música vocal profana
Musica nova (publ. 1559); Livre de meslanges... 26 chansons (perdut, publ. 1560); Cincquiesme livre de chansons, 3 v. (publ. 1560); Madrigali, 4 v. (publ. 1563)
Música instrumental
9 ricercari a 3 (1551)
Bibliografia
- Bernstein, J., ed.: Adrian Willaert: The Complete Five- and Six-Voice Chansons, dins Sixteenth-Century Chanson, vol. 23, Garland, Nova York 1992
- Bossuyt, I.: Adriaan Willaert, ca. 1490-1562: Leven en werk: Stijl en genres, Universitaire Pers Leuven, Leuven 1985
- Cardamone, D.G.: Adrian Willaert and His Circle: Canzone villanesche alla napolitana and villotte, dins Recent Researches in the Music of the Renaissance, vol. 30, A-R Editions, Madison 1978
- Hertzmann, E.: Adrian Willaert in der weltichen Vokalmusik seiner Zeit: ein Beitrag zur Entwicklungsgeschichte der niederländisch-franzözischen und italienischen Liedformen in der ersten Hälfte des 16. Jahrhunderts, Sändig, Walluf bei Wiesbaden 1973
- Zenck, H. i Gerstenberg, W., ed.: Adriano Willaert (ca. 1490-1562): Opera omnia, dins Corpus Mensurabilis Musicae, vol. 3, American Institute of Musicology, Roma 1950