Membre d’una família de músics francesa, després d’haver après violí i clavicèmbal amb el seu pare Dominique, estudià amb el famós organista André Raison i amb Jean-Baptiste Moreau. Al marge de diferents càrrecs d’organista, com el que ocupà a partir del 1719 als Grands Jacobins en substitució de Raison, estigué al servei de la cort de Versalles, lligat especialment a Madame de Maintenon, favorita de Lluís XIV. Feu de superintendent dels concerts durant els darrers anys del seu regnat i fou organista i mestre de música a l’escola de noies de Saint-Cyr, on ensenyava cant i preparava representacions teatrals i divertiments amb música. Com a compositor, publicà dos llibres de música per a tecla, el Premier livre de pièces de clavecin (1704) i el Premier livre d’orgue (~1710). Si en la música per a clavicèmbal es mantingué fidel a la tradició de la música francesa de la generació anterior, en la música de cambra -un recull inèdit de sonates i trios per a violí- i, sobretot, en les cantates en francès, la part més important de la seva producció, adoptà trets de l’estil italià que llavors començava a difondre’s arreu. Dos dels seus fills, César-François-Nicolas i Evrard-Dominique, també foren organistes i succeïren el seu pare en els llocs que havia ocupat.