Vida
Era fill d’una família amb una forta tradició musical. El seu pare, André Danican Philidor, fou l’arxiver musical del rei i un important compositor. François-André Danican fou deixeble d’André Campra i demostrà la seva gran precocitat en ésser admès a l’edat de sis anys a la capella reial de Versalles. Durant les llargues estones de lleure prèvies als assajos i concerts de la capella, aprengué els rudiments dels escacs, joc molt popular en aquell temps entre els músics de la cort. El 1740 es traslladà a París, on es dedicà a les seves dues passions: la música i els escacs. Treballà com a arranjador, copista i professor de música, tasques que combinà amb actuacions al Café de la Régence, principal centre de l’afecció escaquista de la capital francesa. La música i els escacs el feren viatjar tot sovint per Europa, especialment a Anglaterra, on el duc de Cumberland es convertí en el seu protector i propicià l’edició el 1749 del tractat L’Analyse du jeu des échecs, llibre sobre la tècnica dels escacs que ha estat un referent durant molt de temps. No fou fins el 1754 que pogué establir-se a París d’una forma més continuada. Aquesta estabilitat li permeté contreure matrimoni amb Angélique Richer el 1760 i iniciar una reeixida carrera de compositor. En el seu catàleg hi ha més d’una vintena d’òperes. La Revolució Francesa el sorprengué en un dels seus nombrosos viatges a Anglaterra i mai més no li fou concedida la documentació per a tornar a França. Escriví composicions religioses i vocals de gran qualitat, com per exemple un motet (1738) i l’oratori Carmen saeculare sobre odes d’Horaci i estrenat a Londres el 1779. Philidor, però, assolí reconeixement gràcies a les òperes i és considerat un dels més destacats compositors d'opéras-comiques, amb obres com Le sorcier (1764) i Tom Jones (1765), ambdues amb llibret d’A.A.H. Poinsinet. També escriví opere serie, entre les quals la tragèdia lírica Ernelinde, princesse de Norvège (1767). Així mateix, compongué una sèrie de quartets, reunits amb el títol L’art de la modulation, que constitueixen la seva única producció instrumental. Fou un compositor perfeccionista i revisà algunes de les seves obres en diverses ocasions. El seu tarannà viatger i cosmopolita el feu permeable a les influències de l’estil de l’òpera italiana, que adoptà en les seves creacions.
Obra
Opéra-comique
Blaise le savetier (1759), L’huître et les plaideurs, ou Le tribunal de la chicane (perduda, 1759), Le soldat magicien (1760), Le jardinier et son seigneur (1761), Le marechal férrant (1761), Sancho Pança dans son isle (1762), La bagarre (amb la col·lab. de P. van Maldere, 1763), Le bûcheron, ou Les trois souhaits (1763), Les fêtes de la paix (1763), Le sorcier (1764), Tom Jones (1765), Le jardinier de Sidon (1768), L’amant déguisé, ou Le jardinier supposé (1769), La rosière de Salency (1769), La nouvelle école des femmes (1770), Le bon fils (1773), Zémire et Mélide (1773), Berthe (amb la col·lab. de Gossec i Botson, perduda, 1775), Les femmes vengées, ou Les feintes infidélités (1775), L’amitié au village (1785), La belle esclave, ou Valcour et Zélia, (1787), Le mari comme il les faudrait tous, ou La nouvelle école des maris (perduda, 1788), Bélisaire (perduda, 1796)
Opére serie
Ernelinde, princesse de Norvège (1767), Persée (1780), Thémistocle (1785)
Diversos
L’art de la modulation, 6 qt., ob./fl./vl., 2 vl., b.c. (1755); 12 ariettes périodiques (publ. 1766?); Carmen saeculare, oratori (1779)