Vida
Fill únic, alguns membres de la seva família estaven relacionats amb la música i el seu mateix pare, per exemple, era mestre de cant. A quatre anys rebé les primeres lliçons de la seva mare i a nou anys l’adreçaren al Conservatori de París, malgrat que encara no tenia l’edat mínima exigida pel reglament del centre. Estudià piano amb A.F. Marmontel, i al cap de pocs mesos obtingué un primer premi de solfeig. Després estudià amb P. Zimmerman i amb Charles Gounod. Aquest darrer admirà les habilitats del jove Bizet i li oferí la possibilitat d’arranjar alguna de les seves obres. Des de llavors, Bizet servà una gran veneració envers Gounod. El 1851 ingressà a la classe d’orgue de F. Benoist i inicià l’estudi de la composició amb F. Halévy. Compongué les primeres cançons, com La rose et l’abeille, sota la influència de Gounod, i també algunes peces per a piano com Romance sans paroles, fragments de cantates o l'opéra comiqueLa maison du docteur, obres totes elles que no foren ni editades ni estrenades públicament al seu temps.
L’any 1855 Bizet escriví la Simfonia en do M, una obra molt espontània i d’orquestració interessant, que no arribà a interpretar-se fins el 1935. En ella apareixen els primers trets d’exotisme melòdic. Halévy li recomanà que participés en el Premi de Roma i Bizet hi presentà la cantata David (1856), però el guardó li fou denegat. El 1857 aconseguí finalment el premi amb la cantata Clovis et Clotilde. Aquest mateix any Bizet veié escenificada la seva primera producció lírica, l’opereta Le Docteur Miracle, que es representà al Teatre Bouffes-Parisiens el 9 d’abril i, si bé no despertà gaire entusiasme, revelà el talent del compositor per a la música escènica.
L’estada que va fer a Roma, a la Vil·la Mèdici, com pertocava a tots els guanyadors del premi de composició, li resultà del tot plaent. Bizet se sentí atret pel clima mediterrani i per la peculiar fusió de l’antigor amb la modernitat. La música italiana, però, l’atragué poc. Les obres de Verdi, per exemple, llavors en el seu punt culminant a Itàlia, les trobà massa exagerades. A Roma inicià el treball de diferents peces, moltes de les quals s’han perdut; en destaca un Te Deum (1858), una obra de poc valor, amb algun fragment que passà més tard a l’òpera Les pêcheurs de perles. Els becaris del Premi de Roma estaven obligats a presentar a l’Acadèmia Francesa una missa, una simfonia, una òpera i un oratori, i Bizet envià a París l'opera buffaDon Procopio. Era una composició molt convencional, amb influències evidents del Don Pasquale de G. Donizetti, i alhora poc apropiada al tipus d’exercici que solien fer tots el becaris. Alguns fragments de l’obra foren inclosos al primer acte de La jolie fille de Perth.
En aquesta època Bizet mostrava un estil de composició fluid. Creia que hi havia dues menes de compositors: els qui posseïen un geni racional, com ara L. van Beethoven o G. Meyerbeer, i donaven obres perdurables, i els qui tenien el do de la naturalitat, cas de G. Rossini o de W.A. Mozart. Quan el 1858 perdé un concurs amb el seu Te Deum, Bizet començà a congriar dubtes sobre la seva capacitat. Si fins llavors revisava poc les obres, des d’aquell moment trobà dificultats en el disseny dels temes, i s’autoaplicà el sistema racional que emprava Gounod, cosa que, malauradament, feia que es perdés tota la sinceritat i frescor del seu talent. En els anys següents Bizet caigué en un estat de crisi permanent i deixà un gran nombre de projectes sense concloure, com ara Esmeralda, sobre un text de Victor Hugo, o Don Quixote, quan sabé que Gounod componia una òpera sobre el mateix personatge. Amb el temps s’accentuaren la seva inseguretat i la necessitat compulsiva de cercar sempre l’aprovació d’altri. El 1860 inicià el viatge de retorn cap a París, tot fent estada a Venècia i Rímini, ciutat aquesta darrera on començà a idear la simfonia Roma.
Ja a París, Bizet dubtà entre dedicar-se a la carrera de concertista de piano o cercar una plaça de professor al conservatori. Sembla que era un pianista més que notable, ja que testimonis del seu temps asseguren que podia llegir i interpretar a primera vista les obres més difícils de F. Liszt. L’acollida diversa que tenien les seves obres escrites a Itàlia, però, no acabava de consolidar-lo com a compositor. El 1862 fou estrenada a l’Opéra-Comique de París l’obraLa guzla de l’émir. Aquesta composició s’ha perdut, però és possible que part de la música fos incorporada a Les pêcheurs de perles. L’informe de l’Acadèmia Francesa en mencionà la qualitat d’alguns fragments i sembla que l’obra tingué una bona acollida, encara que discreta. Poc després l’empresari de l’Opéra-Comique li oferí el llibret de M. Carré i E. Cormon Les pêcheurs de perles. L’obra, composta en el breu marge de cinc mesos, s’estrenà el 1863 i obtingué un èxit moderat. La crítica, excepte H. Berlioz, es mostrà molt agra i arribà a qualificar-la d’orgia de sorolls o de fortissimo en tres actes. En l’obra apareixen els trets propis de Bizet: una original orquestració, passatges d’exotisme extrem i records del lirisme de Gounod. Tot seguit, el mateix empresari, L. Carvalho, li oferí un llibret abandonat per Gounod, Ivan IV, un projecte que restà inacabat. L’edició parcial que se’n feu alguns anys més tard demostra que els recels de Bizet eren fonamentats i que és massa deutora d’A.E. Scribe i G. Meyerbeer. Durant aquesta època intimà amb l’actriu Céleste Mogador i s’ha dit que ella podria haver estat el model per al personatge de Carmen.
Al juliol del 1866 Bizet acordà amb Carvalho la composició de La jolie fille de Perth. Bizet no gaudia d’una posició econòmica folgada, i això l’obligava a realitzar tasques de transcripció, arranjament i correccions per a editors de música, a part d’obres per a piano i melodies pensades per a un consum no gaire exigent; tot plegat feu que la composició de l’obra es retardés. Entre les peces de teclat d’aquest període destaquen Chasse fantastique, per a piano, en la qual hi ha reminiscències de F. Liszt, i els Trois esquisses musicales per a harmònium, o les Variations chromatiques, en què revela una vena germànica poc comuna. Les composicions per a cant i piano són de qualitat molt desigual i entre elles sobresurt Adieux de l’hôtesse arabe (1866), obra de gran passió concentrada i curulla d’exotisme. Tot aquest repertori es compongué entre el 1865 i el 1868.
L’estrena de La jolie fille de Perth trigà a produir-se. Bizet hagué de trencar el seu compromís de matrimoni amb una filla de Halévy a causa de la mala fama que el compositor s’havia guanyat per la seva participació en festes dissolutes. La depressió que li provocà interrompé el seu treball i fou llavors que acceptà l’encàrrec d’una opereta, Malbrough s’en va-t-en guerre, escrita entre diversos autors. Finalment La jolie fille de Perth s’estrenà al desembre del 1867, amb un èxit considerable. L’obra, tot i ésser més equilibrada, i amb una escriptura orquestral i vocal més perfeccionada que Les pêcheurs de perles, està mancada de l’originalitat i del tractament harmònic característics de Bizet. Posteriorment s’hi introduïren modificacions alienes a la mà del compositor i que desmereixen l’obra.
El 1868 Bizet patí una pregona crisi personal. Abandonà nombroses òperes encara pendents, i una crisi de fe li feu replantejar-se la seva posició ètica, tot inclinant-se vers un tímid positivisme i racionalisme filosòfic. Aquest canvi fins i tot afectà les seves obres, sobretot l’òpera La coupe du roi de Thulé, també inacabada i sense cap signe evident que permetés suposar que ell n’era l’autor. Alguns fragments passaren a Djamileh i a Carmen. El 1869 començà a superar la crisi. J.E. Pasdeloup, nou director de l’Opéra-Comique, estrenà la simfonia Roma i, desitjós de renovar el gènere, l’animà a compondre noves òperes. Bizet inicià els treballs en dues obres, Grisélidis i Clarissa Harlowe, després d’abandonar un projecte sobre una novel·la de F. Mistral. Aquell any es casà finalment amb Geneviève Halévy, un matrimoni que no li aportà la felicitat que esperava ja que es dissolgué al cap de cinc anys.
L’esclat de la guerra francoprussiana sorprengué Bizet a Barbizon. Retornà a París i s’allistà a la Guàrdia Nacional. Visqué amb intensitat el setge de París, però rebutjà diferents propostes per a compondre himnes patriòtics ja que, en el fons, desitjava la caiguda de l’imperi de Napoleó III. Després de l’ensulsiada de la Comuna, Bizet enllestí les opéras comiquesGrisélidis i Clarissa Harlowe, que tampoc no es representaren. El compositor emprà fragments de Grisélidis a L’Arlésienne i a Carmen.
La següent òpera, Djamileh, es basà en un llibret de L. Gallet. Estrenada l’any 1872, representà un nou fracàs per al seu autor. L’obra posseeix un llibret poc dramàtic, però la música és molt més personal que la d’obres anteriors. Els seus amics l’encoratjaren tot assegurant-li que havia trobat un llenguatge propi, diferent del wagnerià, estil que Bizet considerava admirable però massa anihilador per a ser imitat. Li proposaren de compondre una nova òpera amb llibret escrit per H. Meilhac i L. Halévy, i Bizet trià un argument de P. Mérimée, Carmen. Abans de treballar en el nou projecte, Carvalho el convencé de participar en la restauració de l’antic gènere del melodrama al Teatre de Vaudeville. La tasca de Bizet consistia a compondre música incidental per a l’obra d’A. Daudet L’Arlésienne i només disposava d’una orquestra de vint-i-sis músics. La dissort, però, semblava perseguir les seves obres i l’estrena s’ajornà; quan finalment es representà, el públic, que considerava el gènere del melodrama com una cosa antiquada, rebé l’obra amb ira i incomprensió. La crítica tampoc no la va tractar gaire bé. Poc després, E. Reyer s’adonà de la gran qualitat de la música i convencé Pasdeloup per a oferir l’obra als seus concerts. Bizet arranjà la partitura i fusionà quatre fragments en l’anomenada ara primera suite. Existeix també una segona suite, arranjada per E. Guiraud després de la mort de Bizet. La música, molt afortunada a l’hora de descriure l’ambient de la Provença, empra tres melodies populars, Marcho dei rei, que obre el preludi, la Dansa dei chivau-frus i Er dou guet.
Després dels arranjaments de L’Arlésienne, Bizet s’entregà a la composició de Carmen i intentà recuperar l’obra de Gounod Roméo et Juliette. Probablement el primer acte de Carmen ja devia ésser enllestit el 1873, però uns problemes a l’Opéra-Comique van obligar a retardar l’estrena de l’obra i llavors començà a treballar en una altra òpera, Don Rodrigue. L’any 1874 s’iniciaren, després de molts ajornaments, els assaigs de Carmen. Entrebancs de tota mena en dificultaren la representació. No es trobaven els cantants adequats per a l’obra, i els directors del teatre de l’Opéra-Comique estaven en desacord amb l’argument de Mérimée, massa provocatiu i contrari a les convencions de les opéras comiques, les quals no solien acabar mai amb un assassinat. Bizet es mostrà inflexible i es negà a canviar-ne el desenllaç. Un cop acabada la partitura, l’orquestra i el cor la trobaren impracticable. A més, la protagonista de Carmen, la mezzosoprano Galli-Marié, no volia interpretar l’ària original que havia compost Bizet i aquest hagué de cercar una nova peça i emprà una havanera original de Sebastián Iradier, El arreglito, d’on sorgí la famosa havanera que tan bé caracteritza aquesta obra. S’estrenà el 3 de març de 1875 i s’ha dit que fou un fracàs. Carmen no satisfeia les expectatives d’una opéra comique a l’estil de F. Halévy o J. Offenbach, i per al sector més modernista i wagnerià estava també del tot allunyada d’aquesta estètica. De fet, es representà unes quaranta-vuit vegades, una xifra no gens insignificant, si bé no aconseguí d’omplir el teatre. L’èxit autèntic arribà amb la seva representació a Viena a l’octubre del 1875, un cop mort Bizet.
L’obra presenta una caracterització admirable dels personatges, i ha esdevingut un clàssic en el treball colorístic i exòtic de l’orquestra. La càrrega emocional es manté i va creixent fins a la darrera escena. El fatalisme i el realisme que impregnen la partitura, que descriuen de forma valenta la passió i la gelosia, anticipen el que seria el verisme i l’obra de G. Puccini, tot i que el realisme de la música de Bizet és força diferent i no cau mai en una excessiva truculència. Pel que fa als trets exòtics, val a dir que Bizet no va ser mai a Espanya, i que el coneixement que tenia del país es limitava a lectures literàries, al repertori de cançons populistes de Manuel García i als llocs comuns hispànics que eren presents a moltes opéras comiques de l’època. A banda d'El arreglito, Bizet hi emprà també una cançó popular de Ciudad Real. Altres ritmes, com el de la Seguidilla o la Chanson bohème, presenten trets del flamenc, els quals no provenen de cap mena d’estudi de la música espanyola sinó del repertori d’operetes que utilitzaven recursos exòtics, com ara distàncies de segones augmentades, escales frígies, arabescos vocals, motius recurrents i ritmes procedents de cançons espanyoles llavors molt de moda a París.
Originàriament, Carmen es concebé com a opéra comique, amb diàlegs entre els amplis fragments cantats. Després de la mort de Bizet, E. Guiraud compongué uns recitatius per a transformar-la en una grand opéra i fou així com es conegué a Viena. El compositor mai no arribà a saber res de la fama de la seva darrera obra. Emmalaltí poc després de l’estrena, abatut pel fracàs. Retirat al camp, es llançà imprudentment al Sena, on sofrí un col·lapse. Al cap de pocs dies, una sèrie d’atacs de cor posaren fi a la seva vida. - FCM -
Obra
Òpera
La maison du docteur (opéra comique primerenca); Le Docteur Miracle (1856); Don Procopio (1858-59); Esmeralda (?); La prêtesse (1861?); La guzla de l’émir (1862); Ivan IV (1862-63?, rev. 1864-65); Les pêcheurs de perles (1863); La jolie fille de Perth (1866); Malbrough s’en va-t-en guerre (1867); La coupe du roi Thulé (1868-69); Grisélides (1870-71); Clarissa Harlowe (1870-71); Djamileh (1871); Sol-si-ré-pif-pan (1872); L’Arlésienne (1872); Carmen (1873-74); Don Rodrigue (inac. 1873)
Orquestra
Obertura, do m (1855); Simfonia do M (1855); Simfonia (1859); Scherzo et Marche funèbre (1860-61); La chasse d’Ossian, obert. (1861); Roma (1860-68, rev. 1871); Marche funèbre (1868-69); Petite suite (1871); L’Arlésienne, suite núm. 1 (1872); Patrie, obert. (1873)
Piano
Romance sans paroles (?); Grande valse de concert (1854); Nocturne, fa M (1854); Trois esquisses musicales: Ronde turque, Sérenade, Caprice (1858); Chasse fantastique (publ. 1865); Chant du Rhin (1865); Marine (publ. 1868); Variations chromatiques de concert (1868); Nocturne, re M (1868); Promenade du clair de lune (d. 1868); Jeux d’enfants, 12 peces 2 pno. (1871)
Cor
Choeur d’étudiants, v. mixtes, orq. (obra primerenca); Valse, 4 v., orq. (1855); Le golfe de Bahia, S/T., 4 v., pno. (1856); David (1856); La chanson du rouet, v. solista, 4v., pno. (1857); Clovis et Clotilde, cantata (1857); Te Deum, S., T., 4 v., orq. (1858); Vasco de Gama, oda simfònica (1859-60); Saint Jean de Pathmos, T., T., B., B. (1866); La mort s’avance, càntic 4 v., orq. (1869)
Cançó
La rose et l’abeille (1854); Vieille chanson (1865); Adieux de l’hôtesse arabe (1866); Après l’hiver (1866); Douce mer (1866); Feuilles d’album, sis cançons (1866); Chants des Pyrenées, sis cançons populars (1867?, rev. 1867); Berceuse (1868); Absence (1872); Chant d’amour (1872); Le colibri (1870)
Diversos
Arranjaments pno. 2-4 mans de peces operístiques i d’obres instr. de Gounod, Mozart, Saint-Saëns i Thomas, entre altres compositors
Obra
Lettres à un ami, ed. E. Galabert, París 1909; Lettres ; Impressions de Rome, ed. L. Ganderax, París 1908
Bibliografia
- Curtiss, M.: Bizet, Offenbach and Rossini, dins "The Musical Quarterly", XI, 1954
- Curtiss, M.: Bizet and his World, ed. A. Knopf, Nova York 1974
- Galabert, E.: Georges Bizet: souvenirs et correspondance, París 1877
- Robert, F.: Georges Bizet, París 1965
- Tiersot, J.: Bizet and Spanish Music, dins "The Musical Quarterly", XIII, 1927