Vida
Fill d’un advocat, rebé les primeres nocions musicals d’un carlí espanyol refugiat, Manuel Zaporta. Amb ell assolí ràpidament una gran destresa en el piano i la improvisació. En traslladar-se el seu pare a París, el feu estudiar batxillerat amb la intenció que entrés a l’Escola de Jurisprudència. Tot i això, continuà estudis musicals de piano amb Edward Wolff, i de composició amb T.A.E. Semet i amb Aristide Hignard. El 1861 ingressà al Ministeri de l’Interior, en haver enllestit els estudis de dret, però continuà la seva dedicació a la música, i publicà algunes peces per a piano, com ara Souvenirs de Brunehaut i Marche des Cipayes.
Chabrier era un home d’àmplia cultura: bon coneixedor de la música i de la pintura, s’interessà pel naixent impressionisme, comprà pintures d’E. Manet, mantingué amistat amb P. Verlaine, i fou un convidat habitual dels salons parisencs, on conegué G. Fauré, H. Duparc i Vincent d’Indy, entre d’altres. S’interessà pel gènere líric, com era corrent en el París de l’època, i compongué algunes operetes -Fisch-Ton-Kan, L’étoile, Une éducation manquée - i una òpera inacabada -Jean Hunyade -. La bona acollida que rebien les seves obres per a piano l’encoratjà a compondre obres orquestrals, escrites amb una bona tècnica, molt acolorida. Tot i això, fou en el terreny líric on sobresortí el seu encert. Juntament amb H. Duparc, J. Massenet, C. Saint-Saëns i Ch. Lecocq, fou un dels primers francesos a admirar i estudiar les òperes wagnerianes. De fet, pot ser considerar un dels primers wagnerianistes, fins al punt que després d’escoltar a Munic Tristany i Isolda, l’any 1880, decidí abandonar el seu càrrec al ministeri i dedicar-se únicament a la música. Treballà en col·laboració amb Ch. Lamoureux. De resultes d’un viatge a Espanya, escriví una peça de tipus exòtic que recollia trets hispànics, la rapsòdia España, amb la qual aconseguí, paradoxalment, un èxit enorme. Des del 1883 es reclogué en un petit llogaret per a poder compondre amb tranquil·litat. Allí escriví l’òpera Gwendoline, sobre llibret de Mendès, ambientada a l’Anglaterra de l’època medieval. En la seva composició emprà part de les tècniques wagnerianes -el leitmotiv, les modulacions retòriques o les dissonàncies-, sobre una estructura dramàtica compartimentada en airs, duets, cors i conjunts, com era del gust francès. L’obra fou estrenada a Brusel·les el 1886, i obtingué una bona acollida. Una òpera còmica estrenada el 1887, Le roi malgré lui, assolí un èxit excepcional gràcies a la destresa i lluminositat de la música, malgrat el seu llibret maldestre. Escriví destacables obres per a piano, com els 3 valses romantiques, per a dos pianos, o les 10 pièces pittoresques.
Chabrier ocupa un lloc destacat en la música francesa del seu temps. Fou un clar exemple del músic a la cerca de nous llenguatges a final de segle sota la influència de Wagner, el pes de l’exotisme, la brillantor en l’orquestració i l’elaboració d’un llenguatge harmònic ric i agosarat. Com a pianista, destacà pel seu gran talent i pel pes que exercí la seva obra pianística en les joves generacions, com C. Debussy i sobretot M. Ravel.
Obra
OPERETA i Òpera
Fisch-Ton-Kan (1863-64); Jean Hunyade (inac., 1867); L’étoile (1877); Le Sabbat (1877); Une éducation manquée (1879); Les muscadins (1880); Gwendoline (1885); Le roi malgré lui (1887); Briséïs, ou Les amants de Corinthe (1888-91)
Orquestra
Lamento (1874); Larghetto (1875); España, rapsòdia (1883); Joyeuse marche (1888); Prélude pastorale (estr. 1888); Suite pastorale (1888)
Piano
Juvenilia (1849); Julia, vals, op. 1 (1857); Le Scalp (1861); Souvenirs de Brunehaut, valsos (1862); Marche des Cipayes (1863); Pas redoublé (1871); Suite de valses (1872); Impromptu (1873); 10 pièces pittoresques (1881); 3 valses romantiques, 2 pno. (1883); Habanera (1885); Souvenirs de Munich (1885-86) Bourrée fantasque (1891); 5 Pièces posthumes (1897)
Música vocal
Sérénade de Ruy Blas, cançó (1863; Hugo); Les lèvres closes, cançó (1867); L’invitation au voyage, cançó (1870; Baudelaire); Cocodette et Cocorico, 2 v., orq. (1877-79; Rollinat); Monsieur et Madame Orchestre, duet còmic, 2 v., orq. (1877-79); Sommation irrespectueuse, cançó (1880; Hugo); Tes yeux bleus, cançó (1883; Rollinat); Credo d’amour, cançó (1883; Silvestre); La sulamite, Ms., v. fem., orq. (1884); Chanson pour Jeanne, cançó (1886; Mendès); 6 Mélodies, cançons (1890; Rostand); Ode à la musique, S., v. fem., orq./pno. (1890; Rostand)
Bibliografia
- Cortot, A.: La musique française de piano, París 1930
- Delage, R.: Chabrier, Gènova, Minkoff Lattès 1982