Vida
Orfe des de petit, inicià estudis musicals com a nen cantor de Sant Salvador, a Ais de Provença. Molt aviat començà a escriure obres religioses i de cambra. Al col·legi dels jesuïtes d’Ais descobrí el repertori sacre de F.J. Haydn, W.A. Mozart i L. Cherubini, juntament amb les opéras comiques que de vegades eren adaptades com a peces religioses. Viatjà a París per ingressar al conservatori, on estudià amb Millault i F.J. Fétis, i orgue amb F. Benoist. No sembla que reexís gaire en els seus estudis, i en acabar-los, es trobà en una situació econòmica compromesa. Potser per aquesta causa mostrà simpatia envers el moviment social de Saint-Simon, fins al punt d’esdevenir el músic més destacat d’aquella agrupació que veié els seus ideals confirmats durant la revolució del 1830. El 1831 s’establí en una comunitat saintsimoniana als afores de París en la qual li fou encomanada la composició de música per als cultes. Alguns d’aquests cors foren publicats en "La ruche harmonieuse". El 1832 la comunitat fou dissolta per ordre governamental, i David fugí de França amb uns quants companys que intentaren establir els seus principis socials i econòmics a Orient, on esperaven no topar amb cap ordre preestablert. Així fou com arribà a Egipte, on l’ardor apostòlic de David s’ajuntà amb la fascinació per la nova cultura. Romangué als afores del Caire durant més de dos anys. David viatjava amb un petit piano portàtil i compongué diverses cançons inspirades en escales orientals i en la música popular d’allà on s’estava. El 1835 retornà a França, i publicà les Mélodies Orientales per a piano. En aquells moments, a Europa s’estava desvetllant un interès per tot el que era oriental. El 1844 estrenà l’oda simfonia Le désert, obra en la qual hi ha un recitat abans de cadascun dels moviments. L’èxit de la peça l’animà a escriure altres obres de tipus descriptiu, i inicià la composició d’una sèrie de peces descriptives de diferents gèneres que demostren la passió francesa pels temes orientals, fet que també es palesa en obres d’altres autors com ara Ch.F. Gounod, L. Delibes, G. Bizet o E. Reyer.
Els oratoris L’Éden i Moïse au Sinaï seguiren la línia iniciada per Le désert. El 1851 estrenà l’òpera La perle du Brésil, i el 1859 Herculanum, on les imitacions de tempestes, juntament amb la decoració, afavoriren la creació d’atmosferes suggerents. Una òpera més modesta i allunyada de l’espectacularitat de les anteriors, Lalla-Roukh, fou la seva obra mestra i la que obtingué més èxit. El 1862 fou nomenat cavaller de la Legió d’Honor, i el 1867 succeí H. Berlioz a l’Institut i al Conservatori. Amb aquests reconeixements, David fou finalment considerat un dels millors compositors del temps de Berlioz, amb una obra concebuda amb colors canviants, emocional i sense pretensions transcendents.
Obra
Música escènica
Le jugement dernier, mús. incid. (~1849); La perle du Brésil, opéra-comique (1851, rev. 1959-61); Le fermier de Francoville, opéra-comique (~1857); Herculanum, òpera (1859); Lalla-Roukh, opéra-comique (1862); La captive, opéra-comique (~1860-64); Le saphir, opéra-comique (1865)
Cor
25 cors saintsimonians (la majoria per a v. masc. i acomp. pno.); 6 motets religiosos, la majoria amb acomp. org. (1828-30); La ruche harmonieuse, 30 cors, v. masc. sense acomp. (~1854); Chant du soir, v. masc., orq. (1844); Chant du travail, v. masc. (1861); Te Deum, v. masc. (1861); Hymne à la paix universelle, cor, v. solistes, orq. (música perduda, 1885)
Altres obres vocals
Le désert, oda simfònica (1844); Moïse au Sinaï, oratori (1846); Cristophe Colomb, oda simfònica (1847); L’Éden, oratori (1848); unes 60 cançons
Música instrumental
Ménilmontant, mes amours, 2 sèries de valsos, pno. (1832); Mélodies orientales, 22 peces en 7 llibres, pno. (1836); 4 simfonies (1837-49); 2 nonets (núm. 1, fa M, música perduda, 1839; núm. 2, do m, 1839); L’absence, pno. (1845); Les quatre saisons, 24 quintets de 2 vl., vla., vlc., cb. (1845-46); Rêverie, pno. (1848); 2 méditations, pno. (1850); La bergeronette, pno. (1853); 12 Mélodies, 6 llibres, vl./vlc., pno. (1854); 6 esquisses symphoniques, pno. (1856); 3 trios per a piano (1857); Romance sans paroles, pno. (1863); 4 quartets de c. (d. 1868); Tristesse, pno. (1869); Henriette, vals, pno. (1873)