Vida
A onze anys entrà al Conservatori de París, on estudià amb Jean i Noël Gallon, M. Dupré i P. Dukas. El 1931 fou nomenat organista de l’església parisenca de la Sainte-Trinité, on treballà fins a la seva mort. Cofundador del grup La Jeune France, fou professor de la Schola Cantorum i de l’Escola Normal de Música de París. El 1939, en esclatar la Segona Guerra Mundial, fou mobilitzat. Capturat pels alemanys, romangué en un camp de concentració a Silèsia, on compongué Quatuor pour la fin du temps. Altra vegada a París (1941), ingressà com a professor d’anàlisi musical, composició i ritme al conservatori. Per les seves classes passaren la majoria dels compositors francesos rellevants de la segona meitat del segle XX, com ara P. Boulez, I. Xenakis, G. Grisey o F.B. Mâche. Fou professor convidat en nombrosos centres d’ensenyament, entre els quals els de Tanglewood i Darmstadt.
Messiaen és un exemple de combinació d’un modernisme tècnic i de conservadorisme ideològic. Catòlic convençut, concebia la seva música com a lloança de la creació divina, tot inscrivint-se en la filosofia d’aquesta frase de J.S. Bach: "Si el fi de la música no és lloar Déu, aquesta no mereix el nom de música." Així, doncs, tota la seva producció ha de considerar-se música sacra. A part de compondre, escriví diversos tractats on expressà les seves idees musicals, com Téchnique de mon langage musical (1939). En les obres teòriques tocà temes tan diversos com l’harmonia, la melodia, el timbre o el ritme. D’entre tots aquests elements, Messiaen considerava el ritme com "la part més fonamental de la música". Aquesta idea el portà no solament a estudiar la tradició occidental en la matèria, sinó també a mostrar el més viu interès per la rítmica hindú o d’altres cultures no occidentals. Es poden trobar abundants referències a alguns d’aquests ritmes en peces com Visions de l’amen o Vingt regards sur l’enfant Jésus.
La gran innovació del llenguatge rítmic de Messiaen rau en la seva cerca d’una "música amesurada", on les nocions de mesura i temps són substituïdes pel sentiment d’un valor breu i les seves multiplicacions lliures. Aquesta substitució, la duu a terme principalment mitjançant dues tècniques: el valor afegit i la no-retrogradació de les cèl·lules rítmiques escollides. El valor afegit (valeur ajoutée), equivalent al ritme aksak, "que fa coixejar deliciosament el ritme", és un valor breu afegit a un ritme qualsevol, sigui per una nota o per un silenci, és a dir, l’equivalent en el ritme del que és la nota afegida en harmonia; la no-retrogradació de les cèl·lules rítmiques escollides comporta la presència de cèl·lules rítmiques palindròmiques, és a dir, que són iguals en la seva versió directa i en la retrogradada. Aquests procediments determinen part dels aspectes formals de la seva música, perquè la dirigeixen cap a "l’infinit de la periodicitat irregular, cap a la variació perpètua". Messiaen tenia una concepció tímbrica de l’harmonia. La desaparició del significat funcional dels acords que implica la difuminació de la tonalitat els converteix en simples agregats sonors, que només poden ser considerats des d’un punt de vista tímbric. L’harmonia, aleshores, deixa de ser un vector de forma, de figura, fet que es reflecteix en la seva música en una sensació de dissipació del temps. A aquesta reducció tímbrica, Messiaen -deixeble de la tradició simbolista- hi afegí una interpretació sinestèsica de l’harmonia. Per a ell, a tot agregat sonor li corresponia un determinat color.
Amb tot, un dels aspectes més sorprenents de la seva tècnica musical és l’ús que feu del cant dels ocells, que anotà sistemàticament durant més de cinquanta anys mitjançant una complicada tècnica de transposició musical (ralentiment del tempo, canvi de registre, supressió de microintervals, ampliació proporcional de tots els intervals...). Més enllà de l’aspecte religiós que Messiaen donava a aquesta passió ornitològica, cal interpretar aquest fet com una astuciosa cerca de motius. Per a Messiaen, el cant dels ocells era un banc infinit de motius que després treballava a partir del seu saber compositiu. D’aquest procés nasqueren dues menes de peces: unes amb vocació documental, que presenten fredament els resultats de les anotacions (Catalogue d’oiseaux), i d’altres, la majoria, on aquests resultats sofreixen tot tipus de transformacions musicals (Couleurs de la cité céleste, Chronochromie).
Obra
Orquestra
Le tombeau resplendissant (1931); L’Ascension (1933); Turangalîla-symphopnie (1946-48); Réveil des oiseaux, pno., orq. (1953); Chronochromie (1960); Sept haïkaï, 13 instr. vent., xil., mar., 4 perc., 8 vl. (1962); Couleurs de la cité céleste, pno., 13 instr. de vent, xil., mar.-xil., mar., 4 perc. (1963); Et exspecto resurrectionem mortuorum, 5 seccions, 18 instr. de vent-fusta, 16 instr. metall, 3 perc. (1964); Des canyons aux étoiles, pno., tr., orq. (1970-74); Un vitrail et des oiseaux (1986); Éclairs sur l’au-delà (1988-89); Un sourire (1989)
Música vocal
Deux ballades de Villon, 1 v., pno. (1921); Trois mélodies, S., pno. (1930); La mort du nombre, S., T., vl., pno. (1930); Missa, 8 S., 4 vl. (1933); Poèmes pour Mi, S., pno. (1936); Chants de terre et de ciel, S., pno. (1938); Choeurs pour une Jeanne d’Arc, 2 cors (1941); Trois petites liturgies de la Présence Divine, 18 S., conjunt instr. 1944); Harawi, chant d’amour et de mort, S., pno. (1945); Cinq rechants, 3 S., 3 A., 3 T., 3 B. (1949); La Transfiguration de Notre Seigneur Jésus-Christ, 14 seccions, 100 v., conjunt instr. (1965-69)
Piano
Préludes (1925); Fantaisie burlesque (1932); Pièce pour le tombeau de Paul Dukas (1935); Visions de l’amen, 2 pno. (1943); Vingt regards sur l’enfant Jésus (1945); Cantéyodjayâ (1948); Quatre études de rythme (1949); Catalogue d’oiseaux (1959); La Fauvette des jardins (1970); Petites esquisses d’oiseaux (1985)
Orgue
Diptyque, essai sur la vie terrestre et l’eternité bienheureuse (1930); La nativité du Seigneur (1935); Les corps glorieux, sept visions brèves de la vie des ressuscités (1939); Messe de la Pentecôte (1950); Livre d’orgue (1951); Méditations sur le mystère de la Sainte Trinité, 9 seccions (1969); Livre du Saint Sacrément (1984)
Altres obres instrumentals
Fantaisie, vl., pno. (1933); Fête des belles eaux, 6 ones Martenot (1937); Quatuor pour la fin du temps, cl., pno., vl., vlc. (1940); Musique de scène pour un Oedipe, ones Martenot (1942); Le merle noir, fl., pno. (1951); Timbresdurées, cinta (1952); Le Tombeau de Jean Pierre Guézeec, tr. (1971)
Bibliografia
- Boivin, J.: La classe de Messiaen, Christian Bourgois, París 1995
- Diversos autors: Portrait(s) d’Olivier Messiaen, B.N.F., París 1996
- Reverdy, M.: L’oeuvre pour orchestre d’O.Messiaen, A. Leduc, París 1988
- Samuel, C.: Entretiens avec O. Messiaen, Presses Belfond, París 1967