Vida
Provinent d’una família jueva benestant, inicià els seus estudis musicals a la Provença natal abans de desplaçar-se a París per estudiar al conservatori amb A. Gédalge, V. d’Indy i P. Dukas. Marxà al Brasil durant la Primera Guerra Mundial com a secretari del seu amic Paul Claudel, escriptor francès, ambaixador a Rio de Janeiro, el qual es convertí ben aviat en el llibretista de gairebé totes les seves obres escèniques. De nou a París (1919), es relacionà amb E. Satie, J. Cocteau i músics de l’anomenat Grup dels Sis, com F. Poulenc i A. Honegger. D’aquest període daten peces com el ballet Le bæuf sur le toit (1919), el seu primer gran èxit. Feu nombrosos viatges als Estats Units, on s’establí durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1947 fou nomenat professor de composició al Conservatori de París, moment a partir del qual desenvolupà la seva activitat a Europa i Amèrica, fins que greus problemes de salut l’obligaren a retirar-se a Ginebra.
La producció de Milhaud és molt extensa. El seu catàleg comprèn 441 opus i abraça tota mena de gèneres. La seva obra es nodrí de fonts ben diferents: des de la música de la seva Provença natal fins al jazz de Harlem o la música brasilera, referents que barrejà amb la seva formació clàssica. La seva producció gira entorn de temes com la primavera i el renaixement de la vida, tot emprant elements de les cançons populars. Hom en pot trobar clarament els rastres en el seu primer quartet de corda, les sis simfonies de càmera, la primera sonata per a piano o els cicles de cançons Alissa (1913) i Le voyage d’été (1946). La cultura musical nord-americana és visible, per exemple, en les peces per a dos pianos Le bal martiniquais (1944) i Carnaval à la Nouvelle-Orléans (1947); en canvi, en el ballet L’homme et son désir (1918 ) es veu l’empremta de la seva estada al Brasil. També és present el pes del llegat hebreu en l’obra vocal Poèmes juifs (1916) i en el ballet Moïse (opus americanum nº 2) (1940), i el gust pels arguments de la tragèdia grega, en composicions com Agamemnon (1913-14), música incidental, o en l’òpera Médée (1938). Milhaud cercà, a més, un llenguatge que fos capaç de respondre a la diversitat musical que la vida urbana del seu temps reflectia. Aquest sincretisme musical es pot trobar en l’obra escènica La création du monde (1923), en la qual Milhaud barrejà amb tota llibertat elements del jazz amb tècniques instrumentals clàssiques. En aquest mateix sentit cal interpretar el recurs tècnic al qual l’obra de Milhaud és normalment associada: la politonalitat. Aquest procediment de superposició de diferents tonalitats, que cal considerar més com una tècnica polimelòdica que com un sistema harmònic, respon a la mateixa exigència de preservar les impressions que li oferia el món, on, segons Milhaud, sonaven simultàniament mil músiques diferents. Aquesta passió per la superposició, que pot recordar la del seu contemporani Charles Ives, el portà a escriure obres independents i superposables al mateix temps. És així com compongué dos quartets, el 14 i el 15, que poden ser interpretats per separat o l’un a sobre de l’altre, convertint la peça en un octet de corda. Aquests recursos mostren també el gust de Milhaud per la filigrana contrapuntística. El caràcter satíric d’algun dels noms genèrics que donà a les seves peces, com ara opéra minute o symphonie miniature, recorden l’humor corrosiu que atacava l’ampul·lositat de certs compositors, humor que regnava en els ambients musicals que freqüentava Milhaud i del qual Erik Satie fou la figura més representativa.
Obra
Òpera
La brebis égarée, op. 4 (1910-15); Les malheurs d’Orphée, op. 85 (1925); Esther de Carpentras, op. 89 (1925); Le pauvre matelot, op. 92 (1926); L’enlèvement d’Europe, op. 94 (1927); L’abandon d’Ariane, op. 98 (1927); La délivrance de Thésée, op. 99 (1928); Christophe Colomb, op. 102 (1928); Maximilien, op. 110 (1930); Médée, op. 191 (1938); Bolivar, op. 226 (1943); David, op. 320 (1952); Fiesta, op. 370 (1958); La mère coupable, op. 412 (1964); Saint Louis, roi de France (1970)
Altres obres escèniques
17 ballets, entre els quals: L’homme et son désir, op. 48 (1918), Le train bleu, op. 74 (1924), Les songes, op. 124 (1933), Jeux de printemps, op. 243 (1944), Vendanges, op. 317 (1952), La branche des oiseaux, op. 374 (1958-59); prop de 40 obres per a muntatges teatrals, entre les quals: Le médecin volant, op. 165 (1937; Molière), Shéhérazade, op. 285 (1948; Supervielle), Le conte d’hiver, op. 306 (1950; Shakespeare); prop de 30 bandes sonores per a pel·lícules, entre les quals: Madame Bovary, op. 128 (1933; Renoir), Les otages, op. 194 (1938;Bernard), Gauguin, op. 299, (1950; Resnais); prop de 10 obres per a ràdio
Orquestra
2 suites simfòniques (núm. 1, op. 12, 1914; núm. 2, Protée, op. 57, 1919); 6 simfonies per a orq. de cambra (núm. 1, Le Printemps, op. 43, 1917; núm. 2, La Pastorale, op. 49, 1918; núm. 3, Sérénade, op. 71, 1921; núm. 4, op. 74, 1921; núm. 5, op. 75, 1922; núm. 6, op. 79, 1923); 3 concerts per a vl. i orq. (núm. 1, op. 93, 1927; núm. 2, op. 263, 1946; núm. 3, Concert royal, op. 373, 1958); 5 concerts per a pno. i orq. (núm. 1, op. 127, 1933; núm. 2, op. 225, 1941; núm. 3, op. 270, 1946; núm. 4, op. 295, 1949; núm. 5, op. 346, 1955); 2 concerts vlc. i orq. (núm. 1, op. 136, 1934; núm. 2, op. 255, 1946); 12 simfonies, entre les quals: núm. 1, op. 21 (1939), la 3a Te Deum, op. 271, amb cor (1946), núm. 8, Rhodanienne, op. 362 (1957), núm.12, Rurale, op. 390 (1961); Le carnaval de Londres, op. 172 (1937); Concert per a dos pianos, op. 228 (1941); Fanfare de la liberté, op. 235 (1942); Suite, 2 pno., orq., op. 300 (1950); Suite campagnarde, op. 329 (1953); Suite cisalpine, vlc., orq., op. 332 (1954); Pensée amicale, op. 342 (1954-55); Ouverture philharmonique, op. 397 (1962); A Frenchman in New York, op. 399 (1962); Ode pour les morts des guerres, op. 406 (1963)
Cambra
18 qt. c. (1912-50); Le printemps, vl., pno., op. 18 (1914); La cheminée du roi René, suite, qnt. vent, op. 205 (1939); Songes, 2 pno., op. 237 (1943); 4 visages, vla., pno., op. 238 (1943); Farandoleurs, vl., pno., op. 262 (1946); Le bal martiniquais, 2 pno., op. 249 (1944); Carnaval à la Nouvelle-Orléans, 2 pno., op. 275 (1947); L’apothéose de Molière, suite, clvd., fl., ob., cl., fg., corda, op. 286 (1948); 4 qnt. (entre els quals: núm. 3, op. 325, vla., qt. c., 1953; núm. 5, vlc., qt. c., op. 350, 1956); Hommage à Igor Stravinski, qt. c., op. 435 (1971)
Solo
Saudades do Brasil, pno., op. 67 (1920-21); La muse ménagère, pno., op. 245 (1945); L’enfant aimé, pno., op. 289 (1948); Petite suite, org., op. 348 (1955); La couronne de Marguerite, pno., op. 353 (1956); Sonatina pastorale, vl., op. 383 (1960); Sonata, arpa, op. 437 (1971)
Cor
40 obres corals, entre les quals: Quatre chants populaires de Provence, cor, orq., op. 194 (1938); Cantate de la guerre, cor, op. 213 (1940; Claudel); Prière pour les morts, 1 v., cor ad. lib., op. 250 (1945); Naissance de Vénus, cantata, cor, op. 292 (1949); Trois psaumes de David, cor, op. 339 (1954); Huit poèmes de Jorge Guillén, cor, op. 371 (1958); Promesse de Dieu, cor, op. 438 (1971-72); Les momies d’Egypte, comèdia coral, cor, op. 349 (1972)
Cançó
3 poèmes romantiques (sèrie 1, op. 11, 1913-14: sèrie, 2, op. 19, 1914); 2 poèmes d’amour, op. 30 (1915; Tagore); Child poems, op. 36 (1916; Tagore); 3 poèmes de Jean Cocteau, op. 59 (1920); Chants de misère, op. 265 (1946; Paliard); Petites legendes, op. 319 (1952; Carême); Tristesse, op. 355 (1956)
Altres obres vocals
Le retour de l’enfant prodigue, cantata, 5 v., 21 instr., op. 42 (1917); 4 poèmes de Catulle, 1 v., vl., op. 80 (1923); Panet Syrinx, S., Bar., qt. vocal, 5 instr., op. 130 (1934); Cantate nuptiale, 1 v., orq., op. 168 (1937); 4 chansons de Ronsard, 1 v., pno./orq., op. 223 (1940); Adieu, cantata, S., 2 T., 2 Bar., op. 410 (1964); Cantate de psaumes, Bar., orq., op. 425 (1967)
Bibliografia
- Cherry, P.W.: The String Quartets of Darius Milhaud, Boulder, París 1980
- Collaer, P.: Darius Milhaud, Slatkine, París 1982
- Rupert, M.J.: The piano music of Darius Milhaud: a Survey, Universitat d’Indiana, 1974