Estudià al Conservatori de París amb Olivier Messiaen i Simone Plé-Caussade. Així mateix, rebé classes de René Leibowitz, que l’inicià en el dodecatonisme, i esdevingué un dels principals representants francesos del serialisme. La seva ideologia comunista el portà a abandonar aquest llenguatge per tal de fer una música que mogués les masses obreres. El 1959 fundà amb Louis Durey i altres compositors l’Associació de Músics Progressistes. A partir dels anys seixanta, tornà al dodecatonisme, però alliberat ja de la rigidesa serial dels anys cinquanta. Fou nomenat professor d’instrumentació al Conservatori de París i escollit membre de l’Acadèmia de Belles Arts l’any 1989. Algunes de les seves peces més destacades són Le Fusillé inconnu (1949), oratori; Pour un poète captif (1950), poema simfònic dedicat a un poeta dissident empresonat per agitació política; Billard (1951), ballet; Histoire d’œuf (1961), per a dos recitants, sis percussionistes i piano; Le chant du dépossédé (1964), per a recitant, baríton i orquestra, i Concert per a viola (1988). Rebé cinc vegades el Grand Prix du Disque per enregistraments de composicions seves, el premi Itàlia de la RAI (1958), el Grand Prix Musical de la Ville de Paris (1974) i els premis Florence Gould (1983) i René Dumesnil (1987) de l’Acadèmia de Belles Arts.