Diplomat a l’École Polytechnique i també en telecomunicacions, treballà com a tècnic a l’RTF abans de fundar-hi el Groupe de Recherche de Musique Concrète. El 1968 fou nomenat professor de música experimental al Conservatori de París. En la línia del bruitisme del començament del segle XX, Schaeffer definí una pràctica artística que operava amb tot l’espectre sonor i que la institució música no reconeixia com a musical. Fabricà collages amb tot tipus d’objectes sonors enregistrats (sorolls de la vida quotidiana, instruments desafinats, veus, crits...), que transformava mitjançant aparells electrònics (Cinq études de bruits, 1948; Symphonie pour un homme seul, 1950, amb P. Henry; Étude aux objets, 1959), i que anomenà musique concrète. A més de la seva tasca d’explorador musical, Schaeffer alimentà intensament una activitat de recerca teòrica que es reflectí principalment en el Traité des objets musicaux (1966), compendi de la seva forma d’entendre la música.