Vida
No es coneix amb certesa la seva biografia. Se suposa que degué servir durant algun temps al duc de Bedford, germà d’Enric V d’Anglaterra, com assenyala la inscripció d’un llibre que va pertànyer al compositor. El duc residí a París entre els anys 1422 i 1435, i Dunstable pogué haver estat amb ell durant tot aquest temps, hipòtesi que explica el fet que la major part de les seves obres s’hagin transmès per fonts continentals i no pas per fonts angleses. En algun moment tingué relació amb l’abadia benedictina de Saint Alban, al Hertfordshire, ja que els sants als quals dedicà algun dels seus motets estan relacionats amb l’abadia. Dos manuscrits autògrafs que tracten d’astronomia, que hom pot datar entre el 1421 i el 1438, suggereixen que es dedicà a aquesta ciència en determinats períodes de la seva vida. Fou enterrat a l’església de Sant Esteve de Londres.
Hi ha diversos testimonis del prestigi de què gaudí en vida entre els seus col·legues. Destaca el de Martin le Franc, el qual a Le Champion des Dames (1441-42) reconegué la superioritat de Dufay i Binchois sobre els seus predecessors francesos per haver après de la "contenance angloise " de Dunstable. En el pròleg del Proportionale musices, Johannes Tinctoris l’anomena primus inter pares i es refereix a la transformació que en els últims anys havia experimentat la música gràcies a la influència de l’Escola Anglesa, capitanejada per ell, sobre la francoflamenca.
Les obres que se li atribueixen clarament gairebé no arriben a la cinquantena, però per motius estilístics, no sempre fàcils de determinar, se n’hi poden atribuir algunes més. La producció reconeguda comprèn 32 fragments de l’ordinari, 25 peces sacres menors, majoritàriament antífones i seqüències, 13 motets isorítmics i 5 cançons, de les quals tres en francès, una en anglès i una en italià: laballataO rosa bella, atribuïda en diversos manuscrits a John Bedynham. Dunstable i L. Power foren els primers compositors que basaren la unificació d’un parell o fins i tot un cicle de la missa en l’ús del mateix tenor com a cantus firmus. En tots els casos la melodia escollida no pertany als cants de l’ordinari, la qual cosa establí un precedent que acabà conduint a l’ús de melodies extralitúrgiques com a cantus firmus de moltes misses del Renaixement. Tant aquestes com les seves altres obres sacres es caracteritzen especialment per l’ampla línia melòdica de la veu superior, pròxima a l’estil de la cançó francesa, i per la transparència de les sonoritats.
Obra
Música vocal religiosa
32 fragments de l’ordinari de la missa; 25 peces sacres menors (la majoria, antífones i seqüències), entre les quals: 2 Alma Redemptoris també atribuïts a Leonel Power i un magníficat atribuït a Dufay, 13 motets isorítmics conservats íntegrament (1 sense text i la resta sacres, entre els quals: Albano roseo rutilat/Quoque ferendus eras/Albanus domini laudans a 3 v.; Christe sanctorum decus/Tibi Christe splendor Patris/Tibi Christe a 3 v.; Gaude felix Anna/Gaude mater matris/Christi/Anna parens a 3 v.; Gaude virgo salutata/Gaude virgo singularis/Virgo mater comprobaris/Ave gemma a 4 v.; Preco preheminencie/Precursor premittitur/sense text/Inter natus mulierum a 4 v.; Salve scema sanctitatis/Salve salus servulorum/ Cantant celi agimina/sense text a 4 v.; Specialis virgo/Specialis virgo/Salve parens a 3 v.; Veni Sancte Spiritus et emitte/Veni Sancte Spiritus et infunde/Veni Creator Spiritus/Mentes tuorum a 4 v.)
Música vocal profana
Puisque, m’amour, rondeau a 3 v.; Durer ne puis, rondeau a 3 v. (també atribuït a Bedyngham); I pray you all, nadala a 2 v. d’autenticitat dubtosa; Je languis en piteux martire, ballade a 3 v. (també atribuïda a Dufay); O rosa bella, ballata a 3-6 v. (també atribuïda a Bedyngham)
Bibliografia
- Bent, M.: Dunstable, Oxford University Press, Londres 1981
- Bukofzer, M.F., edit.: John Dunstable: Complete Works, Steiner and Bell, Londres 1953 (reed. 1970) [Musica Britannica VIII]