Vida
Rebé la primera educació musical a la Magnus Song School de Newark. A l’edat de deu anys ingressà com a cantor a la capella reial, en el període de la Restauració de Carles II. Sota la tutela del compositor i organista anglès Christopher Gibbons, progressà de tal manera en el seu aprenentatge musical que l’any 1668 fou proposat per a ocupar el càrrec d’organista de l’abadia de Westminster. A partir d’aquell moment compaginà la tasca d’organista i compositor amb altres ocupacions, com la de master of the children de la capella reial i la de master of choristers de la catedral de Saint Paul. El 1679 cedí el càrrec d’organista de la capella reial al seu brillant alumne Henry Purcell. A la mort d’aquest, l’any 1695, tornà a ocupar la plaça. Com a compositor de música profana, contribuí al gènere dramàtic amb la seva obra Venus and Adonis (1684 o 1685). Malgrat que fou subtitulada masque ('mascarada'), es tracta d’una obra pastoral sense més pretensions que la d’agradar al públic i, en ocasions, fins i tot commoure’l. En aquesta obra s’evidencien les influències de la cantata italiana, com també els estils tradicionals anglès, francès i italià, de moda en aquella època. La influència de la música francesa es palesa en l’obertura i el pròleg, mentre que les àries i els recitatius adopten molts dels procediments del bel canto italià, amb les seves línies melòdiques essencialment expressives que Blow adaptà amb èxit a textos en anglès. Altres parts, com el cor fúnebre final Mourn for thy servant, tenen un estil típicament anglès, per la plasmació senzilla i eficaç del text, els ritmes greus, la declamació clara i intel·ligible i les freqüents audàcies harmòniques. Més interessants són, potser, les odes o cançons, de gran contingut dramàtic i expressiu. L'Ode on the Death of Henry Purcell (1696) és una de les pàgines més belles de la seva producció. Basada en un poema de John Dryden, l’obra és escrita per a deu veus de contratenor, deu flautes de bec i baix continu. Les sonoritats discretes i refinades de la música vocal de cambra adopten en aquesta composició la delicadesa pròpia de l’elegia per la mort d’un amic. Blow, conjuntament amb Purcell, fou un dels compositors més destacats de música religiosa de la seva època. Cultivà sobretot les principals formes de l’Església Anglicana, els anthems i els services. Els anthems més interessants de la seva producció són els que compongué per a les cerimònies de coronació, tradicionalment molt solemnes i elaborats. L’estil d’aquestes obres és essencialment anglès, amb una especial predilecció pels intervals melòdics augmentats i disminuïts, utilitzats amb finalitats expressives, sempre en funció del text. A més de les obres vocals, la producció musical de Blow inclou un gran nombre de peces per a teclat (clavicèmbal i orgue) i tres obres per a conjunt instrumental.
Obra
Música vocal
11 services, uns 115 anthems, 35 odes (25 cortesanes i 10 per a altres ocasions), 10 obres sacres en llatí, 1 mascarada, 126 cançons (91 a 1 v. i b.c., 30 a 2 v. i b.c., 2 a 3 v. i bc., 1 a 4 v. i b.c., 2 a cors i b.c.), 14 catches
Música instrumental
3 obres per a conjunt de corda, prop de 80 peces per a clavicèmbal, 30 obres per a orgue
Bibliografia
- Mc Guiness, R.: The English Court Ode 1660-1820 Oxford 1972
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Spink, I.: English Song: Dowland to Purcell, Londres 1974