Vida
Des dels dos anys visqué a Worcester, on el seu pare tenia una botiga d’articles musicals. Aprengué els rudiments de la música del seu progenitor, de confessió protestant, però organista a l’església catòlica de Saint George, i, més tard, el piano i el violí. Tot i que a quinze anys deixà l’escola, fou un home d’una gran cultura literària, probablement gràcies a l’exemple de la seva mare. Malgrat el desig d’assolir una formació musical del màxim nivell a Alemanya, hagué de conformar-se amb un tipus d’aprenentatge en bona part autodidàctic. Gràcies a la lectura del llibre de contrapunt de L. Cherubini i de diversos tractats d’harmonia aprengué a dominar la tècnica de la composició. La seva creixent habilitat com a violinista, organista i compositor li permeté aconseguir les primeres feines com a músic, una de les quals fou la d’organista a Saint George, en substitució del seu pare. L’any 1880 viatjà pel continent i conegué l’ambient musical de ciutats com París o Leipzig.
El casament, el 1889, amb la seva alumna Caroline Alice Roberts (gairebé nou anys més gran que ell) fou un fet rellevant no solament en la seva vida sinó també en el desenvolupament de la seva obra com a compositor. De notable cultura, Caroline Alice Roberts veié l’extraordinari talent del seu marit i dedicà la resta de la seva vida a fer tot el possible perquè la seva vàlua fos reconeguda, amb un zel que gairebé ranejava el fanatisme. Instal·lat a Londres i més tard a Malvern (Worcestershire), el compositor, que fins aleshores havia elaborat una música feta amb professionalitat però sense una personalitat gaire definida, començà a escriure obres més ambicioses. Del 1892 és la Serenade, una deliciosa miniatura per a orquestra de cordes escrita com a regal d’aniversari de noces per a la seva esposa. Tant la segura tècnica compositiva d’aquesta obra com la seva expressió plena de noblesa i de tendra malenconia anuncien en aquest artista un període de maduresa. Altres composicions importants d’aquella època són les cantates The Black Knight, opus 25 (1893), Scenes from the Saga of King Olaf, opus 30 (1894-96), i l’oratori The Light of Life, opus 29 (1896), treballs que li donaren el profund coneixement de l’escriptura vocal reflectit a l’oratori The Dream of Gerontius, opus 38. Els darrers anys del segle XIX realitzà freqüents viatges a Alemanya, on assistí a diverses representacions de les obres de R. Wagner.
El seu primer èxit com a compositor fou la Imperial March, opus 30, escrita amb motiu del jubileu de la reina Victòria, el 1897. Aquesta primera manifestació de la seva bona entesa amb la monarquia britànica, que arribà al seu màxim apogeu durant el regnat d’Eduard VII amb la composició de nombroses obres patriòtiques, feu que la reina acceptés la dedicatòria de la cantata Caractacus, opus 35 (1898). Des del punt de vista purament musical, les Variations on an Original Theme ('Enigma'), opus 36 (1898), representen la seva primera obra mestra i l’assoliment d’un cert reconeixement tant a la seva terra com a l’estranger per la seva extraordinària categoria. En paraules de D. Tovey fou la primera obra "que revelà a les nacions estrangeres que en la música britànica hi havia més mestria en l’orquestració, i també en la forma, del que eren conscients". La idea de l’obra sorgí de la possibilitat de retratar musicalment els diversos membres del seu cercle d’amics. Així, al principi de cada variació s’esmenten de forma inequívoca, o bé per les inicials de llurs noms o bé per algun diminitiu o sobrenom. La darrera variació, el finale titulat "E.D.U.", es refereix al mateix compositor (anomenat Edoo per la seva dona). L’enigma a què fa referència el títol de l’obra és dins de la composició. Segons E. Elgar, la melodia, després reconeixedora en la major part de les variacions, és com un contrapunt a una tonada molt coneguda que no és interpretada. El misteri de quina és la melodia silenciada no ha pogut mai ser resolt satisfactòriament.
De la mateixa època que les Variations on an Original Theme ('Enigma') (que li valgueren l’atorgament d’un doctorat honoris causa per la Universitat de Cambridge) és l’oratori The Dream of Gerontius, sobre un poema llavors extraordinàriament conegut i estimat del cardenal J.H. Newman. E. Elgar ja havia pensat uns quants anys abans en una obra basada en aquesta sublim història sobre la mort d’un home i el viatge de la seva ànima a l’altre món, però el que donà l’impuls definitiu al naixement de l’oratori fou l’encàrrec per al Birmingham Triennial Festival del 1900. L’amistat íntima que l’unia amb August Jaeger -immortalitzada en la commovedora "Nimrod", novena variació, de les Variations on an Original Theme ('Enigma') -, fou la causa que, un cop acabada la composició, seguís el consell del seu gran amic, de l’editoral Novello and Co., el qual el convencé que l’obra necessitava un final més elaborat. Aquest suggeriment, sens dubte encertat des del punt de vista de la qualitat de la partitura, provocà tanmateix que The Dream of Gerontius s’endarrerís i que l’estrena, a causa de la manca dels assaigs necessaris, no reeixís. Malgrat la depressió en què l’artista caigué momentàniament com a conseqüència del fracàs inicial de l’obra (de llavors són les seves paraules: "Déu està en contra de l’Art"), el director alemany Julius Buths, que era present a l’estrena, li proposà donar a conèixer aquesta obra al seu país, la qual cosa representà l’inici del prestigi que té l’oratori. Per al compositor era potser la seva composició més estimada, la qual cosa es reflecteix en la cita de John Ruskin que encapçala el seu manuscrit: "This is the best of me ".
El 1901 compongué Cockaigne (In London Town), obertura opus 40, un alegre retrat de la vida londinenca dedicat als membres de les orquestres britàniques. Amb motiu de la coronació d’Eduard VII, el 1902 compongué la Coronation Ode, opus 44, una continuació de la part oficialista i patriòtica de la seva obra, molt especialment coneguda a través de les Pomp and Circumstance Marches, opus 39, les primeres de les quals daten de l’any anterior. Encara que el nivell d’exigència artística fou clarament inferior al de la resta de la seva obra, aquestes composicions no semblen haver estat mai superades dins del seu gènere.
El 1903 E. Elgar compongué un altre important oratori, The Apostles, opus 49, el qual, junt amb The Kingdom, opus 51 (1906), i The Dream of Gerontius formava una trilogia, malgrat la superior categoria d’aquest darrer. Els esforços esmerçats en la composició i l’estrena, units a diversos problemes de salut, motivaren que el matrimoni Elgar decidís fer unes vacances a Itàlia, país que des d’aleshores visitarien sovint. El record de la seva estada a la localitat d’Alassio inspirà la monumental obertura In the South (Alassio), opus 50, del 1904, obra que assoleix un to heroic vivament contrastat amb episodis d’intensa poesia lírica, la qual cosa la fa propera al món expressiu de R. Strauss. Entre els honors oficials que rebé en aquells anys cal destacar el nomenament com a sir.
L’any 1905 estrenà Introduction and Allegro for string orchestra, opus 47, una original composició on un quartet solista actuà com a concertino dins de l’orquestra de cordes, la qual cosa generà textures d’una riquesa rarament vista fins aleshores en obres per a cordes soles. El mateix any li fou atorgada una càtedra de música a la Universitat de Birmingham, càrrec que atengué amb una sèrie de conferències sobre la situació de la música a la Gran Bretanya. En aquesta època realitzà diversos viatges a l’Amèrica del Nord, on dirigí les seves obres i rebé nombrosos honors.
Feia força anys que aquest compositor britànic es plantejava la possibilitat de compondre una simfonia. L’esdeveniment de l’estrena de la seva Simfonia núm. 1, en la♭ M, opus 55, amb la càrrega simbòlica que tenia el fet que el més gran compositor anglès del moment s’acostés al gènere per excel·lència de la gran música instrumental del continent, tingué lloc l’any 1908. L’obra fou dedicada al director alemany Hans Richter, el qual també havia estrenat les Variations on an Original Theme ('Enigma'). D’aquesta imponent composició, modelada amb una gran originalitat i força retòrica sobre els esquemes clàssics, H. Richter digué que es tractava de "la més gran simfonia de l’època moderna". Aquest apropament als grans gèneres de la música clàssica s’enriquí amb el Concert per a violí, en si m, opus 61, obra encapçalada per la citació: "Aquí está encerrada el alma de (...)", provinent de la novel·la Gil Blas, d’Alain René Lesage, la qual cosa ha donat lloc a nombroses especulacions sobre el caràcter simbòlic de la música. L’any 1911 fou estrenada la Simfonia núm. 2, en mi♭ M, opus 63, dedicada a la memòria del rei Eduard VII.
Després d’haver viscut durant un temps a Hereford, el matrimoni Elgar s’instal·là a Londres l’any 1912. Una de les obres més importants d’aquest període de la seva vida fou el magnífic estudi simfònic Falstaff, opus 68 (1913), que a diferència de l’òpera verdiana del mateix nom no es basa en Les alegres casades de Windsor, sinó en el personatge de sir John Falstaff tal com és presentat en les dues parts d'Enric IV. La capacitat de caracterització musical i l’energia per a mantenir amb total seguretat el pols d’un discurs complex i sempre canviant mostren un E. Elgar en la plenitud de les seves facultats. L’esclat de la Primera Guerra Mundial provocà la composició de diverses obres circumstancials de contribució a la causa bèl·lica, com The Spirit of England, opus 80 (1916). Però durant aquells anys també es dedicà a gèneres fins aleshores relativament poc conreats en la seva música; d’una banda hi ha el ballet The Sanguine Fan (1917) i de l’altra la ràpida aparició d’una sèrie d’obres de cambra. Es tracta del Quartet de corda, en mi m, opus 83; la Sonata, opus 82, per a violí i piano, del 1918, i el Quintet per a piano, en la m, opus 84, del 1919. Aquest darrer any fou el de l’aparició de l’última gran obra d’E. Elgar, el Concert per a violoncel, en mi m, opus 85, arranjat més endavant per a orquestra a càrrec de Tertis. Aquest concert, potser el més important escrit després dels de R. Schumann i A. Dvorák, és una composició extraordinàriament original quant a la seva disposició en quatre moviments i el seu començament per a violoncel sol.
L’any 1920 morí Alice Elgar i el compositor perdé el seu suport més important. Malgrat el consol que pogué trobar en la seva filla, es retirà a Kempsey, prop de Worcester. Allà treballà en arranjaments d’obres de clàssics com J.S. Bach, G.F. Händel o H. Purcell. Cal destacar com a activitat d’aquests anys l’enregistrament de les seves obres, tasca que ja havia començat l’any 1914. El 1929 es traslladà a Marl Bank, també al comtat de Worcester. Dedicà els darrers anys de la seva vida a obres menors i a alguns projectes, que restaren inacabats a causa de la seva mort. Entre aquests poden destacar-se l’òpera The Spanish Lady, opus 89, el Concert per a piano, opus 90, i la Simfonia núm. 3, opus 88. Anthony Payne ha publicat una reconstrucció de la Simfonia núm. 3 (malgrat que Elgar demanà expressament que ningú no l’acabés).
L’estil
La condició d’E. Elgar com el compositor britànic més important des dels temps de H. Purcell és reconeguda en general. També s’acostuma a esmentar el caràcter nacional anglès de la seva música, encara que és difícil de dir en què consisteix. Si bé era un patriota com a persona, no és pròpiament el que s’anomena un compositor nacionalista, perquè no utilitzà, per exemple, melodies populars dins la seva obra. Potser E. Elgar és el resultat dels dos o tres segles durant els quals Anglaterra, si bé semblava que no produïa talents per a la composició comparables als dels principals països europeus, sí que mostrà una capacitat de recepció i de comprensió de la millor música continental, més gran fins i tot que la d’aquells països. Poden citar-se els casos de G.F. Händel o de J. Haydn i de les relacions que tingueren amb Anglaterra compositors com L. van Beethoven, F.F. Chopin, F. Mendelssohn, J. Brahms o R. Wagner. E. Elgar parteix d’un coneixement profund del millor de la música alemanya i francesa del seu moment i, si bé renuncià a seguir les tendències més extremes d’algun dels seus contemporanis, la seguretat amb què el seu estil assumí les influències de F. Liszt, R. Strauss, R. Wagner o J. Brahms, sense deixar de mantenir un to propi, fa d’E. Elgar un dels grans compositors del Romanticisme tardà.
Obra
Música escènica
9 obres escèniques, entre les quals: Grania and Diarmid, mús. inc., op. 42 (1901); The Crown of India, mascarada, op. 66 (1911-12); The Starlight Express, mús. inc., op. 78 (1915); The Sanguine Fan, ballet, op. 81 (1917); The Spanish Lady, òpera, op. 89 (inac., 1955)
Orquestra
Algunes obres primerenques i 50 obres de maduresa, entre les quals: Sevillana, op. 7 (1884, rev. 1889); Froissart, obert., op. 19 (1890); Imperial March, op. 32 (1897); Variations on an Original Theme ('Enigma'), op. 36 (1898); Pomp and Circumstance Marches, op. 39 (1901-03); Cockaigne (In London Town), obert., op. 40 (1901); Introduction and Allegro for string orchestra, op. 47 (1904-05); In the South (Alassio), obert., op. 50 (1904); 3 simfonies (núm. 1, la ♭ M, op. 55, 1907-08; núm. 2, mi ♭ M, op. 63, 1909-11; núm. 3, op. 88, fragments); Concert per a violí, si m, op. 61 (1909-10); Falstaff, estudi simfònic, op. 68 (1913); Concert per a violoncel, mi m, op. 85 (1919); Concert per a piano, op. 90 (inac., 1909-32)
Veu i orquestra
Sea Pictures, la M., orq., op. 37 (1897-89); There are Seven that Pull the Thread, v. solista i petita orq. (1902); Pleading, op. 48 (1908); Song Cycle, op. 59 (1909-10); Two Songs, op. 60 (1912); Carillon, narrador, orq., op. 75 (1914); Une voix dans le désert, narrador, orq., op. 77 (1915); Le drapeau belge, narrador, orq., op. 79 (1917); Tarantella, Bar., orq. (inac., 1932-33)
Veu i piano
Prop de 40 cançons, entre les quals: The Poet’s Life (1892; Burroughs); Shepherd’s Song, op. 16 (1892; B. Pain); Two Songs: In the Dawn ; Speak, my Heart (1902; A.C. Benson), Pleading, op. 48 (1908; A. Salmon); A child Asleep (1909; E.B. Browning); The King’s Way (1909; C.A. Elgar); Arabian Serenade (1914; M. Lawrence); The chariots of the Lord (1914; J. Brownlie)
Cor i orquestra
Prop de 20 obres, entre les quals: The Light of Life, oratori, S., A., T., B., cor, orq., op. 29 (1896); Scenes from the Saga of King Olaf, cantata, S., T., B., cor, orq., op. 30 (1894-96); Caractacus, cantata, S., T., Bar., B., cor, orq., op. 35 (1897-98); The Dream of Gerontius, oratori, Ms., T., B., cor, orq., op. 38 (1899-1900); Coronation Ode, S., A., T., B., cor, orq., op. 44 (1901-02; rev. 1911); The Apostles, oratori, S., A., T., 3 B., cor., orq., op. 49 (1902-03); The Kingdom, oratori, S., A., T., B., cor, orq., op. 51 (1901-06); Give unto the Lord, anthem, S., A., T., B., org., orq., op. 74 (1914); The Spirit of England, S./T., cor, orq., op. 80 (1915-17)
Música coral religiosa
18 obres corals (sense comptar les primerenques), entre les quals: Te Deum, Benedictus, cor, org., op. 34 (1897); Christmas Greeting, 2 S, cor masculí, 2 vl., pno., op. 52 (1907); Angelus, S., A., T., B., op. 56 (1909); Great is the Lord, anthem, 4 v., org., op. 67 (1914)
Música coral profana
prop de 30 obres, entre les quals: A Soldier’s Song, cor masculí, op. 5 (1884); Spanish Serenade, S., A., T., B., op. 23 (1891, versió amb acomp. orq., 1892); Two Partsongs: The Snow; Fly Singing Bird, 2 S., A., 2 vl., pno., op. 26 (1894); Four Choral Songs: There is Sweet Music (Tennyson); Deep in my Soul (Byron); O Wild West Wind (Shelley); Olws (Epitaph) (Elgar) ; S., A., T., B., op. 53 (1907); The Reveille, 2 T., 2 B., op. 54 (1907); Go, Song of mine, 2 S., 2 A., T., B., op. 57 (1909); Two Choral Songs, S., A., T., B., op. 73 (1913); Death on the Hills, S., A., T., B., op. 72 (1914)
Cambra
Reminiscences, vl., pno. (~1877); Allegro, ob., qt. (inac., 1878); Fantasia, vl., pno. (inac., 1878); 4 quartets de c. (re m, inac., 1878; si ♭ M, inac., 1878; op. 8, 1887, destruït; mi m, op. 83, 1918); Trio de corda, do M (inac., 1878); Trio, 2 vl. pno. (inac., 1878); Promenades, 2 fl., ob., cl., fg. (1878); Two Polonaises, vl., pno. (inac., 1879); Fantasia on Irish Airs, vl., pno. (inac., 1881); Fugue, re m, ob., vl. (1883); Trio per a piano (fragments, 1886); Romance, vl., pno., op. 1 (1878); Une idylle, Pastourelle, Virelai, vl., pno., op. 4 (1883); Gavotte, vl., pno. (1885); Allegretto sobre G-E-D-G-E, vl., pno. (1885); Duet, trb., fg. (1887); Liebesahnung, vl., pno. ('Presagi d’amor', 1889); Mot d’amour, Bizarrerie, vl., pno., op. 13 (1889); Chanson de nuit, Chanson de matin, vl., pno., op. 15 (1897?); La capricieuse, vl., pno., op. 17 (1891); Very Easy Melodious Exercices in the First Position, vl., pno., op. 22 (1892); Offertoriun (Andante religioso), vl., pno. (1903); Sonata, vl., pno., op. 82 (1918); Quintet per a piano, la m, op. 84 (1918-19); March, trio per a piano (1924)
INSTRUMENT Solista
2 fugues org. (sol m, inac., ~1870; fa ♮ m; 1881); Chantant, pno. (1872); Adagio solenne, org. (1879); Danse pensée, pno. (1882); Griffinesque, pno. (1884); Salut d’amour, pno., op. 84 (1888; versió orq., 1889); Sonatina, pno. (1889; rev. 1931); Eleven Vesper Voluntaries, org., op. 14 (1890); Sonata, org., sol M, op. 28 (1895); Minuet, pno. (1897; versió orq., 1897); May Song, pno. (1901; versió orq., 1928); Skizze, pno. (1901); Concert Allegro, pno. (1901); In Smyrna, pno. (1905); Piece for Dot’s Nuns, org. (1906); Falstaff: Two Interludes, pno. (1914); Echo’s Dance, pno. (1917); Adieu, pno. (1933); Serenade, pno. (1933)
Bibliografia
- Parrott, I.: Elgar, Londres 1971
- Kennedy, M.: Portrait of Elgar, Universitat d’Oxford, Londres 1973
- McVeagh, D.M.: Edward Elgar, His Life and Music, Encore Music Editions, Londres 1979
- Monk, R., ed.: Elgar Studies Scolar Press, Londres 1990
- Moore, J.N.: Edward Elgar: A Creative Life Universitat d’Oxford, Londres 1999