Vida
Reconegut com un dels màxims representants de la música anglesa del segle XX, creà una obra immensa escrita en un particular llenguatge musical que el convertí en un dels personatges més interessants de la història de la música occidental del segle XX.
Anys de formació
Nascut en una família anglesa benestant aficionada a la música, demostrà un talent precoç que portà la seva mare a presentar-lo al compositor Frank Bridge durant la celebració del Festival de Norwich el 1924. Des de cinc anys el petit Benjamin, sense cap mestre, havia estat component diferents obres que despertaren la curiositat i l’interès de Bridge, que l’acceptà com a deixeble. Aquest contacte amb Bridge l’allunyà del seu estil inicial i l’inserí en els llenguatges musicals de B. Bartók i A. Schönberg, força desconeguts en aquell moment a Anglaterra, amb la qual cosa assolí una desenvolupada tècnica de l’escriptura musical i s’allunyà força de les directrius nacionalistes que imperaven en la música anglesa de l’època. A catorze anys, el catàleg de la seva obra incloïa deu sonates per a piano, sis quartets de corda, un oratori i el poema simfònic Chaos and Cosmos. Un cop finalitzats els estudis de secundària, que combinà amb l’aprenentatge musical amb Bridge, el 1930 ingressà al Royal College of Music, on estudià piano amb Arthur Benjamin i Harold Samuel, i composició amb John Ireland. Ben aviat, causà admiració entre els professors de la institució acadèmica amb l’estrena de diferents obres, com la Sinfonietta, opus 1 (1932), una obra que apuntà ja perspectives de problemàtica amb l’ús de la tonalitat tradicional.
Lliurat a una constant recerca de noves possibilitats expressives provinents de l’adopció de nous llenguatges musicals, el 1934 assistí a Viena a una representació de Wozzeck. Això l’animà a demanar una beca d’estudis al Royal College per a estudiar amb A. Berg, que li fou denegada per aquesta institució. En l’època de formació, Britten no deixà de compondre, i algunes de les seves obres s’estrenaren amb força acceptació entre el públic. Entre aquestes cal destacar la Fantasia per a oboè i quartet de corda, estrenada a Florència durant el Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània del 1934.
El període 1935-1942 i l’encontre amb Auden i Pears
Lliurat a una recerca constant provinent d’una gran força creativa i convicció en el seu treball, a partir del 1935 inicià una sèrie de col·laboracions amb la composició de música per a documentals per al General Post Office. Aquesta relació amb la cinematografia no solament li obrí les portes en forma de diferents demandes, sinó que també li permeté entrar en contacte amb el poeta W.H. Auden. Aquest encontre anà més enllà de la feina en els estudis i fou l’inici d’una amistat que tingué la seva materialització artística en la realització del cicle de cançons amb orquestra Our Hunting Fathers (1936) i Ballad of Heroes (1939) per a soprano, tenor, cor i orquestra, ambdues basades en textos d’Auden. Aquesta col·laboració, juntament amb la composició d’altres obres com la Suite per a violí i piano, opus 6, o les Variacions sobre un tema de Frank Bridge, opus 10 (1937), fou tinguda en compte per algunes empreses editores (especialment la Boosey and Hawkes) i el nom de Britten començà a ésser reconegut en els cercles musicals europeus. La trobada amb el tenor Peter Pears, el 1937, a Barcelona, fou l’inici d’una estreta i profunda amistat que no quedà reduïda a l’àmbit artístic sinó que s’estengué també a les seves vides personals. El contacte amb Pears el feu interessar per la música vocal i inicià la composició d’un conjunt d’obres per a la veu de tenor.
El fet que Auden emigrés als Estats Units, juntament amb la publicació d’una sèrie de crítiques no gaire favorables a la seva música, foren determinants perquè, amb Pears, abandonés Anglaterra i es traslladés també als Estats Units. Fou allí on compongué algunes de les obres més apreciades: el cicle de Les illuminations (1939), basades en l’obra del poeta Arthur Rimbaud, la Sinfonia da requiem (1940), el Concert per a violí (1939), i un primer intent en el gènere operístic: Paul Bunyan (1941), basat en un text d’Auden. El fet que la seva música tampoc no despertés l’interès dels cercles musicals americans i el fervor de la seva consciència patriòtica el feren retornar a Anglaterra en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. El retorn marcà una nova etapa compositiva de l’autor, molt més interessada en la declamació textual. Una mostra d’aquest gir és la Serenata per a tenor, trompa i orquestra de cordes (1943) i, especialment, A ceremony of Carols, per a veus blanques i arpa (1942).
Peter Grimes: l’inici de l’apogeu de Britten
Des del començament del 1944, Britten treballà en el projecte d’una nova òpera que, tenint en compte les obres anteriors basades en els interessos declamatoris del text, havia de convertir-se en una de les grans aportacions al gènere operístic en llengua anglesa després de la contribució realitzada al segle XVII per Henry Purcell. El fruit d’aquesta ambiciosa aspiració fou l’òpera Peter Grimes, estrenada al Sadler’s Wells Theatre el 7 de juny de 1945 amb el tenor Peter Pears com a protagonista. L’assoliment d’una obra musical moderna, però també vinculada a la tradició operística i a una concepció harmònica poc trencadora foren fonamentals per a l’èxit de l’obra entre el públic i alguns dels cercles de l’avantguarda musical. Aquest èxit provocà que la directora del Sadler’s Wells, Joan Cross, i Britten decidissin iniciar una sèrie de produccions destinades a cultivar i impulsar l’òpera anglesa. Amb aquesta finalitat, es fundà l’English Opera Group que, en format d’òpera de cambra, portà alguns espectacles operístics arreu de la Gran Bretanya. Britten compongué títols com The Rape of Lucretia (1946) i Albert Herring (1947). Foren anys prolífics ja que a la composició operística cal afegir la creació de The Holy Sonnets of John Donne (1945), el Segon Quartet (1945) i la Young Person’s Guide to the Orchestra (1946), obra orquestral amb una proposta didàctica per als joves que, tal vegada, delata l’interès de Britten a vincular-se a la tradició musical anglesa, ja que el tema utilitzat en l’obra és un rondeau de H. Purcell. L’experiència en el gènere operístic, però, no quedà aturada aquí. El 1951 rebé un encàrrec del Festival de Britain per a una nova òpera que s’havia d’estrenar al Covent Garden. El resultat fou Billy Budd, basada en la novel·la de H. Melville, i tres anys després, compongué The Turn of the Screw, una òpera de terror basada en una història de Henry James, estrenada a la Biennal de Venècia.
Britten i la ciutat d’Aldeburgh
El 1947 Britten, juntament amb Pears, es traslladà a viure a la ciutat marítima d’Aldeburgh. El costum de trobar-se amb amics i interpretar música fou l’origen d’un festival musical indissociable de l’obra de Britten. Al seu establiment a Aldeburgh, cal afegir-hi un gran nombre de viatges que marcaren profundament la seva obra. El coneixement de la música de l’illa de Java quedà plasmat en el seu únic ballet: The Prince of the Pagodas (1957). Si el ballet tenia el seu punt de partida en la tímbrica dels gamelans i en l’arquetípica organització sonora de la música balinesa, l’obra Curlew River (1964) es basà en el teatre noh japonès i suposà un veritable gir en la trajectòria mantinguda fins aleshores. Abans, però, de la realització d’aquest gir, Britten havia compost alguns dels seus títols més coneguts, com ara l’òpera A Midsummer Night’s Dream (1960) i el War Requiem (1962).
Si Peter Grimes representà el reconeixement del seu autor, War Requiem el consolidà. Estrenat amb motiu de la consagració de la catedral de Coventry, el 30 de maig de 1962, Britten es decantà per una peça que, a més del text litúrgic, volia denunciar la bestialitat de la guerra amb la incorporació d’alguns poemes de tema bèl·lic escrits per Wilfred Owen. En un dels viatges realitzats a la Unió Soviètica conegué el violoncel·lista Mstislav Rostropovič, contacte que donà els seus fruits amb la composició de la Sonata per a violoncel i piano (1961), les Tres suites per a violoncel sol (1964, 1967, 1972) i la Simfonia per a violoncel i orquestra (1963), dedicades al violoncel·lista i director armeni. L’amistat entre ambdós també tingué el seu reconeixement vers l’esposa de Rostropovič, Galina Višnevskaja, a qui dedicà el cicle The Poet’s Echo (1965), basat en poemes de Puškin. El mateix any tingué un encàrrec de les Nacions Unides: l’himne Voices for Today, estrenat simultàniament en diferents sales de concerts de Londres, París i Nova York els dies 24 i 25 d’octubre.
El retorn a l’òpera
Malgrat les múltiples composicions per al gènere operístic realitzades al llarg de la seva carrera compositiva, des d’A Midsummer Night’s Dream Britten no havia compost cap més òpera. El 1970 escriví, per encàrrec de la BBC, Owen Wingrave, emesa per primera vegada per televisió el 1971 amb la mezzosoprano Janet Baker com a protagonista. El retorn al món operístic no quedà aturat aquí i decidí iniciar una nova composició. El resultat fou l’òpera Death in Venice (1973), amb un text realitzat per John Piper a partir de l’obra de Thomas Mann. Talment com si Britten fos conscient de la seva mort, trobà en l’univers estètic de l’obra de Mann un seguit de reflexions intenses que necessità materialitzar musicalment desenvolupant una gran caracterització del personatge de Gustav von Aschenbach, que interpretà, en l’estrena, Pears. Plena de concentració i reflexió serena, s’ha vist en aquesta obra el cant del cigne del compositor. Si bé és cert que en aquells temps la salut de Britten estava força ressentida a causa de problemes cardíacs, Death in Venice no fou la seva darrera obra. Així, encara compongué el càntic The Death of St Narcissus (1975), basat en un text de T.S. Eliot, i A Birthday Hansel (1975), ambdues escrites per a Pears amb acompanyament d’arpa. La cantata Phaedra (1975), el Tercer Quartet de corda (1975) i la Welcome Oda (1976) foren les darreres obres d’una de les trajectòries musicals més àmplies, brillants i diverses del segle XX.
Si bé és cert que alguna vegada la importància de la seva figura ha quedat reduïda al context anglès, la seva capacitat musical de síntesi en un diàleg permanent entre modernitat i tradició ha estat reivindicada per diferents historiadors i musicòlegs, que han situat l’obra de Britten més enllà de la música britànica del segle XX, en un lloc destacat de la música europea i occidental.
Obra
Òpera
Paul Bunyan, op. 17 (1940-41, rev. 1974); Peter Grimes, op. 33 (1945); The Rape of Lucretia, op. 37 (1946); Albert Herring, op. 39 (1947); The Beggar’s Opera, op. 43 (1948); The Little Sweep, op. 45 (1949); Billy Budd, op. 50 (1951, rev. 1960); Gloriana, op. 53 (1953); The Turn of the Screw, op. 54 (1954); Noye’s Fludde, op. 59 (1957); A Midsummer Night’s Dream, op. 64 (1960); Owen Wingrave, op. 85 (1971); Death in Venice, op. 88 (1973)
Paràboles església
Curlew River, op. 71 (1964); The Burning Fiery Furnace, op. 77 (1966); The Prodigal Son, op. 81 (1968)
Ballet
The Prince of the Pagodas, op. 57 (1957)
Orquestra
Sinfonietta, op. 1 (1932); Simple Symphony, op. 4 (1934); Soirées musicales, op. 9 (arranj. de Rossini, 1936); Variacions sobre un tema de Frank Bridge, op. 10 (1937); Mont Juic, suite danses catalanes, op. 12 (col·lab. Berkeley, 1937); Young Apollo, op. 16 (1939); Canadian Carnival, op. 19 (1939); Sinfonia da Requiem, op. 20 (1940); An American Overture, op. 27 (1941-42); Matinées musicales, op. 24 (arranj. de Rossini, 1941); Prelude and Fugue, instr. corda, op. 29 (1943); Passacaglia, op. 33b (1944); Young Person’s Guide to the Orchestra, op. 34 (1946); Occasional Overture, op. 38 (1946); Lachrimae, corda, vla., op. 48a (1946); Men of Goodwill (Variations on a Christams Carol) (1947); The Building of the House, obertura, op. 79 (1967); Song on English Folk Tunes ’A Time There was’, op. 90 (1974)
Solista i orquestra
Concert per a piano, op. 13 (1938, rev. 1945); Concert per a violí, op. 15 (1939; rev. 1950, 1958); Diversions on a Theme, pno. mà esq., op. 21 (1940, rev. 1954); Scottish Ballad, 2 pno., op. 26 (1941); Simfonia per a violoncel, op. 68 (1963)
Cor
Hymn to the Virgin (1930, rev. 1934); A Boy was born, op. 3 (1933, rev. 1955); Friday Afternoons, veus infantils, op. 7 (1933-35); Te Deum (1934); Advance Democracy (1938); Ballad of Heroes, op. 14 (1939); AMDG (1939); Ceremony of Carols, veus de tiple i arpa, op. 28 (1942); Hymn to St Cecilia, op. 27 (1942); Rejoice in the Lamb, op. 30 (1943); Festival Te Deum, op. 32 (1944); Saint Nicolas, op. 24 (1948); Spring Symphony, op. 44 (1949); Five Flower Songs (1950); Cantata academica, op. 62 (1959); Missa brevis, veus infantils, op. 63 (1959); Jubilate Deo i Veniete (1961); War Requiem, op. 66 (1961); Cantata Misericordium, op. 69 (1963); Voices for Today, op. 75 (1965); The Golden Vanity, veus infantils, op. 78 (1966); Children’s Crusade, op. 82 (1968); Sacred and Profane, op. 91 (1975); Welcome Ode, cor de joves i orq., op. 95 (1976)
Veu i orquestra
Quatre chansons françaises (1928); Our Hunting Fathers, op. 8 (1936); Les Illuminations, op. 18 (1938-39); Serenade, op. 31 (1943); Nocturne, op. 60 (1958); Phaedra, op. 93 (1975)
Veu i piano
(si no s’indica un altre acompanyament) 3 Early Songs (1922-26); 4 Cabaret Songs (1937); On this Island, op. 11 (1937); Seven Sonnets of Michelangelo, op. 22 (1940); Folk-Song Arrangements, (vol. 1, anglesos, 1945; vol. 2, francesos, 1946; vol. 3, anglesos, 1948); 9 Holy Sonnets of John Donne, op. 35 (1945); A Canticle I, My beloved is Mine, op. 40 (1947); A Charm of Lulabies, op. 41 (1947); Canticle II, Abraham and Isaac, op. 51 (1952); Winter Words, op. 52 (1953); Canticle III, Still Falls the Rain, tr., pno., op. 55 (1954); Songs from the Chinese, guit., op. 58 (1957); 6 Hölderlin Fragments, op. 61 (1958); Songs and Proverbs of William Blake, op. 74 (1965); The Poet’s Echo, op. 76 (1965); Who are these Children, op. 84 (1965); Canticle IV, Journey of the Magi, op. 86 (1971); Canticle V, The Death of St Narcissus, arpa, op. 89 (1974); A Birthday Hansel, arpa, op. 92 (1975); 8 Folk Songs Arrangements, arpa (1976)
Cambra
Rhapsody, qt. c. (1929); Quartettino, qt. c. (1930); Quartet de corda, re M (1931, rev. 1974); Phantasy String Quintet (1932); Phantasy Oboe Quartet, op. 2 (1932); 2 Insect Pieces, ob., pno. (1935); Suite, vl., pno., op. 6 (1934-35); 3 Divertimenti, qt. c. (1936); Temporal Variations, ob., pno. (1936); Reveille, vl., pno. (1936); 3 quartets de corda (núm. 1, op. 25, 1941; núm. 2, op. 36, 1945; núm. 3, op. 94, 1975); Lachrimae, vla., pno., op. 48 (1950); Gemini Variations, fl., vl., pno. 4 mans, op. 73 (1965)
Solo
5 Valsos, pno. (1923-25, rev. 1969); Elegy, vla. (1926); Holiday Diary, pno., op. 5 (1934); Sonatina Romantica, pno. (1940); Preludi i fuga sobre un tema de Victoria, org. (1946); 6 Metamorfosis segons Ovidi, ob., op. 49 (1951); sonata vlc., op. 65 (1961); Night Piece (Notturno), pno. (1963); 3 suites vlc.(op. 72, 1964; op. 80, 1967, op. 87, 1971), Tema-Sacher, vlc. (1976)
Música incidental
Coal Face (1936); Correo nocturno (1936); The Ascent of F6 (1937); Amores con un extraño (1937); Hadrian’s Wall (1938); The Sword in the Stone (1938); Johnson over Jordan (1939); The Rescue (1943); This Way to the Tomb (1945); The Dark Tower (1946); Men of Goodwill (1947)
Bibliografia
- Evans, P.: The Music of Benjamin Britten, Londres 1979
- Young, P.M.: Benjamin Britten, Londres 1966.