Músic de formació autodidàctica, els seus estudis amb Pijper l’estimularen a compondre una primera simfonia que arribà a ser interpretada per l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam el 1930 i que despertà un gran interès entre el públic i la crítica. Aquest brillant inici, juntament amb la seva Simfonia número 2 (1932), li obrí les portes com a professor de diferents centres musicals, fins a l’obtenció de la plaça de director del Conservatori Estatal de la Haia (1942-45). El mestratge en la disciplina d’acústica a la Universitat d’Utrecht li suposà el reconeixement de la seva obra musical, i el seu prestigi no feu més que augmentar quan aconseguí la càtedra de composició a la Staatliche Hochschule für Musik d’Stuttgart (1962 -72). És autor d’una obra àmplia i diversa que inclou música per a l’escena, música orquestral, música simfonicocoral, de cambra, instrumental, vocal i també peces basades en procediments electroacústics. La seva trajectòria es pot dividir en tres etapes. En la primera (1930-40) mostrà interès per les problemàtiques tonals inserides en un llenguatge contrapuntístic. En la segona, iniciada cap al 1940, incorporà elements més alegres, en contraposició a les harmonies tristes i fosques de la primera etapa. L’orquestració esdevenia més transparent, com es pot veure en la Quarta simfonia, del 1943. Aquesta etapa es clogué amb la composició de la Simfonia núm. 6 (1953) i el Concert per a dos violins (1954). El tercer període s’inicià cap a l’any 1952, en què començà a interessar-se per la música electrònica. D’aquesta època, en destaca la radioòpera Orestes. Des del 1960 ha utilitzat la música electrònica en combinació amb instruments convencionals.