Vida
Hereu de la tradició musical romàntica germànica, essencialment de Johannes Brahms, s’involucrà en la crisi del llenguatge musical a la vegada que ho feren els seguidors de la Segona Escola de Viena i altres compositors com ara Claude Debussy, Maurice Ravel o Igor Stravinsky. Des del moviment noucentista, la seva solució a l’esmentada crisi vingué a través d’una particular visió de la música folklòrica zíngara, que el convertí en un exponent del nacionalisme musicalhongarès, juntament amb Zoltán Kodály. La música popular l’ajudà a constituir una proposta alternativa a la problemàtica plantejada en la música del segle XX, especialment pel que fa als paràmetres tonals i formals.
Primers anys de formació i aprenentatge
Nascut en una família de tradició musical, la seva mare li donà les primeres lliçons de piano. La mort sobtada del pare, el 1888, i el fet que la mare exercís de mestra de l’escola elemental, forçà la família a traslladar-se constantment. No obstant aquest pelegrinatge, Bartók no abandonà la seva formació i es presentà davant el públic l’1 de maig de 1892. Aquesta audició convencé la mare de les possibilitats del fill i de la conveniència d’una formació més sòlida. El 1899 ingressà a l’Acadèmia de Música de Budapest, on conegué el compositor Ernö Dohnányi. Durant aquests anys d’aprenentatge compongué les primeres peces per a piano, instrument del qual fou un reconegut intèrpret, com demostrà en guanyar el Premi Liszt l’any 1902. El coneixement, un any després, del poema simfònic Així parlà Zarathustra de Richard Strauss i el fervor nacionalista provinent del Partit de la Independència de Ferenc Kossuth determinaren que enfoqués la seva carrera musical cap al món de la composició. El resultat d’aquesta nova visió de la música fou la creació del poema simfònic Kossuth (1903), molt influït per la música de Strauss i marcat per un patriotisme exacerbat que el portà a parodiar l’himne austríac. Aquest poema simfònic juntament amb la Sonata per a violí, el Quintet amb piano, la Rapsòdia per a piano i orquestra, opus 1, i la Suite per a orquestra, opus 4, constituí el bloc més destacat de la primera etapa, considerada de formació, en la qual es deixa entreveure la influència de Johannes Brahms i Franz Liszt, així com un nacionalisme radical.
El nou rumb de la música de Bartók
La seva trobada amb Kodály fou fonamental perquè la carrera compositiva i el llenguatge musical de Bartók assolissin un nou esperit. Les recerques realitzades per ambdós, primer en el camp de la música folklòrica hongaresa i després en l’eslovaca i la romanesa, el feren adonar de l’ús en la música popular d’altres sistemes, com ara el pentatònic, deslligats de l’esquematisme dels modes major i menor, arquetípics de la tradició clàssica. Aquest fet, sumat al coneixement de l’obra de Debussy, el dugué al convenciment que havia trobat un nou camí en la seva música. El seu nomenament com a catedràtic de piano a l’Acadèmia de Música de Budapest (1907) l’alliberà completament de preocupacions econòmiques i pogué lliurar-se a la creació d’una obra musical sotmesa només a la seva voluntat expressiva. En el Quartet de corda núm. 1 (1908) inaugurà un nou llenguatge musical en el qual sintetitzà la influència de l’estil de Debussy i el gust pel llenguatge musical amb reminiscències folklòriques.
La mala crítica, lligada a unes interpretacions pèssimes de la seva música, a judici del mateix Bartók, el portaren, juntament amb altres joves músics, a la creació de la Nova Societat Musical Hongaresa (1911), l’objectiu de la qual havia d’ésser la difusió independent de tota la música hongaresa. El fracàs de la iniciativa, el rebuig d'El castell de Barbablava (1911) al concurs nacional d’òperes i la negativa de molts editors a publicar les seves composicions portaren Bartók a dedicar-se de nou i plenament als estudis del folklore musical. Viatjà fins a l’Àfrica septentrional (1913) amb l’objectiu d’estudiar i enregistrar la música aràbiga, al temps que començà a preparar amb Kodály l’edició d’un immens corpus de cançons tradicionals hongareses (Corpus musicae popularis hungaricae), que no fou publicat fins el 1946.
L’inici de la Primera Guerra Mundial el feu retornar a Hongria, encara que el seu precari estat de salut el salvà d’anar al front. Durant la guerra compongué obres com el Quartet de corda núm. 2, de gran domini formal i ric en elements aràbics coneguts en el seu viatge, la Suite per a piano, opus 14, i les Cançons eslovaques per a cor, totes elles d’una gran personalitat musical traduïda en un estil propi definit per Bartók com a "folklore imaginat". Fou també durant aquest període quan arribaren els primers reconeixements de la seva música amb les estrenes del ballet El príncep de fusta (1917) i de l’òpera El castell de Barbablava (1918). Aquest conjunt d’obres, totes elles d’una gran modernitat però molt respectuoses amb els models formals clàssics, convertí Bartók en un dels màxims representants de l’anomenat noucentisme musical.
La col·laboració de Bartók amb el govern bolxevic de Kun i les seves conseqüències
El 1919, l’arribada al govern hongarès de Béla Kun portà Bartók, juntament amb Dohnányi i Kodály, a ocupar el lloc d’assessor en qüestions musicals en un govern de caràcter marcadament bolxevic. L’esfondrament del govern Kun comportà l’establiment d’un règim contrarevolucionari de caràcter feixista encapçalat per l’almirall Horthy, que vetà els antics intel·lectuals assessors de Kun. Aquesta situació feu que Bartók es veiés obligat a continuar la seva carrera concertística fora d’Hongria. No obstant aquest ambient hostil, en 1918-19 compongué el ballet El mandarí meravellós, estrenat a Colònia el 1926, amb el qual va obtenir el reconeixement dels cercles de l’avantguarda europea.
Malgrat la seva col·laboració amb Kun, l’any 1923 se li encarregà una obra per commemorar el cinquantè aniversari de la unió de les ciutats de Buda i Pest. Aquesta fou la Suite de danses, obra influïda per un substrat melòdic molt divers provinent d’Hongria, Romania i Àfrica, amb la qual el compositor volgué materialitzar un ideal ètic: la fraternitat entre els pobles oposant-se a qualsevol guerra o conflicte.
El reconeixement internacional de Bartók: l’època d’esplendor
A partir del 1923, l’estil de Bartók realitzà un gir important, apartant-se de la influència de la música popular i interessant-se pels elements arquitectònics de l’obra. Aquesta tendència s’allargà fins el 1939 i constituí l’etapa d’esplendor del compositor. Durant els anys 1927, 1928 i 1934 compongué els quartets de corda números 3, 4 i 5. Si el primer d’aquesta sèrie destacà per la densitat de l’escriptura contrapuntística com cap altre, en el Quartet núm. 4 la gran expressivitat s’assolí amb l’ús esfereïdor de la dissonància, mentre que en el cinquè, amb el retorn de la tonalitat, semblà apostar pel refinament. En aquest període Bartók compongué els dos primers concerts per a piano i orquestra, escrits respectivament el 1926 i el 1931, la Cantata profana (1930), la Música per a cordes, percussió i celesta (1936), la Sonata per a dos pianos i percussió (1937) i el Concert per a violí i orquestra (1938). Totes aquestes obres presenten una gran concentració del pensament musical materialitzat en l’ús de dos llenguatges musicals: un de cromàtic i un altre de diatònic. Si en l’adopció de l’escriptura cromàtica hi ha un interès pels intervals de 2a M, 3a m, 4a J, 6a m i 8a aug, sense que la sisena i la tercera majors tinguin cap funció especial, en el llenguatge diatònic adoptà els intervals fonamentals assolint un esperit transparent i alegre contrari al del llenguatge cromàtic, molt més angoixant i dramàtic.
Fou també en aquest període que Bartók finalitzà el Quartet de corda núm. 6 i el Mikrokosmos, una col·lecció de peces per a piano amb finalitats pedagògiques que, en ocasions, ha estat comparada amb algunes produccions per a tecla de Johann Sebastian Bach. El conjunt d’aquestes obres es constituí com un dels moments de més densitat expressiva. En el Concert per a piano i orquestra núm. 1, Bartók afirmà el seu interès per la música anterior a Bach, i l’obra palesa l’experimentació en la relació entre l’instrument solista i dues seccions orquestrals, la de vent i la de percussió. El piano, en aquest concert, arriba a produir interessants efectes de percussió en el moviment central, mentre que les arquitectures sonores del primer i el tercer moviments es caracteritzen per la duresa i la força rítmica. La Cantata profana, inicialment pensada com a trilogia, mostra un simbolisme semblant a les obres El castell de Barbablava, El mandarí meravellós i El príncep de fusta. Escrita per a orquestra simfònica, doble cor, tenor i baríton, la primera cantata d’aquesta trilogia mai continuada rebé el títol d'Els nou cérvols encantats. Basada en una balada procedent de Transsilvània, el text fou escrit pel mateix Bartók. Poc abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, Paul Sacher li encarregà el Divertimento per a orquestra de cordes, obra totalment diferent de les anteriors del compositor, en la qual s’observa un interès per la lectura de les formes musicals barroques.
L’exili als Estats Units
L’aliança d’Hongria amb l’Alemanya nazi representà un cop molt dur per a Bartók, el qual s’exilià als Estats Units, on obtingué un càrrec a la Universitat de Columbia i una plaça a la Universitat de Harvard, en la qual treballà aspectes de la música popular iugoslava. Malgrat el seu delicat estat de salut i el fet que mai no s’adaptà a l’estil de vida nord-americà, una associació de compositors li encarregà diverses obres, entre les quals cal citar el Concert per a orquestra (1940), la Sonata per a violí sol (1944), el Concert per a piano i orquestra núm. 3 (1945) i el Concert per a viola i orquestra, que fou finalitzat per l’amic de Bartók, Tibor Séryl. Béla Bartók morí a Nova York el 26 de setembre de 1945.
Obra
Orquestra
Scherzo, si♭ M (1902-03); Simfonia, si♭ M (1902-23); Kossuth, poema simfònic (1903); Scherzo, pno., orq. (1904); Rapsòdia, op. 1 (1904, rev. 1908, 1923); 2 suites (núm. 1, op. 3, 1905, rev. 1920; núm. 2, 1905-07, rev. 1920, 1953); 2 concerts vl. (1907, 1921);A fából faragott királyfi, suite ('El príncep de fusta', 1914-17); A csodálatos mandarin, suite, op. 19 ('El mandarí meravellós', 1918-23); Suite de danses (1923); 3 concerts pno. (1926, 1930-31, 1945); 2 rapsòdies, vl., orq. (1928, 1944); Música per a instruments de corda, percussió i celesta (1936); Divertimento, instr. c. (1939); Concert per a dos pianos (1940); Concert per a orquestra (1940-43, rev. 1945); Concert per a viola (1945)
Cambra
Quintet amb piano (1903-04, rev. 1920); 6 quartets de corda (op. 7, 1908; op. 17, 1915-17; 1927; 1928; 1934; 1939); 2 sonates, vl., pno. (1921, 1922); 2 rapsòdies, vl., pno (1928); 44 duos, 2 vl. (1931); Sonata, 2 pno. 2 perc. (1937); Contrasts, vl., cl., pno. (1938)
Piano
14 Bagatel·les, op. 6 (1908); 10 Peces fàcils (1908); Gyermekeknek, 85 peces ('Per a nens', 1908-09, rev. 1945); Négy siratoének, op. 9a ('Cants planyívols', 1909-10); Allegro barbaro (1911); Roman kolinda-dallamok, 20 peces ('Nadales romaneses', 1915); Suite, op. 14 (1916); 3 Melodies populars hongareses (1914-18); 3 Estudis, op. 18 (1918); 8 Improvisacions sobre cançons populars hongareses (1920); Sonata (1926); Mikrokosmos, 6 vols. (1926-39); Suite, 2 pno. (1941); més de 100 arranjaments de cançons populars i originals
Música escènica
A Kékszakállú herceg vára, òpera ('El castell de Barbablava', 1911-12);A fából faragott királyfi, ballet ('El príncep de fusta', 1914-17); A csodálatos mandarin, pantomima ('El mandarí meravellós', 1918-23, rev.: 1924, 1926, 1931)
Cor
Cantata profana, veus solistes, cor, orq. (1930); prop de 10 col·leccions d’arranjaments de melodies populars
Bibliografia
- Bachmann, T. i Bachmann, J.: An analysis of Béla Bartók music through fibonaccian numbers and the golden mean, dins "The Musical Quarterly", núm. 65, 1979
- Stevens, H.: The Life and Music of Béla Bartók, Nova York 1953 i 1964