Vida
Es formà al costat de Giovanni Animuccia a Roma i posteriorment anà a Florència, on, sota el mecenatge dels Mèdici, estudià cant i llaüt amb Scipione della Palla. El 1564 començà la seva activitat al servei de la cort del gran duc de Florència com a cantant i instrumentista. La fama li arribà al principi per les seves habilitats com a cantant, fet que el dugué a recórrer diverses corts italianes. A part d’una curta estada a París, entre el 1604 i el 1605, la major part de la seva carrera professional la passà al servei dels Mèdici. Les seves primeres composicions conegudes daten del 1589 i estan escrites en l’estil del madrigal polifònic de l’època. Entre els anys 1570 i 1580 començà a sovintejar els cercles de la Camerata Fiorentina, un cenacle on el bo i millor de la intel·lectualitat i el món artístic florentí de l’època discutia sobre art i literatura, capitanejat per Vincenzo Galilei i Girolamo Mei. Com a resultat d’aquests contactes començà a especular entorn d’un nou estil musical, molt més adequat per a la representació dels continguts dels textos. Aquestes experiències donaren lloc a l'stile rappresentativo, que consisteix en una única línia vocal en estil quasi recitat i un lleuger acompanyament destinat a un instrument de corda polsada, del tipus llaüt o tiorba, que acabà convertint-se en la tècnica del baix continu. El principal recull de composicions seves en aquest nou estil veié la llum en una publicació titulada Le nuove musiche (Florència, 1602). L’obra, que gaudí de diverses reedicions durant els primers anys del segle XVII, és especialment notable, no només per la seva música, sinó també pel prefaci, on Caccini teoritzà sobre el nou estil i descriví amb detall les formes virtuosístiques d’ornamentació vocal i altres aspectes relatius a la interpretació. Le nuove musiche, que conté una dotzena de madrigals i una desena de cançons estròfiques, suposà un canvi d’inflexió en la història de la música i comportà l’allunyament de la pràctica polifònica contrapuntística en favor de la monodia acompanyada. Una de les conseqüències principals d’aquesta nova manera de fer fou el desenvolupament del gènere operístic, procés en què Caccini tingué un paper determinant. Probablement no és del tot certa l’afirmació que li atribueix la responsabilitat de la primera òpera representada, ja que l’obra de Jacopo Peri Euridice, producció on s’utilitzen algunes peces de Caccini, sembla que és una mica anterior. Amb tot, Caccini fou el primer a editar una obra operística, ja que la seva Euridice (Florència, 1600) aparegué abans que l’homònima de Peri. Caccini fou sobretot un autor de cançons, gènere al qual dedicà altres publicacions, com Nuove musiche e nuova maniera di scriverle (Florència, 1614). La seva importància per a la història de la música es fonamenta tant per la seva contribució a l'stile recitativo i la monodia acompanyada com pel protagonisme que donà a l’ornamentació i la improvisació o la gran llibertat de l’acompanyament instrumental, tots ells elements consubstancials a l’incipient estil barroc. També es dedicà a l’ensenyament del cant, disciplina en la qual tingué destacats deixebles, com ara les seves dues esposes -ambdues cantants- i els seus fills.
Obra
Música escènica
Io che dal ciel cader farei la luna, intermedi per a La pellegrina, escrita per al casament de Ferran I i Cristina de Lorena (1589); Euridice, òpera (escrita principalment per Peri; algunes àries i cors són de Caccini, 1600); Il rapimento di Cefalo, òpera (col·lab. de Venturi del Nibbio, L. Bati i P. Strozzi, 1600)
Monodia acompanyada
51 cançons per a v. solista i b.c. recollides en Le nuove musiche (12 madrigals i 10 arie, publ. 1602) i en Nuove musiche e nuova maniera di scriverle (16 madrigals i 10 arie, publ. 1614), entre les quals: Ahi, dispietato amor (publ. 1602), Alma luci beata (publ. 1614), Amarilli mia bella (publ. 1602), Amor io parto (publ. 1602), Dolcissimo sospiro (publ. 1602), Dovrò dunque morire (publ. 1602), Non più guerra, pietate (publ. 1602), O dolce fonte del mio pianto (publ. 1614), Si ridete gioiose (publ. 1614), S’io vivo, anima mia (publ. 1614), Vedrò’l mio sol (publ. 1602)
Obra
Euridice, Florència 1600; prefaci de Le nuove musiche, Florència 1602; prefaci de Nuove musiche e nuova maniera di scriverle, Florència 1614