Últim membre d’una important nissaga nobiliària, fou príncep de Venosa i comte de Conza. La seva formació musical es desenvolupà en el marc de l’acadèmia musical fundada pel seu pare a Nàpols amb la participació de músics com Giovanni de Macque o Pomponio Nenna. Es casà dues vegades, primer amb la seva cosina Maria d’Avalos, a qui feu matar juntament amb el seu amant el 1590. L’escàndol que provocà aquest fet obligà el compositor a deixar la ciutat de Nàpols i s’instal·là a les seves terres de Gesualdo. Amb tot, a partir de llavors es prestà una major atenció a la seva música, per la qual cosa decidí d’abandonar l’anonimat i la confidencialitat en què es movia en el món musical i començà a dedicar-se a la composició amb més intensitat i creixent apassionament. El segon matrimoni, que li serví per a rehabilitar el seu nom, fou amb Elionor d’Este, neboda del duc de Ferrara Alfons II d’Este, el 1594. Gesualdo visità Ferrara atret per la rica vida musical que s’hi desenvolupava. A més, a Ferrara tingué l’ocasió de conèixer alguns dels músics actius allí que, com Luzzaco Luzzaschi, es comptaven entre els més avançats del seu temps. L’any 1594, Luzzaschi li dedicà el seu tercer llibre de madrigals. En aquest ambient coincidí a cultivar un tipus de madrigal que ja és, en certa manera, resultat de l’aplicació dels preceptes de la seconda prattica. Realitzà alguns viatges que el portaren a conèixer la música que es gestava als centres més progressistes d’Itàlia, com Venècia i Florència, i poc temps després de la mort del duc de Ferrara, el 1597, tornà a Gesualdo, on s’aïllà del món i residí definitivament, tot i que feu algunes breus estades a Nàpols, fins a la seva mort. Poc temps abans havia intentat constituir una cort musical al seu castell de Gesualdo sota el model de la cort ferraresa. Fins i tot arribà a contractar un impressor per a treballar en exclusiva al seu palau, el qual s’encarregà d’imprimir els seus llibres cinquè i sisè, ambdós del 1611, sota la supervisió directa del compositor.
Fou un dels autors més originals del seu temps, si bé la seva personalitat musical no es revela del tot fins en les darreres obres, particularment en els tres darrers llibres de madrigals. Gesualdo destacà per la composició de madrigals a cinc o més veus i per la utilització d’un estil molt agosarat ple de cromatismes. De fet, conduí el gènere cap a nous camps creatius molt més avançats que els de les obres de G. de Wert i de L. Marenzio. Publicà els seus dos primers llibres de madrigals, sota pseudònim, el 1594 durant la seva estada a Ferrara, encara que són essencialment obres escrites algun temps abans de la seva arribada. El tercer llibre de madrigals fou editat també en aquesta ciutat, el 1595. En aquest volum ja és perceptible la influència dels compositors del cercle ferrarès, i alhora els trets distintius del seu estil basat en el tractament del cromatisme i la dissonància al servei de l’expressivitat del text. Arribà a publicar sis llibres de madrigals entre el 1594 i el 1611, i un altre, que aparegué pòstumament el 1626, editat per M. Effrem. En certa manera, tot i que no abandonà mai la textura polifònica ni els mètodes contrapuntístics i no utilitzava instruments d’acompanyament, les obres de Gesualdo estan absolutament connectades amb els ideals musicals de la seconda prattica. En els seus madrigals, tots els elements musicals i els recursos a l’abast del compositor s’orienten envers les exigències dramàtiques del text. Així, la varietat de tractaments, de textures i de ritmes, la fragmentació del text i l’atenció a determinades paraules, com també una utilització conscient i efectiva de les pauses i l’aplicació sistemàtica del principi del contrast, no fan altra cosa que posar en relleu el predomini absolut de l’expressivitat poètica. Gesualdo fou un compositor molt curiós i original en la tria dels textos poètics susceptibles d’ésser musicats, entre els quals destacaven les poesies de T. Tasso i també les de B. Guarini. En general preferia els textos breus que ell mateix pogués manipular a conveniència. Moltes d’aquestes composicions estaven exclusivament destinades a una pràctica interpretativa de caràcter privat a la seva cort. A més escriví algunes canzonette, probablement destinades a les dames de Ferrara.
La seva producció musical religiosa també és molt important i fonamentalment segueix la direcció apuntada en els seus madrigals. En aquest vessant de la seva obra destaquen un bon nombre de motets recollits en els volums Sacrarum cantionum, liber primus, a cinc veus, i Sacrarum cantionum, liber primus, a sis i set veus (Nàpols, 1603), i una col·lecció de responsoris per a la Setmana Santa, Responsoria et alia ad Officium Hebdomadae Sanctae spectantia, a sis veus (Gesualdo, 1611). En general, però, la seva música religiosa és més aviat conservadora en relació amb els seus madrigals. El cromatisme no és tan audaç i el tractament harmònic és més discret.
La figura de Gesualdo ha exercit sempre una gran fascinació per als musicòlegs. La doble condició de noble i músic i els fets violents que acompanyaren una part de la seva vida l’han convertit en un personatge autènticament novel·lesc. La seva figura temperamental, apassionada i visionària fou, autènticament, un reflex de l’artista del final del Renaixement. Molt sovint ha estat qualificat de compositor ’manierista'. Encara que no es pugui parlar d’una influència directa sobre les obres de compositors com Segismondo d’Índia i altres de principi del segle XVII, sembla evident que la producció d’aquests músics es veié fortament influïda per les noves perspectives musicals imaginades per Gesualdo.
Sacrarum cantionum, liber primus, 5 v. (publ. 1603); Sacrarum cantionum, liber primus, 6 i 7 v. (publ. 1603); Responsoria et alia ad Officium Hebdomadae Sanctae spectantia, 6 v. (publ. 1611)
Madrigali libro primo, 5 v. (publ. 1594); Madrigali libro secondo, 5 v. (publ. 1594); Madrigali libro terzo, 5 v. (publ. 1595); Madrigali libro quarto, 5 v. (publ. 1596); Madrigali libro quinto, 5 v. (publ. 1611); Madrigali libro sesto, 5 v. (publ. 1611); Partitura delli sei libri de’madrigali, 5 v. (publ. 1613)
3 ricercari, a 4 (publ. 1586); Canzon francese, a 4, instr. de teclat; Gagliarda, a 4
- Arnold, D.: Gesualdo, BBC, Londres 1984
- Watkins, G.: Gesualdo: The Man and his Music, Clarendon Press, Oxford 1991 (1a ed. Londres 1973)
- Weismann, W. i Watkins, G.E., ed.: Carlo Gesualdo: Sämtliche Werke, Hamburg 1957-67