Vida
Era fill d’un cirurgià que, amb el temps, fou reconegut com a metge. El seu germà, Giulio Cesare Monteverdi, també fou músic. Estudià composició i tècnica vocal i instrumental amb Marco Antonio Ingegneri, mestre de capella de la catedral de Cremona. Inicià la publicació de les seves obres a quinze anys, amb una col·lecció de motets a tres veus: Sacrae cantiunculae...liber primus (Venècia, 1582), seguida per un volum de Madrigali spirituali (Brescia, 1583) i un altre de Canzonette (Venècia, 1584). Els seus interessos musicals, però, s’inclinaren ben aviat pel madrigal, gènere al qual dedicà gran quantitat d’obres, recollides i publicades en diversos llibres. Il primo libro de madrigali, per exemple, fou publicat a Venècia el 1587 i Il secondo libro de madrigali, el 1590, a la mateixa ciutat. Cap al 1589 visità Milà i posteriorment encetà una estada a Màntua, on actuà com a instrumentista davant dels Gonzaga, al servei dels quals entrà en obtenir una plaça com a violista de gamba i violinista a la cort del duc Vicenç I. També en aquesta ciutat, on romangué fins el 1612, tingué ocasió de treballar sota les ordres del mestre de capella Jacques de Wert. El seu tercer llibre de madrigals, Il terzo libro de madrigali (Venècia, 1592), acusa una pronunciada influència d’aquest compositor francoflamenc instal·lat a Itàlia des de la seva infantesa. Les peces són molt més dramàtiques i ja s’hi entreveu l’agosarat tractament harmònic que acabà caracteritzant el seu estil. Monteverdi acompanyà el duc i la cort a Àustria i a Hongria (1595), i més tard a Flandes (1599). A la mort de Wert l’any 1596, que fou substituït per Benedetto Pallavicino, continuà al servei dels Gonzaga i l’any 1599 es casà amb una cantant de la cort, Claudia de Cattaneis.
En morir Pallavicino l’any 1603, Monteverdi fou nomenat mestre de capella i tota l’activitat musical de la cort passà a quedar sota la seva responsabilitat. Continuà conreant el madrigal, el llenguatge del qual feu evolucionar. A la primera dècada del segle XVI publicà nous llibres de madrigals, que el confirmaren com un dels compositors més interessants del seu temps: Il quarto libro de madrigali (1603) i Il quinto libro de madrigali (1605). Uns quants anys abans Giovanni Maria Artusi havia publicat el seu llibre L’Artusi, overo Delle imperfettioni della moderna musica (1600), en què atacava les llicències contrapuntístiques que Monteverdi i altres compositors es permetien en els seus madrigals. En el pròleg del cinquè llibre de madrigals, Monteverdi contestà aquestes acusacions amb la formulació de la teoria de la prima prattica i la seconda prattica. La primera era la pròpia de l’estil polifònic del segle XVI, mentre que la segona, defensada per Monteverdi, suposava l’assumpció de determinades llicències en el tractament de la dissonància i en altres aspectes de la composició musical. La finalitat última de la seconda prattica era la supeditació de la música al dictat de la paraula, a la qual havia de servir. L’evolució d’aquests conceptes donà lloc a l’aparició i la consolidació de la monodia i a l’adveniment del Barroc en la música. En una declaració adjuntada al final dels Scherzi musicali (Venècia, 1607), el seu germà Giulio Cesare insistia en els arguments a favor del nou estil.
Interessat en les experiències dramàtiques de la Camerata Fiorentina, és possible que assistís a les primeres representacions operístiques de l’acadèmia. Aquest procés culminà amb l’estrena de la seva primera òpera, La favola d’Orfeo, representada a l’Accademia degli Invaghiti de Màntua, durant el carnaval del 1607. Si bé és cert que en l’aventura operística l’havien precedit les temptatives dels florentins Jacopo Peri, Emilio de’Cavalieri i Giulio Caccini, la de Monteverdi fou, sense cap mena de dubte, la primera òpera amb tots els elements que amb el pas del temps es consideraren constitutius del gènere. Això fou possible gràcies a un llibret d’Alessandro Striggio (fill del compositor de madrigals del mateix nom) amb més capacitats dramàtiques que els precedents, i a la gran habilitat i sentit musical i teatral del compositor. En aquesta partitura utilitzà una gran varietat de recursos musicals, des del madrigal fins a la música instrumental, passant per l’estil recitatiu o l’ària estròfica. Així doncs, l’estructura dramàtica i musical, molt sòlides, i la gran inventiva musical de Monteverdi convertiren aquesta pastoral en la primera obra mestra de la història de l’òpera. La seva segona experiència operística, Arianna, data del 1608, però tan sols se n’han conservat diverses versions d’un fragment, el Lasciatemi morire, un magnífic exemple de la gran capacitat de Monteverdi per a expressar les emocions. i que emprà en obres posteriors. El mateix 1608 estrenà l’òpera Il ballo delle ingrate, amb motiu de les noces de Francesc de Gonzaga i de Margarida de Savoia. En aquestes primeres obres ja es feu notar en l’ús del recitatiu, més flexible que el dels autors d’òperes immediatament anteriors, puix que feu del recitatiu secco (no acompanyat) una forma artística, gràcies al seu coneixement de les possibilitats de la veu humana.
El 1610, a Roma, oferí al papa la seva composició de música religiosa més important, Vespro della beata Vergine, possiblement amb l’esperança d’aconseguir una col·locació més bona. Aquesta col·lecció de música religiosa inclou una missa escrita en l’estil polifònic estricte de la prima prattica i l’ofici de vespres, un conjunt de salms i antífones segons l’estil modern. Els intents d’acabar la seva relació amb la cort de Màntua tingueren èxit després de la mort del duc Vicenç l’any 1612. L’any següent, morí també el mestre de capella de Sant Marc de Venècia, cosa que facilità que Monteverdi pogués ser contractat per a ocupar aquest lloc. Allí s’encarregà de reorganitzar la capella musical i el seu repertori. L’estada a Venècia fou llarga i prolífica, i mantingué el càrrec fins que morí, l’any 1643. Durant aquest darrer període encara rebé alguns encàrrecs de Màntua, especialment del duc Ferran. El ballet Tirsi e Clori, del 1616, n’és un bon exemple. També inicià algunes peces dramàtiques que mai no acabà. Paral·lelament, continuà publicant llibres de madrigals i d’altres tipus de composicions profanes en un estil completament nou, amb els fonaments de la seconda prattica plenament assumits: Il sesto libro de madrigali (1614), Concerto: settimo libro de madrigali con altri generi de canti (Venècia, 1619), Scherzi musicali, cioè arie, et madrigali in stil recitativo (1632), Madrigali guerrieri et amorosi (1638), una col·lecció retrospectiva que, de fet, és el seu vuitè llibre de madrigals, i Madrigali e canzonette... libro nono (1651, pòstum). La cantata dramàtica Combattimento di Tancredi e Clorinda (1624), a partir de La Gerusalemme liberata, de Torquato Tasso, és una de les obres més significatives de l’stile concitato, que utilitza notes curtes repetides per part d’instruments generalment de corda per a expressar estats de còlera o descriure situacions de guerra. El 1632 fou ordenat sacerdot. És possible que una bona part de la seva producció religiosa hagi desaparegut, tot i que els darrers anys de la seva vida aparegué el volum recopilatori Selva morale e spirituale (1640). Retornà a la música teatral poc després de l’obertura a Venècia del primer teatre públic dedicat a la lírica, el 1637. D’aquesta època se li coneixen dues òperes que poden considerar-se les primeres autènticament modernes, Il ritorno d’Ulisse in patria (1640) i La coronatione di Poppea (1642). La darrera és la primera en què els protagonistes són personatges històrics, molt més humanitzats que els mitològics habituals en les òperes anteriors, fet que li permeté un tractament aprofundit de la individualitat psicològica de cadascun dels personatges, amb un resultat molt més commovedor que el de la resta d’obres que s’havien pogut veure al teatre fins aquell moment.
A més de la seva contribució decisiva a la definició de la seconda prattica i de l’estil barroc, la gran aportació de Monteverdi a la història de la música és en el món de l’òpera. Fou el primer a entendre el gènere com una perfecta simbiosi entre la música i el drama i també el primer a aproximar-se a la psicologia dels personatges a través dels recursos musicals que tenia a l’abast. Des d’aquest punt de vista, fou indubtablement el fundador de l’òpera moderna occidental. Les seves contribucions d’ordre tècnic foren, així mateix, molt valuoses. Treballà en profunditat les plantilles orquestrals i demostrà una gran inventiva en la combinació de les famílies instrumentals i en l’obtenció de sonoritats i efectes. Des del punt de vista harmònic, els seus madrigals són el millor testimoni d’una gran audàcia en el tractament de la dissonància, sempre al servei de l’expressió de les emocions del text. Oblidat gairebé totalment al llarg dels segles XVIII i XIX, fou redescobert a començament del segle XX i, des d’aleshores, és considerat una de les fites de la música occidental i interpretat arreu.
Obra
Música escènica
L’Orfeo, favola in musica (1607); L’Arianna, òpera (música perduda excepte la lamentació, 1608); Il ballo delle ingrate, ballet (1608); Tirsi e Clori, ballet (1616); Combattimento di Tancredi e Clorinda (1624); Volgendo il ciel, ballet (1636?); Il ritorno d’Ulisse in patria (1640); La coronatione di Poppea (1642); Proserpina rapita, òpera (música perduda excepte 1 trio, 1630); diverses obres perdudes (Gli amori di Diana e di Endimione, 1628; Mercurio e Marte, 1628; Le nozze d’Enea con Lavinia, òpera, 1641; La vittoria d’amore, ballet, 1641); diverses obres iniciades però inacabades i perdudes (Le nozze di Tetide, favola marittima, iniciada 1616; Andromeda, òpera, iniciada 1618-20; Apollo, cantata dramàtica).
Música vocal profana
Canzonette, 3 veus (1584); Il primo libro de madrigali, 5 veus (1587); Il secondo libro de madrigali, 5 veus (1590); Il terzo libro de madrigali, 5 veus (1592); Il quarto libro de madrigali, 5 veus (1603); Il quinto libro de madrigali, 5 veus, baix continu (1605); Musica tolta da i madrigali di Claudio Monteverde e d’altri autore, e fatta spirituale da Aquilino Coppini, 5 i 6 veus, inclou 11 contrafacta sacres de madrigals de Monteverdi (1607); Scherzi musicali di Claudio Monteverde, raccolti da Giulio Cesare Monteverde suo fratello, 3 veus (1607); Il secondo libro della musica di Claudio Monteverde e d’altri autori, fatta spirituali da Aquino Coppini, inclou 8 contrafacta sacres de madrigals de Monteverdi (1608); Il terzo libro della musica di Claudio Monteverde e d’altri autori, fatta spirituali da Aquino Coppini, inclou 19 contrafacta sacres de madrigals de Monteverdi (1609); Il sesto libro de madrigali, 5 veus, amb un diàleg a 7 veus i baix continu (1614); Concerto: settimo libro de madrigali, con altri generi de canti, 1-4, 6 veus, baix continu (1619); Scherzi musicali, cioè arie, et madrigali in stil recitativo, con una ciaccona... raccolti da Bartholomeo Magni, 1 i 2 veus, baix continu (1632); Madrigali guerrieri et amorosi con alcuni opuscoli in genere rappresentativo, che saranno per brevi episodii frà i canti senza gesto: libro ottavo, 1-8 veus, conjunt instrumental, baix continu (1638); Madrigali e canzonette...libro nono, 2 i 3 veus, baix continu (1651).
Música vocal religiosa
Sacrae cantiunculae... liber primus, 3 veus (1582); Madrigali spirituali, 4 veus (1583); Musica tolta da i madrigali di Claudio Monteverde e d’altri autore, e fatta spirituale da Aquilino Coppini, 5 i 6 veus, inclou 11 contrafacta sacres de madrigals de Monteverdi (1607); Il secondo libro della musica di Claudio Monteverde e d’altri autori, fatta spirituali da Aquino Coppini, inclou 8 contrafacta sacres de madrigals de Monteverdi (1608); Il terzo libro della musica di Claudio Monteverde e d’altri autori, fatta spirituali da Aquino Coppini, inclou 19 contrafacta sacres de madrigals de Monteverdi (1609); Sanctissimae virgini missa senis vocibus ad ecclesiarum choros ac Vespere pluribus decantandae cum nonnullis sacris concentibus ad sacella sive principum cubicula accommodata, 1-3, 6-8, 10 veus, conjunt instrumental, baix continu (1610); Selva morale e spirituale, 1-8 veus, conjunt instrumental (1640); Messa et salmi concertati, e parte da cappella, et con le litanie della beata vergine, 4, 1-8, 6 veus (1650).