Vida
Membre d’una família de músics, a la mort del seu pare es traslladà a l’important centre musical de Bolonya, on publicà gairebé la totalitat de la seva música instrumental entre el 1685 i el 1687. Aquestes obres, seguint l’estil seriós de l’escola bolonyesa repre sentada posteriorment per G. Torelli, li permeteren de ser admès a l’Accademia Filarmonica de la ciutat i entrar a formar part com a violoncel·lista de la capella de la basílica de Sant Petroni. També compongué música religiosa i oratoris fins el 1692, any en què es traslladà a Roma, on començà la seva carrera com a compositor teatral amb dues serenates, i on el 1694 estrenà la seva primera òpera, Xerse. Totes aquestes obres foren fetes sobre textos del llibretista Silvio Stampiglia, que també treballava per a la família Colonna. A partir del 1697, Bononcini estigué amb el seu germà al servei de la cort imperial de Viena, primer amb Leopold I i després amb Josep I, fins el 1711, en què el nou emperador Carles VI es decantà vers altres compositors. En aquelles dates Bononcini ja gaudia d’una reputació internacional, sobretot a París, per les seves òperes i cantates de cambra. El 1714 s’establí a Roma, al servei de l’ambaixador austríac, fins que el 1719 fou contractat com a compositor d’òperes per la Royal Academy of Music de Londres. Un cop a Londres produí una gran quantitat d’obres per al teatre i rebé diferents encàrrecs i nomenaments de l’aristocràcia anglesa. La seva fortuna a Anglaterra fou fluctuant per raons d’intrigues polítiques i per la seva religió catòlica, i també per haver estat presentat com el principal rival de Händel, una pugna musical que amagava un rerefons polític i social. Entre el 1727 i el 1731 fou protagonista d’un escàndol a l’Academy, sembla que per haver fet passar per seva una obra d’Antonio Lotti. Durant aquestes vicissituds londinenques feu algunes visites a París, fins que el 1732 s’hi establí. Després de fer alguna estada a Lisboa, l’any 1736 tornà definitivament a Viena, on visqué la resta de la seva vida amb una pensió de l’emperadriu Maria Teresa. Gairebé tota la seva música instrumental palesa un estil que té poc a veure amb el Bononcini operista. Escrita en l’estil sever i contrapuntístic de l’escola bolonyesa, de la qual el seu pare havia estat un dels principals exponents, i composta en una edat molt jove, ha fet pensar alguna vegada en l’existència d’algun altre Giovanni Bononcini desconegut i més gran. Actualment, però, s’admet la seva autoria, que alhora implica una precocitat poc corrent en aquell àmbit. En qualsevol cas, arribà a ser un dels compositors d’òpera més importants del seu moment, més internacional que altres noms avui més coneguts, com A. Scarlatti o G.B. Pergolesi, i les seves cantates profanes per a una veu i baix continu, o amb acompanyament de pocs instruments, foren preses com a models del gènere. A Londres, els seus detractors deien que a la seva música li mancava la força i el temperament de la de Händel, i a la resta d’Europa el seu estil planer fou ben aviat bandejat en benefici de la melodia més galant dels autors de les generacions posteriors, com G.B. Pergolesi, J.H. Hasse o N. Jommelli.
El pare i els dos germans de Bononcini foren també músics de renom. El pare, Giovanni Maria (Montecorona 1642 - Mòdena 1678), fou compositor, violinista i teòric, i el principal exponent de l’Escola de Mòdena. Gran contrapuntista, la seva música instrumental representà el pont entre la música derivada de la canzona instrumental i les formes posteriors fixades per Corelli. Antonio Maria Bononcini (Mòdena 1677 - 1726) seguí el seu germà Giovanni Battista a Viena, on fou nomenat mestre de capella de l’arxiduc Carles d’Àustria, per al qual compongué algunes òperes i obres vocals al·legòriques. La resta de la seva producció consistí en òperes i música lírica de cambra. L’altre germà, Giovanni Maria Bononcini (Mòdena 1678 - Roma? 1753), fou músic de la catedral de Mòdena i membre de l’Accademia di Santa Cecilia de Roma. Compongué alguns motets i cantates.
Obra
Música escènica
36 òperes (entre les quals: Xerse, 1694; Il trionfo di Camilla, regina di Volsci, 1696; Temistocle in Bando, 1698; Endimione, 1706; Mario fuggitivo, 1708; Caio Graco, 1710; Astarto, 1715; Alessandro in Sidone, 1737); 5 oratoris (La vittoria di Davidde contro Golia, 1687; Giosuè, 1688; La Maddalena a piedi di Cristo, 1690; San Nicola di Bari, 1693 i La conversione di Maddalena, 1701); 4 componimenti ; 8 serenates (entre les quals: La notte festiva, 1695 i Sacrificio a Venere, 1714); 1 scherzo musicale ; 1 azione sacra, 1 pastorella ; 2 poemetti drammatici i 1 trattenimento ; 2 feste ; 1 cantata amb ballets
Música vocal
Prop de 270 cantates per a v., 12 cantates per a 2 v., 5 Laudate pueri, 1 tedèum, 4 missae breves (a 8 v., 2 org. ad. lib., op 7, publ. 1688)
Música instrumental
12 Trattenimenti da camera a tre, 2 vl., clav., op. 1 (publ. 1685); 12 Concerti da camera a tre, 2 vl., clav., op. 2 (publ. 1685); 12 Sinfonie a 5, 6, 7 e 8, conjunt c., op. 3 (publ. 1685); 12 Sinfonie a tre, 2 vl., clav., op. 4 (publ. 1686); 12 Sinfonie da chiesa a quattro, 2 vl., vla., vlc., org., op. 5 (publ. 1687); 12 Sinfonie a due, vl., org., op. 6 (publ. 1687); 8 Divertimenti da camera, vl./fl, b.c. (publ. 1722); XII Sonatas for the chamber, 2 vl., b.c. (publ. 1732)