Vida
Fou el primer gran mestre de l’oratori italià del segle XVII, i establí les bases de l’oratori com a gènere musical. Ingressà com a cantor a la catedral de Tívoli, on més tard ocupà el càrrec d’organista. El 1628 esdevingué mestre de capella de la catedral d’Assís, i l’any següent es traslladà a Roma, on exercí de mestre de capella de Sant Apol·linar del Collegio Germanico, una institució encarregada de formar monjos jesuïtes que posteriorment eren enviats als països del nord d’Europa. Aquest fet afavorí la difusió de la música de Carissimi arreu del continent. El 1637 rebé els ordes propis del sacerdoci i un benifet a la capella de Santa Maria de Natzaret de Ravenna. L’estrena, el 1656, dels oratoris Jephte i Historia di Abraham et Isaac contribuí decisivament al gran prestigi que assolí com a compositor, tant a Itàlia com a l’estranger. El mateix any rebé de la reina Maria Cristina de Suècia el títol de maestro di capella del concerto di camera. Un any abans, la reina havia assistit, a Roma, a l’estrena de dos oratoris del compositor, Il sacrificio d’Isacco i Giudita, ambdues partitures malauradament desaparegudes. Carissimi mantingué el seu càrrec al Collegio Germanico fins a la seva mort, tot rebutjant altres ofertes considerablement atractives, com la plaça de mestre de capella a la cort imperial de Viena o la plaça de mestre de capella de l’església de Sant Marc de Venècia, lloc ocupat anteriorment per Claudio Monteverdi.
Les misses i els motets
La major part de les misses atribuïdes a Carissimi són d’autoria incerta. No obstant això, les que han estat autentificades reflecteixen la voluntat del compositor de continuar amb la tradició del segle XVI. Per a la composició de misses, combinà l’escriptura conservadora de l'stile antico i el llenguatge lliure de l'stile moderno de l’època barroca. Algunes misses segueixen l’estil contrapuntístic de Palestrina i adopten tècniques compositives de la música renaixentista, com la missa de paròdia emprada per a la composició de la Missa Sciolto havean dall’alte sponde. L’única missa que Carissimi arribà a imprimir en vida, la Missa a cinque et a novem cum selectis quibusdam cantionibus (1665-66), pertany al tipus missa concertata, aleshores un gènere gairebé en desús.
Entre el 1666 i el 1675 publicà, com a mínim, tres llibres de motets per a diverses formacions vocals i instrumentals. Fou un dels primers compositors que adoptaren el tipus d’escriptura de la música vocal profana en la composició de motets per a grans conjunts de cantants i instrumentistes. La diferenciació entre l’estil conservador -o estricte- i l’estil modern -o lliure- fou un tret característic de la música religiosa de l’escola romana del final del segle XVII i principi del XVIII. Mentre que alguns compositors empraven recursos de l’estil antic, com cànons o acompanyaments instrumentals que doblaven les veus, n’hi havia d’altres, com C. Monteverdi, H. Schütz i G. Carissimi, que utilitzaven, en canvi, els nous recursos del cant per a veu solista i baix continu, el recitatiu i el medi concertat de cors múltiples i grups d’instruments i veus solistes. La major part dels motets de Carissimi són per a un nombre reduït de veus, generalment acompanyades d’un baix continu, i ocasionalment amb instruments obligats. Comparats amb les obres d’altres compositors del seu temps, mostren una gran varietat de formes, que van des de les que segueixen el principi del motet tradicional, en què el text queda fragmentat en diferents seccions breus, a la manera dels concertos de L. Viadana i G.F. Anerio, fins a aquelles que tenen una estructura complexa composta per diverses seccions independents, que poden ser per a veu solista, per a dues i tres veus, recitatius, ariosi i fragments homorítmics. La major part dels motets de Carissimi són recreacions de textos litúrgics i bíblics, i tan sols ocasionalment utilitzà textos procedents de la missa o els oficis, com ara salms, himnes, antífones, responsoris i lamentacions.
Els oratoris
Durant el Barroc es distingiren dos tipus d’oratori: l'oratorio latino, generalment en prosa i escrit en llengua llatina, i l'oratorio volgare, en vers i escrit en alguna de les llengües vernacles. En l’oratori en llatí, la pràctica de la representació escènica havia desaparegut i s’havia introduït la figura del narrador (storicus o testo), que comentava l’acció. Els cors emfatitzaven el contingut dramàtic de l’acció i participaven en la narració. Carissimi fou, sens dubte, el mestre de l’oratori en llatí, i d’ell fou el mèrit d’haver donat forma i caràcter a l’oratori de l’època barroca. A mans d’aquest compositor, l’oratori com a gènere inicià una evolució que el convertí en l’equivalent religiós de l’òpera, de la qual utilitzà molts elements, com ara introduccions i ritornelli instrumentals, àries, recitatius, duets i cors, i la qual igualà en contingut dramàtic. Els oratoris de Carissimi s’allunyaren definitivament del model polifònic instaurat per Palestrina i, en canvi, anunciaren l’adveniment del llenguatge de dos grans compositors, J.S. Bach i G.F. Händel. En la seva composició emprà textos llatins extrets de l’Antic Testament i atorgà a l’orquestra i als cors una funció essencialment expressiva. A més, són peces que posseeixen una gran plasticitat, i aptes per a la representació escènica per la gran força i dramatisme de les situacions i per la intensitat del contingut musical. A Jephte (1656), un dels seus oratoris més reeixits, utilitzà una sèrie de dissonàncies expressives per tal d’augmentar la intensitat dramàtica d’alguns passatges. En el punt culminant de l’obra, el moment en què la filla de Jephte es lamenta per la seva mort pròxima, introduí un efecte harmònic per donar rellevància al caràcter dramàtic de l’escena: un acord estrany a l’harmonia que acabà rebent un nom propi, acord de sexta napolitana. De la seva gran producció d’oratoris, se n’han conservat almenys 16, entre els quals destaquen Diluvium Universale, Job, Lucifer, Damnatorum lamentatio iMartyres.
Les cantates
Tot i que la seva contribució en el camp de l’oratori és més coneguda, Carissimi també gaudí d’una considerable reputació com a compositor de cantates. Fou, conjuntament amb M. Rossi, A. Cesti, G. Legrenzi, A. Stradella i A. Scarlatti, un dels principals compositors italians de cantates de mitjan segle XVII. En compongué prop de 150, algunes de les quals romangueren inèdites. Una gran part d’aquestes peces foren escrites per a la reina Maria Cristina de Suècia, que havia creat a Roma un cercle musical al seu entorn. El fet que hi predomini el caràcter líric, en oposició al dramàtic i narratiu del gènere operístic i l’oratori, fa de la cantata un gènere idoni per als experiments musicals, com ho demostren gran part de les cantates de Carissimi, plenes d’efectes harmònics amb finalitats expressives, entre les quals cal esmentar Vittoria, mio core, A piè d’un verde alloro, Cara e dolce mia vita i Suonerà l’ultima tromba.
Tant la producció musical com la labor que Carissimi dugué a terme com a professor i mestre de capella ajudaren decisivament al floriment de la música italiana del segle XVII. Malgrat que la influència de Palestrina encara es detecta en gran part de la música sacra d’aquest període, fou un dels compositors que més contribuïren a la introducció de les tècniques de l'stile nuovo i un dels que més influència exerciren sobre els autors posteriors. Entre els seus deixebles hi ha noms de la talla de G.B. Bassani, A. Cesti, A. Scarlatti, A. Steffani i M.A. Charpentier, aquest darrer considerat per molts l’introductor de l’oratori a França.
Obra
Motets
100 motets, entre els quals: Alma Redemptoris mater, 2 S., B., b.c.; Benedictus Deus, 3 S., b.c.; Confitebor tibi Domine, 2 S., B., b.c.; Gaudeat terra jubilent montes, 2 S., b.c.; Laudemus virum gloriosum, 2 S., b.c.; Mortalis homo, S., b.c.; O dulcissime Jesu, 2 S./2 T., b.c.; O quam mirabilia sunt, 2 S., b.c.; Revertimini praevaricatores, A., T., B., b.c.; Salve regina mater misericordiae, 2 S., B., b.c.; Salve virgo immaculata, 2 S., B., b.c.Veni sponsa Christi, 2 S., A., T., B., b.c
Cantates
Prop de 150 cantates, entre les quals: A piè d’un verde alloro, 2 S., b.c. (1650); Ardo lassa ò non ardo, S., b.c.; Cara e dolce mia vita, S., b.c.; Chi fugge d’amor, 2 S., b.c. (1672); Consolati, cor mio, S., b.c., a. (1662); Fuggi, o mio core, dal seno, S., b.c.; Già del ciel con piè di rose, 3 S., 2 vl., b.c.; Il mio core è una mare, 2 S., b.c.; In un mar di pensieri, S., b.c.; Io vò pensando, S., b.c.; Le ferite d’un cor, 2 S., T., b.c.; No ch’io non voglio amar, S., b.c.; No, no, mio core, S., b.c.; O miseria infinita, 2 S., b.c.; Se il duol non finirà, S., b.c.; Sempre m’affliggo più, S., b.c.; Spera l’huomo infelice, 2 S., b.c.; Suonerà l’ultima tromba, S., b.c. (1662); Ti vedo giungire, S., b.c.; Vittoria, mio core, S., b.c.; Volate, sospiri, 2 S., b.c.
Altres obres vocals religioses
3 misses (Missa a cinque et a novem cum selectis quibusdam cantionibus, 1665-66; Missa ’Sciolto havean dall’alte sponde ; Missa septimi toni), 16 oratoris (entre els quals: Historia di Abraham et Isaac ; Baltazar ; Damnatorum lamentatio ; Diluvium universale ; Historia divitis ; Ezechia ; Felicitas beatorum ; Jephte ; Job ; Jonas ; Judicium extremum ; Judicium Salomonis ; Il Sacrificio d’Isacco ; Giudita ; Lucifer ; Martyres ; Histoire des pélerins d’Emmaüs), prop de 200 obres dubtoses (4 misses, 125 motets, 4 oratoris i 70 cantates, entre d’altres)
Bibliografia
- Basso, A.: Historia de la música, vol. VI: La época de Bach y Haendel, Turner Música, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Gianturco, C.: The Italian Cantata in the Seventeenth Century, Garland, Nova York 1986
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Sartori, C. i altres: Giacomo Carissimi. Catalogo delle opere attribuite, 3 vols., Milà 1975
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, 3 vols., The University of North Carolina Press, Chapel Hill 1977-87