Vida
Fou el setè dels onze fills del matrimoni format per Caetano Durante i Orsola Capasso. El pare fou cantor a l’església de Sant Sosio de Frattamaggiore. L’oncle, Angelo Durante, fou sacerdot i músic, i treballà com a primo maestro i director al Conservatori de Sant Onofrio, a Capuana, entre el 1690 i el 1699. No es tenen notícies sobre l’educació de Francesco fins el 1699, any en què morí el pare i moment a partir del qual Angelo Durante s’encarregà de la formació musical del futur compositor. Ingressà al Conservatori de Sant Onofrio, on estudià amb el seu oncle i amb el violinista Gaetano Francone. El 1705 deixà el conservatori i estrenà a Nàpols la seva primera obra, un scherzo drammatico titulat Prodigii della divina misericordia verso I devoti del glorioso S. Antonio di Padua. Se sap ben poc sobre la vida i la trajectòria professional de Durante fins el 1728, any en què esdevingué primo maestro al Conservatori dei Poveri di Gesù Cristo, a Nàpols. La hipòtesi més acceptada és la que sosté que es traslladà a Roma, on romangué durant cinc anys per a estudiar amb B. Pasquini i G.O. Pitoni. L’única composició datada d’aquest període és la Missa S. Ildefonsi per S. Giacomo degli Spagnuoli, escrita el 1709. El 1710 treballà de professor al Conservatori de Sant Onofrio per un període de sis mesos, i després degué tornar a Roma per a completar-hi la seva formació amb Pitoni. Hi ha algunes característiques de la música de Durante que s’han interpretat com a possibles influències de la música romana. L’aspecte més sorprenent és la seva total dedicació a la composició de música religiosa i el fet que no escrivís cap òpera, tenint en compte que desenvolupà la major part de la seva activitat creativa a Nàpols, un dels centres operístics més importants d’Itàlia. Altres trets destacats de Durante són la preocupació per resoldre els problemes del denominat stile alla Palestrina i l’interès per la música de tecla i el concerto. Se sap amb certesa que el 1719 estrenà a Nàpols el drama sacre La cerva assetata ovvero L’anima nelle fiamme della gloria.
Entre el 1728 i el 1738 exercí de professor al Conservatori dei Poveri di Gesù Cristo, i entre els seus deixebles hi havia el català Domènec Terradelles. Durant aquest període publicà algunes de les seves obres més conegudes, com les 6 Sonate per cembalo divisi in studii e divertimenti (1732), el Requiem en sol menor (1738) i la Missa in Palestrina (1739). El 1742, quatre anys després d’abandonar el seu càrrec al conservatori, ocupà la plaça de primo maestro al Conservatori de Santa Maria de Loreto. El 1744 recuperà la seva plaça al Conservatori de Sant Onofre, i acabà la seva carrera musical exercint de professor en tots dos centres.
L’obra i el seu ressò
A diferència de la major part dels seus coetanis, com N. Porpora, L. Leo o L. Vinci, que es donaren a conèixer arreu d’Europa com a autors d’òperes, Durante aconseguí un reconeixement internacional com a compositor de música religiosa. El mèrit és doble, si es té en compte que cap dels compositors napolitans de l’època que, com Durante, optaren per no compondre òperes no igualà la seva reputació. L’única aportació de Durante al gènere dramàtic són quatre oratoris, però tan sols se n’ha conservat la música d’un, S. Antonio di Padova. Aquesta obra, escrita un any abans de la seva mort, revela la voluntat del compositor de proporcionar música agradable, més que d’emfasitzar el contingut dramàtic de l’obra. La manca de talent dramàtic de Durante també es palesa en les misses, els rèquiems i les lamentacions, malgrat que contenen passatges de gran expressivitat. Conscient de les seves limitacions, prengué la determinació de no fer cap contribució al gènere operístic. Malgrat que no fou un compositor especialment prolífic, la seva producció religiosa inclou tots els gèneres i estils conreats a l’època: des de composicions vocals a cappella, fins a misses o salms amb gran orquestra; des de cantate spirituali o per a veu i continu fins a lamentacions per a solistes, cor i orquestra. Després d’A. Scarlatti, fou el primer compositor que escriví cicles complets de misses en el denominatstile anticoa cappella. En general, les seves obres revelen una inclinació per l’escriptura contrapuntística dins l’estil antic de Palestrina, que aconseguí fer expressiva i en ocasions emocional a través d’una harmonia tonal moderna. Fou famosa a la seva època la polèmica sostinguda entre durantistes -partidaris de l’estil de Durante- i leistes -defensors de l’escriptura de Leo-. La confrontació entre ambdós bàndols era de caràcter aparentment estilístic: mentre que els durantistes acceptaven la simbiosi dels estils antic i nou en una mateixa composició, els leistes creien que els dos estils no es podien compaginar i que les obres havien de ser escrites en l’estil estricte o bé a la manera moderna. Aquesta polèmica, però, amagava un problema de caràcter estètic, entre conservadors i progressistes, entre aquells qui defensaven l’autoritat de la música per sobre de la paraula i els qui creien que la música havia d’estar al servei del text. Aquesta dicotomia, que ha generat nombroses controvèrsies al llarg de la història, és fins i tot present en la música de Durante. Al costat d’obres com la Missa in Palestrina (1739), confeccionada segons les tècniques contrapuntístiques de l’estil antic, apareixen composicions com la Salve Regina (1739) o el motet Tacete sonate, escrites en l’estil modern. Però en moltes altres obres, com el Magnificat en si♭ o la Messa dei morti, emprà un estil mixt, combinant procediments de l’estil antic i del modern. Aquestes peces contenen moltes de les característiques que defineixen el llenguatge musical de Durante: l’ús de dissonàncies agosarades amb finalitats expressives, un expressiu ús de la dinàmica, la utilització d’acords disminuïts i cromatismes, una certa inclinació pels contrastos temàtics i harmònics i una marcada preferència per les frases periòdiques.
De la seva producció instrumental destaquen una sèrie de sis sonates per a clavicèmbal publicades a Nàpols cap al 1732. Aquestes obres contenen dos moviments que recorden algunes de les sonates de Domenico Scarlatti, sobretot per l’exigència d’una especial habilitat tècnica per a tecla. Durante compongué una sèrie de peces instrumentals i vocals amb finalitats didàctiques, moltes de les quals tingueren una gran difusió i aparegueren en diverses antologies, com és el cas de Danzi, danzi fanciulla i Vergin tutto amore, les dues cançons més populars del compositor, o bé els XII duetti (o madrigali) da camera, inspirades en uns recitatius d’Alessandro Scarlatti. Tot i que Durante mai no va escriure cap òpera, la seva música exercí una gran influència sobre la generació següent de compositors operístics napolitans, com ara G.B. Pergolesi, N. Jommelli, G. Paisiello, A. Sacchini i N. Piccini, fins al punt que ha estat considerat el veritable fundador d’aquesta escola.
Obra
Drames sacres
Prodigii della divina misericordia verso I devoti del glorioso S. Antonio di Padua (1705); La cerva assetata ovvero L’anima nelle fiamme della gloria (perdut, 1719); Flavio Valente (5 cors de Durante, 1729); Abigaile (música perduda, 1736); S. Antonio di Padova (1754)
Misses
5 misses datades (Missa S. Ildefonsi per S. Giacomo degli Spagnuoli, mi m, 5 v., 1709; Missa breve, fa M, 4 v., 1734; sol M, 1742; Missa in afflictionis tempore, 5 v., 1749; la M, 8 v., 1753); 14 misses no datades (entre les quals: Missa col canto fermo ’Sancte Michael defende nos', re M, 5 v.; Missa in pastorales, re M, 4 v.); 3 misses cícliques amb acomp. (sol M, 3 v., b.c., sense credo; Messa a cappella, do M, 3 v., b.c.; Missa in Palestrina, re m, 4 v., b.c., 1739); 9 moviments solts de misses; 5 misses de rèquiem (dues d’aquestes dubtoses), entre les quals: Requiem, salm (1738)
Altres obres vocals religioses
14 motets entre els quals: Cessent corda a 5 v.; Cito pastores a 4 v.; Jam videtur a 4 v.; Surge aurora a 4 v.; Tacete sonate a 4 v.; 19 antífones, himnes i seqüències, entre les quals: Salve Regina, fa (1739); 8 magníficats; uns 30 salms; lliçons i responsoris de Setmana Santa; 5 lletanies
Música vocal profana
Sei cantate spirituali: Vincesti pur vincesti; Dove infelice; Lascia alfin mio cor; Dunque fra pochi stanti; Chi per pietà; Al risuonar di spaventose, A., b.c.; 5 àries (A le sue sponde torna il ruscello, S., b.c.; Ah che date, S.; Almen se non possio, S.; De sventura passo lore, S.; De più pene al fiero aspetto, 1 v.); XII Duetti da camera: Andate, o miei sospiri; Son io, barbara donna; Qualor tento scoprire; Alme, voi che provaste; Mitilde, alma mia; O quante volte; Mitilde, mio tesoro; Fiero, acerbo destin; La vazzosa Celinde; Amor, Mitilde, é morta; Dormono l’aure estive; Alfin m’uccciderete, S., A., b.c., basats en recitatius de cantates per a veu solista de Scarlatti; Canoni: Ah che il destino; Al povere d’amore; Chi vive amante; Chi viver vuol contento; Comincio solo; Di liberta son privo; La sorte tiranna; Mi vien in odio il solfeggiar; No’ non parlar d’amore; Perche vezzosirai; Se un vero amante; So che vanti un core; Voi sole, 13 tercets per a 3 S.
Música instrumental
8 concerti per quartetto ; 1 concert per a clav. i instr. c. (~1750); 1 sonata per a vl. i clav.; 7 sonates i altres peces per a clav.; 1 sonata per a org., nombroses peces per a clav.; 6 Sonate per cembalo divisi in studii e divertimenti (1732)
Obres pedagògiques
Partimenti ossia Intero studio di numerati per ben suonare il cembalo ; nombrosos solfeggi per a diferents agrup. vocals
Bibliografia
- Basso, A.: Historia de la música, vol. VI: La época de Bach y Haendel, Turner Música, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Gianturco, C.: The Italian Cantata in the Seventeenth Century, Garland, Nova York 1986
- Hutchings, A.: The Baroque Concerto, Faber and Faber, Londres 1973
- Newman, W.S.: The Sonate in the Baroque Era, Nova York, Norton 1972
- Palisca, C. V., La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, 3 vols., The University of North Carolina Press, Chapel Hill 1977-87