Vida
Fou deixeble de N. Fago al Conservatorio della Pietà dei Turchini a Nàpols. En acabar els estudis, el 1713 fou nomenat organista supernumerari a la capella del virrei. Al cap de poc feu de mestre de capella de Santa Maria della Solitaria. En morir F. Mancini, el 1737, Leo fou promogut a vicemestre de la capella reial. El 1739 succeí a F. Feo com a primero maestro al Conservatori de S. Onofrio. Idèntic càrrec ocupà el 1741 al Conservatorio della Pietà dei Turchini, tot assumint les obligacions del seu propi mestre Fago. Destacà especialment en la composició d’obres escèniques, opere serie, opéras-comiques, serenates i festes teatrals. El 1714 estrenà la seva primera opera seria, Il Pisistrato, i el 1723, l'opéra-comiqueLa ’mpeca scoperta, amb la qual contribuí significativament al desenvolupament de la commedia musicale napolitana i es convertí en un dels compositors més importants en el conreu de l'opera buffa. Després de la marxa de J.A. Hasse i la mort de L. Vinci el 1730, Leo es convertí en la figura dominant de la vida musical napolitana i en el compositor més influent de la ciutat. Tot i que no tenia ni el geni de G.B. Pergolesi ni els dots compositius dels seus rivals Vinci i Hasse, fou un autor versàtil i tècnicament impecable que compongué també música religiosa i instrumental. Entre els seus deixebles destacaren N. Piccinni i N. Jommelli. Escriví, a més, algunes obres didàctiques.
Obra
Música escènica
31 opere serie, entre les quals: Il Pisistrato (1714); Sofonisba (1718); Arianna e Teseo (1721); Timocrate (1723); Zenobia in Palmira (1725); Il trionfo di Camilla, regina dei Volsci (1726); Argene (1728); Semiramide (1730); Demetrio (1732); Nitocri regina d’Egitto (1733); La clemenza di Tito (1735); Demetrio (1735); Olimpiade (1737); Il Ciro riconosciuto (1739); Scipione nelle Spagne (1740); 19 opéras-comiques, entre les quals: La ’mpeca scoperta (1723); L’ammore fedele (1724); Lo matrimonio annascuso (1727); Rosmene (1730); L’amico traditore (1737); La fedeltà odiata (1744); nombroses serenates, pròlegs i feste teatrali
Música vocal religiosa
8 drames sacres i oratoris, entre els quals: S Chiara, o L’infedeltà abbattuta (1712); Della morte alla vita di S Maria Maddalena (1722); La morte di Abele (1738?); Il verbo eterno e la religione); 6 misses napolitanes; 2 magníficats; 1 tedèum; 22 antífones; prop de 10 motets; 2 himnes
Música instrumental
14 tocates per a clavd.; 6 concerts per a vlc., instr. c. i b.c.; 1 concert per a 4 vl. i b.c.; 1 simfonia per a 2 vl., 2 ob., 2 tr. i clvd.