Vida
Germà de Giuseppe Sammartini, fou un dels vuit fills d’Alexis Saint-Martin, un oboista francès emigrat a Itàlia. Probablement nasqué a Milà, ciutat on transcorregué tota la seva vida. Sembla que el seu primer mestre de música fou el seu pare. El 1720 tocava l’oboè, juntament amb el seu germà Giuseppe, en l’orquestra del Teatro Regio Ducal de la capital llombarda. El primer grup d’obres vocals seves datades són les vuit cantates per als divendres de quaresma, del 1751 -avui perdudes-, que escriví per a la Congregazione del Santissimo Entierro, on Sammartini fou mestre de capella el 1728. Gaudí de gran reputació i prestigi i arribà a ser considerat el compositor eclesiàstic més important de Milà, ja que era mestre de capella de diverses esglésies. A la dècada del 1730 compongué una gran quantitat de simfonies, concerts, sonates i obres dramàtiques que li valgueren el reconeixement definitiu fora d’Itàlia, tot situant-lo en una posició privilegiada com a compositor rellevant de la primera escola simfònica d’Europa, escola que incloïa músics com A. Brioschi i G.B. Lampugnani. Entre els nombrosos deixebles de G.B. Sammartini destacà Ch.W. Gluck, que estudià amb ell en 1737-41 i que agafà en préstec moviments de dues de les seves simfonies per a les òperes Le nozze d’Ercole e d’Ebe (1747) i La contesa de’numi (1749). Sammartini exercí també un paper molt destacat en la vida musical milanesa, tot component i dirigint la seva pròpia música per a celebracions religioses i civils. Durant les dècades del 1750 i el 1760 mantingué contactes amb els músics més eminents de la nova generació, com J.C. Bach, que visqué a Milà del 1754 al 1762, L. Boccherini, que en 1765-66 tocà el violoncel en una orquestra sota la direcció de Sammartini, i W.A. Mozart, l’òpera del qual Mitridate, rè di Ponto defensà ferventment. Pels volts del 1770 conegué el cèlebre historiador de la música Charles Burney, el qual el lloà com a organista i valorà el seu peculiar estil interpretatiu. Burney escoltà una missa, un motet i una simfonia del compositor italià i en remarcà la destresa en l’escriptura i l’orquestració. El 1773 Sammartini compongué sis quartets de corda i la seva última obra, el ballet Il trionfo d’amore, que s’interpretà el 1773. La inesperada mort del mestre suposà una commoció popular a causa del prestigi i la fama que havia aconseguit. Malgrat tot, sembla que Sammartini assolí un reconeixement musical més gran fora d’Itàlia que al seu propi país. Moltes de les seves obres foren publicades a París i Londres, especialment pels editors Ch.N. Le Clerc i J. Walsh. El 1738 A. Vivaldi dirigí una de les seves simfonies a Amsterdam. La música de Sammartini gaudí també de gran popularitat a França i a Anglaterra. Exercí una notable influència sobre Gluck, que ha estat ben estudiada, i també sobre J.C. Bach, L. Boccherini i el mateix J. Haydn.
Sammartini compongué més de seixanta simfonies, sonates, concerts, més de 200 obres de música de cambra, tres òperes, cantates, oratoris i altres peces religioses. En el seu estil musical es poden apreciar tres etapes. La primera (1724-39) mostra una combinació d’elements barrocs i preclàssics. En la segona (1740-58), que constitueix el seu estil més característic, s’aprecia un incipient llenguatge clàssic, amb una sàvia amalgama d’instruments de vent i corda. La tercera etapa (1759-74) representa la maduresa del seu estil clàssic. Malgrat aquestes variacions estilístiques, hi ha certes constants observables en totes les seves obres, com ara la intensitat rítmica, una interessant varietat en el tractament de la forma sonata -en la recapitulació de la qual es donen algunes variants en l’ordre de les idees i la seva representació- i una inusual sensibilitat pel que fa als contrastos de textura. Sammartini compongué les primeres simfonies com a part de les introduccions dels actes segon i tercer de la seva òpera Memet (1732). La seva simfonia en sol menor anticipa els trets estilístics del moviment Sturm und Drang pel que fa a l’expressió poderosa i l’explosió violenta de les emocions. Els dos concerts per a conjunt instrumental publicats el 1756 anticipen també algunes característiques de la simfonia concertant. Les seves poques cantates i obres litúrgiques que han sobreviscut mostren una sofisticació orquestral associada generalment amb l’escola vienesa. El conjunt d’aquests trets estilístics revela clarament la personalitat d’un compositor representant de l’avantguarda musical del seu temps, i alhora descobreixen el seu compromís vital i la integritat i el rigor de la seva activitat creadora. Sammartini fou el primer gran mestre del simfonisme. Les seves primeres dinou simfonies, influïdes per la tradició concertística del nord d’Itàlia, especialment d’A. Vivaldi, solen constar de tres moviments, en la successió ràpid-lent-ràpid. Les trenta-set simfonies següents destaquen per la seva estructura contrastada en dinàmica, ritme, tonalitat, per la riquesa harmònica i pel lirisme dels seus moviments lents, així com per la seva expressivitat delicada i melancòlica. Les darreres dotze simfonies són exemple d’intensificació retòrica i expressiva, i el seu llenguatge ofereix clares connotacions mozartianes. Les tres òperes segueixen les convencions estilístiques de l'opera seria, amb una escriptura curosa i eloqüent. Les seves seccions de misses, els salms i el magníficat sintetitzen l’estil galant i acostumen a acabar en episodis fugats. La música de Sammartini exercí un paper fonamental en la formació de l’estil clàssic. Fou un compositor avançat i experimental que conservà la seva individualitat creadora davant l’auge de les escoles de Viena i de Mannheim. Si bé la magnitud de la seva influència encara no ha estat valorada en tota la seva extensió, l’alta qualitat de la seva música el situa entre els compositors més rellevants del segle XVIII.
Obra
Música escènica
Memet, òpera (1732); L’ambizione superata dalla virtù, òpera (1734); L’Agrippina, moglie di Tiberio, òpera (1743); Il trionfo d’amore, ballet (perdut, 1773)
Orquestra
Prop de 90 obres orquestrals conservades, entre les quals: 68 simfonies; 6 concerts per a vl. i orq.; 2 concerts per a fl. i orq.; 1 concert per a 2 vl. i orq.; 1 concert per a 2 vl., 2 ob. i orq.; 4 marxes i minuets; 7 concertinos
Cambra
Més de 220 obres de cambra, entre les quals: 6 quintets per a 3 vl., vla., i b.c. (1773); 21 quartets per a diferents combinacions instrumentals; uns 200 trios (la majoria dels quals són per a 2 vl. i b.c.); 6 sonates per a clav. i vl.; uns 20 duets per a 2 fl. (molts dels quals són dubtosos)
Solo
Prop de 50 sonates per a instrument solista (5 per a fl.; 11 per a vl.; 7 per a vlc.; unes 30 per a clav.)
Música vocal profana
4 cantates (Paride riconosciuto, 1750, perduda; La reggia de’ fati, amb la col·lab. de N. Jommelli, 1753; La pastorale offerta, amb la col·lab. de N. Jommelli, 1753; Iride, 1772, perduda); 6 àries (entre les quals: Fieri venti già soffiano, S., 2 trpt., 2 vl., vla., b.c.; Non così rapido scende dal monte, S., 2 trpt., 2 vl., vla., b.; Deh spiegate quel affanno, S., 2 trpt., 2 vl., vla., b.c.)
Música vocal religiosa
Gesù bambino adorato dalli pastori, oratori (només se’n conserva 1 ària, 1724); L’impegno delle virtù, oratori (perdut); 1 kírie, 1 glòria, 2 credos, 2 lletanies, 1 magníficat, 2 tedèums, 2 Dixit Dominus, 2 Laudate pueri, 1 miserere, 8 cantates per als divendres de quaresma
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, vol. 6, dins Historia de la Música, Turner, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
- Burney, C.: The Present State of Music in France and Italy, Londres 1771
- Churgin, B.: The Symphonies of G.B. Sammartini, Harvard University Press, Cambridge (Massachusetts) 1963
- Churgin B., Jenkins N.: Thematic Catalogue of the Works of Giovanni Battista Sammartini: Orchestral and Vocal Music, Harvard University Press, Cambridge (Massachusetts) 1976
- La Borde, J.B. de: Essai sur la musique ancienne et moderne, París 1780
- Newman, W.S.: The Sonata in the Classic Era, University of North Carolina Press, Chapel Hill 1963
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, vol. 7, dins Historia de la Música, Turner, Madrid 1986
- Rosen, C.: El estilo clásico. Haydn, Mozart y Beethoven, Alianza Editorial, Madrid 1986