Vida
Compaginà l’activitat musical amb la carrera diplomàtica. D’infant aprengué cant a l’escola municipal de Pàdua. Cantà a Roma en diverses ocasions -el 1708, davant el cardenal Pietro Ottoboni-. El 1667 l’elector Ferran Maria de Baviera el portà a Munic, ciutat on romangué durant vint-i-un anys. El 1672 viatjà a Roma per estudiar composició amb Ercole Bernabei, mestre de capella de Sant Pere. A la capital italiana publicà la seva col·lecció de salms de vespres Psalmodia vespertina (1674), per a vuit veus i orgue. No es té notícia que hi compongués música profana, però sembla probable que conegués les cantates de compositors com G. Carissimi, A. Cesti i A. Stradella. Tornà a Munic el 1674, i el 1678 fou nomenat organista de la cort. En 1678-79 visità París i Torí. A París tocà davant el rei i probablement assistí a l’estrena de l’òpera Bellérophon, de J.B. Lully. Amb l’arribada al poder de l’elector Maximilià II Emmanuel el 1680, la carrera de Steffani experimentà un gran impuls. Al gener del 1681 fou nomenat director de música de cambra de la cort i pogué estrenar la seva primera òpera, Marco Aurelio. Entre el 1685 i el 1688 compongué quatre òperes més per a Munic, entre les quals destaca Servio Tullio (1686), escrita en commemoració del matrimoni entre l’elector i Maria Antònia d’Àustria. El 1688 Steffani entrà al servei del duc Ernest August de Hannover i aconseguí el lloc de mestre de capella, tot i que la seva creixent activitat diplomàtica l’obligava a passar temporades a Viena i Brussel·les. El 1703 ingressà a la cort de l’elector palatí de Düsseldorf, i pràcticament abandonà la música. De les seves tres òperes representades en aquesta ciutat només Il Tassilone (1709) és realment una obra nova. Les altres dues -Arminio (1707) i Amor vien dal destino (1709)- són pasticcii o versions d’altres òperes de l’autor. El 1709 rebé un important càrrec eclesiàstic, el de vicari apostòlic d’Alemanya. Es retirà a Pàdua l’any 1722, però encara el 1727 fou elegit president de l’Acadèmia de Música Vocal a Londres, per a la qual compongué algunes obres.
Steffani realitzà la seva aportació més significativa en el camp de la música de cambra, especialment en els seus gairebé vuitanta duos per a dues veus i baix continu, els quals representen un important avenç en el desenvolupament de la música vocal profana italiana entre G. Carissimi i G.F. Händel. Aquestes composicions tenen fins a sis moviments, que es caracteritzen pel seu perfecte equilibri, per la flexibilitat de la melodia i per l’elegant domini del contrapunt. Foren lloades per compositors com J. Kuhnau, J. Mattheson, J. Hawkins, Ch. Burney, G.B. Martini i E.T.A. Hoffmann. Alguns temes dels seus duos apareixen en les seves obres dramàtiques, les quals mostren certes característiques de l’estil francès. Són habituals les àries amb ritmes de dansa com ara el minuet i la gavota. La plantilla orquestral d’aquestes òperes acostuma a constar de quatre o cinc parts de corda, dues flautes, dos oboès, fagot i baix continu, amb freqüents addicions de trompetes i timbals. El seu Alarico il Baltha, cioè L’audace rè de’ gothi (1687) necessita, a més, dos pifres, i Niobe, regina de Tebe (1688), quatre violes. Les òperes de Steffani exerciren una considerable influència en el desenvolupament d’aquest gènere al nord d’Alemanya. La destresa compositiva del músic es posa en evidència també en la música sacra. El seu Sperate in Deo (1674) inclou duos per a dues sopranos i recitatius per a tenor i baix, i finalitza amb una part fugada a cinc veus de gran efecte. En els seus motets del 1685 a tres veus es poden trobar diverses combinacions de tres veus, com ara dues sopranos i baix, soprano, contralt i tenor, o soprano, contralt i baix.
Obra
Òpera
Marco Aurelio (1681); Solone (mús. perduda, 1685); Servio Tullio (1686); Alarico il Baltha, cioè L’audace rè de’ gothi (1687); Niobe, regina di Tebe (1688); Henrico Leone (1689); La lotta d’Hercole con Acheloo, divertimento drammatico (1689); La suprebia d’Alessandro (1690); Orlando generoso (1691); Le rivali concordi (1692); La libertà contenta (1693); Baccanali, favola pastorale (1695); I trionfo del fato (1695); Arminio, pasticcio (1707); Amor vien dal destino (1709); Il Tassilone (1709)
Música vocal religiosa
Triduanas a Domino, 8 v. (1673); Laudate Dominum, 8 S. (1673); Laudate pueri, 9 v. (1673); Sperate in Deo, 5 v., org. (1674); Psalmodia vespertina, 8 v., org. (publ. 1674); Beatus vir, 8 v., b.c. (1676); Sacer Ianus quadrifons, 3 v., b.c. (publ. 1685); Qui diligit Mariam, 5 v., b.c. (1727); Stabat mater, 6 v., c., b.c. (1727)
Música vocal profana
Prop de 80 duos per a 2 v. i b.c. (entre els quals: Crudo Amor, morir mi sento, 1698; M’ingannasti, fanciullo bendato, publ. 1707; Nel tempo ch’amai, publ. 1707; Dolce è per voi soffrire, 1711; Saldi marmi che coprite, publ. ~1784; Libertà, l’infelice umanità, publ. 1787); prop de 80 àries i cantates atribuïdes, la majoria per a S., instr. i b.c.; 3 madrigals (Al rigor d’un bel sembiante, 3 v., b.c.; Se gia t’mai crudele, 4 v., b.c.; Gettano i rè dal soglio, 5 v., b.c.)
Música instrumental
Les ouvertures, chacconnes et les autres airs à joüer (perduda, possiblement idèntica a Sonate da camera, publ. ~1705); Sonate da camera, 2 vl., vla., b.c. (publ. ~1705)
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, vol. 6, dins Historia de la Música, Turner, Madrid 1986
- Baxter, W.H.: Agostino Steffani: a Study of the Man and his Work, Universitat de Rochester 1957
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Timms, C.: The Chamber Duets of Agostino Steffani (1654-1728): with Transcriptions and Catalogue, Universitat de Londres, 1976