Tradicionalment s’ha distingit bàsicament dos tipus de textura: la polifònica, o contrapuntística, i l’homofònica (homofonia), o acòrdica. La primera es refereix a la conceptualització horitzontal de la música, que es dona quan en una obra o un passatge predominen principalment elements contrapuntístics sobre els acòrdics, és a dir, quan les parts polifòniques tenen un tractament d’independència rítmica entre elles i, com a conseqüència, se’n desprèn un teixit clarament horitzontal, com en el cas, per exemple, de les peces basades en el contrapunt imitatiu (vegeu els exemples de cànon i fuga). La textura homofònica -el cas invers- es refereix a una conceptualització vertical, en què l’obra o el passatge estan concebuts d’una manera acòrdica, és a dir, amb poca -o sense cap- independència rítmica (homorítmia) de les parts que la formen (vegeu els exemples 2, 3b, 5a, 5c i 6a d'harmonia 2). Entre aquests dos pols hi ha una gran gamma de recursos texturals diferents, que són difícilment definibles a causa d’una manca de nomenclatura adient. No obstant això, sí que se solen emprar lliurement altres termes, com ara el de melodia acompanyada (per a descriure un tipus de textura que contraposa bàsicament dos elements, la melodia i el seu acompanyament), o alguns de més imprecisos, com el de textura pseudocontrapuntística.
A partir del segle XX, especialment en la música no tonal, la textura -com altres paràmetres musicals, per exemple el timbre- anà guanyant posicions vers els tradicionalment més importants (melodia i harmonia), fins a l’extrem que aquests darrers passaren a ser un element més quant a la importància. A més, hi hagué autors que prengueren la textura com a element més rellevant d’alguna de les seves obres, no conformant-se a veure-la únicament com la resultant del teixit harmonicomelòdic, i li donaren un contingut propi a còpia d’estudiar noves maneres d’articulació i combinacions sonores. Així, la gamma de textures s’amplià exhaustivament, tal com mostren el puntillisme d’A. Webern o certes composicions de Ch. Ives, E. Varèse, G. Ligeti o K. Stockhausen, algunes obres aleatòries o en forma de collage, o aquelles que usen el que també s’ha anomenat ’sobreposició’ o ’mixtura’ de textures, recurs en què diverses concepcions texturals coincideixen.
També a partir del segle XX, el terme textura es començà a emprar habitualment per a referir-se no solament als aspectes harmonicocontrapuntístics sinó també als purament melòdics, rítmics o tímbrics, bé per a descriure certs tipus d’amalgames entre ells o per a descriure el seu nivell de densitat.