Vida
El seu pare, que tocava el violí al teatre local, li donà les primeres lliçons de música. A setze anys compongué la seva primera òpera, La fede nell’incostanza ossia Gli amici rivali. Fou durant la seva adolescència que estudià amb A. Lotti, el qual li ensenyà composició i l’inicià en el clavicèmbal. El 1726 anà a Florència i durant un any treballà com a clavecinista al Teatro della Pergola. El 1727 retornà a Venècia i compongué l’òpera Gli odi delusi dal sangue (1728), que fou seguida de Dorinda (1729). L’èxit d’aquesta darrera començà a donar impuls a la seva carrera musical. El 7 de juliol de 1740, Galuppi fou nomenat mestre del cor de l’Ospedale dei Mendicanti i el 1741 viatjà a Londres, on estrenà quatre òperes. Altre cop a Itàlia, el 1748 fou nomenat vicemestre de capella de l’església de Sant Marc de Venècia, de la qual esdevingué mestre de capella el 1762. Durant alguns anys compaginà aquesta activitat amb la de director de cor d’un altre ospedale, l’Ospedale degli Incurabili. El 1749 començà una estreta col·laboració amb el llibretista Carlo Goldoni, aliança que resultà molt fructífera. Un primer exponent d’aquesta època fou l'opera buffaL’Arcadia in Brenta (1749), estrenada a Venècia. El 1750 presentà Demofoonte, amb llibret de P. Metastasio, al Teatro del Buen Retiro de Madrid. El 1750 també compongué l’òpera Il mondo della luna, aquesta vegada amb llibret de Goldoni, l’argument de la qual fou aprofitat per altres compositors, com J. Haydn o G. Paisiello. L'opera buffa, amb argument goldonià, que li donà més fama i popularitat fou Il filosofo di campagna, estrenada a Venècia el 26 d’octubre de 1754. Aquesta òpera recorregué els més importants teatres italians i en el període comprès entre el 1755 i el 1759 tingué una gran difusió a Europa, amb representacions a Frankfurt, Dresden, Praga, Bratislava, Mannheim, Munic, Brussel·les, Barcelona i Sant Petersburg. El 1765 la fama dugué Galuppi a Sant Petersburg, convidat per la tsarina Caterina II, i esdevingué un dels primers compositors italians que difongueren l’òpera italiana a Rússia. A Sant Petersburg i també a Moscou representà diverses òperes. Cal destacar Ifigenia in Tauride, amb llibret de M. Coltellini i estrenada a la cort de Sant Petersburg el 1768. La tsarina el nomenà mestre de capella de la cort i compositor de la companyia italiana d’òpera d’aquesta ciutat russa. En tornar a Venècia (1768), fou rebut amb tots els honors i recuperà els càrrecs que hi havia ocupat. A partir de llavors la seva producció operística disminuí i s’incrementà l’obra religiosa, sobretot pel que fa als oratoris, i també es dedicà a compondre obres per a tecla. Un dels seus darrers oratoris, i dels més notables, fou Il ritorno di Tobia (1782).
Galuppi gaudí en el seu temps d’un gran prestigi com a persona i com a compositor. Fou un dels músics de més èxit i la seva abundant producció conté una notable varietat pel que fa als gèneres tractats. Fou l'opera seria el que li donà la fama, tot i que després també fou conegut per les opere buffe i pels oratoris, aquests darrers escrits en gran part durant els seus últims anys a Venècia. El 1770 C. Burney el visità i li dedicà molts elogis. El considerava superior a N. Piccinni i A. Sacchini, i només en segon lloc respecte a N. Jommelli. Galuppi fou una de les personalitats més rellevants del món musical, al costat de N. Hasse, C.P.E. Bach, F.W. Marpurg, A. Salieri i E.L. Gerber, i tingué una importància crucial en el desenvolupament de l'opera buffa. Les seves obres se situen entre el Barroc i un Classicisme incipient. Tot i que a partir del 1740 la música napolitana es difongué ràpidament per Europa en detriment de la fama que fins llavors havia tingut Venècia, Galuppi representà brillantment l’ofici de compositor d’òpera venecià, amb resultats equiparables als de les millors òperes napolitanes. La subtilesa psicològica dels personatges és un dels trets notables de les seves òperes, sobretot de les còmiques. Pel que fa a la música, usà diverses estructures per a les àries: ABA o aria da capo, AABAA o gran aria da capo i ABCAB. A l'opera buffa l’ària curta era més emprada, ja que facilitava la caracterització psicològica del personatge. Així mateix, Galuppi contribuí al desenvolupament de la secció final de les òperes, ja que no acabava sempre amb un concertati o secció conjunta dels diversos personatges, sinó que cloïa alguns actes amb una successió de seccions sense cap nexe melòdic o rítmic i era la mateixa dinàmica dramàtica que portava al clímax.
Les més de noranta sonates tenen dos o tres moviments, amb estructuració bipartida. Tot i la diferenciació tímbrica i tècnica, l’estil de l’obra de tecla és similar a l’emprat en els dissenys melòdics de les àries de l'opera buffa. No obstant això, Galuppi també extreu les possibilitats idiomàtiques pròpies de l’instrument, com ara arpegis a totes dues mans, llargues figuracions que s’estenen a les dues mans, etc. Hom pot considerar que la seva obra de tecla preludia l’estil clàssic. Fou, juntament amb D. Alberti i G.A. Paganelli, un dels compositors venecians importants pel que fa a la música de tecla del segle XVIII.
Obra
Òpera
Més de 100 òperes, entre les quals: Dorinda (1729), Elisa regina di Tiro (1736), Penelope (1741), Scipione in Cartagine (1742), La forza d’amore (1745), L’Olimpiade (1748), Semiramide riconosciuta (1749), L’Arcadia in Brenta (1749), Artaserse (1749), Demofoonte (1750), Il mondo della luna (1750), Il conte Caramella (1751), Lucio Papirio (1751), Didone abbandonata (1752), Il filosofo di campagna (1754), Le nozze (1755), Ezio (1757), L’amante di tutte (1760), Il marchese villano (1762), La donna di governo (1764), Ifigenia in Tauride (1768),Motezuma (1772)
Música vocal religiosa
27 oratoris (entre els quals: Sancta Maria Magdalena, 1740; Prudens Abigail, 1742; Judith, 1746; Gerusalemme convertita, 1751; Canticorum sponsa, 1770; Adam, 1771; Il ritorno di Tobia, 1782), diverses misses, 1 kírie a 5 v., 4 glòries a 4 v., 2 Gloria in excelsis a 4 v., 5 credos, 3 magníficats a 4 v., 3 tedèums, 3 Salve regina, més de 30 motets i responsoris, 15 obres per a l’Església Ortodoxa russa
Diversos
Més de 90 sonates per a instr. de teclat, 19 cantates profanes (entre les quals: L’oracolo del Vaticano, 1758; La virtù liberata, 1765; Flora, Apollo, Medoaco, 1769; L’Anfione, 1780)
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal, Madrid 1998
- Newman, W.:The Sonata in the Classic Era, Norton & Company, Nova York i Londres 1983
- Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Musica, Madrid 1986
- Rosen, Ch.: Formas de Sonata, Labor, Barcelona 1987