Vida
Inicià els estudis musicals amb el seu pare, que era cantant, i els continuà al Conservatori de Bolonya amb S. Mattei i L. Marchesi, i després a Venècia amb B. Furlanetto. Començà a escriure obres escèniques de molt jove. La primera, Annetta e Lucindo, s’estrenà el 1813 a Milà i marcà el començament d’una carrera que durà una cinquantena d’anys, durant els quals compongué més de noranta melodrames. Assolí fama internacional i les seves òperes foren presentades a ciutats com Viena i París. El 1835, arran del poc èxit de l’òpera Carlo di Borgogna, Pacini s’apartà de la composició d’obres teatrals durant quatre anys i es dedicà a l’ensenyament musical. El 1839 obrí un Liceu Musical a Viareggio, que tres anys després fou traslladat a Lucca, on Pacini vivia des del 1822 i on ocupava el càrrec de mestre de capella de la cort ducal. A partir del 1847 ensenyà a Florència, i passà els últims anys de la seva vida a la vila de Pescia. Fou amic de G. Rossini, amb qui col-laborà en la composició de l’òpera Matilde di Shabran ossia Bellezza e cuor di ferro (1821), també coneguda amb el títol de Corradino.
La principal característica de l’extensa producció operística de Pacini és la presència de melodies elegants, enriquides amb detalls sofisticats. És evident la influència de l’estil de Rossini, però amb una major concepció dramàtica de l’acció escènica. Aquests trets estilístics ja són evidents en els seus primers èxits, Amazilia (1825) i L’ultimo giorno di Pompei (1825), aquesta darrera, sense dubte, una de les òperes més famoses d’aquells anys. També són presents en les seves obres posteriors, en les quals arriben a nivells qualitatius i de perfecció més alts. Aquesta fórmula de composició trobà un dels punts culminants en Gli Arabi nelle Gallie, ossia Il trionfo della fede (1827), òpera que tingué també èxit a París, Londres i Viena gràcies a l’experimentada unió entre la tensió expressiva i unes melodies captivadores. Però Pacini no es limità a la simple repetició de fórmules ja acceptades, i durant els anys següents a Gli Arabi nelle Gallie... es dedicà a l’elaboració d’un llenguatge operístic en què es reduís el salt entre recitatiu i ària. Seguint una línia estilística més propera a la tradició de Ch.W. Gluck que a la italiana d’aquella època, Pacini dugué a terme la substitució gradual del recitatiu per una mena de declamació més airosa amb un acompanyament musical més elaborat, com ho testimonia l’òpera Il Corsaro (1831).
És evident que Pacini no realitzà pas una reforma de l’òpera, i que simplement pretenia connectar d’una manera més fluida el recitatiu i l’ària, com demostrà en les obres successives, on es manté sempre la separació entre ària i recitatiu però menys clara, més difusa. Aquesta aspiració de Pacini és prova d’una sensibilitat musical particular. En la seva òpera més coneguda, Saffo, amb llibret de S. Cammarano i estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols el 1840, el salt entre ària i recitatiu encara existeix, però dissimulat. En aquesta obra, construïda amb un fort sentit tràgic, la coherència estilística n’és la característica principal. En les òperes següents -com La fidanzata corsa, Lorenzino de’ Medici i Buondelmonte -, no aconseguí tornar a crear la mateixa sensació d’unitat que es percep a Saffo, encara que presenten moments musicals d’una qualitat extraordinària.
Durant els últims anys de la seva vida, Pacini veié com minvava la seva popularitat, i també el nombre de representacions de les seves òperes. Durant la seva carrera es dedicà a la composició d’oratoris, música sacra i música instrumental. Fou especialment apreciada la seva simfonia Dante (1863) i algunes obres vocals. El seu interès per la teoria i la història de la música, juntament amb la dedicació a la docència, el portaren a escriure algun tractat didàctic i a col·laborar amb revistes musicals. Publicà el volum Cenni storici sulla musica e trattato di contrappunto (1864) i un llibre de memòries (1865).
Obra
Òpera
Prop de 90 òperes, entre les quals: L’ambizione delusa (1814); Bettina vedova (1815); Il matrimonio per procura (1817); Atala (1818); La sposa fedele (1819); La schiava di Bagdad (1820); La sacerdotessa d’Irminsul (1820); La Vestale (1823); Temistocle (1823); Alessandro nelle Indie (1824); L’ultimo giorno di Pompei (1825); La gelosia corretta (1826); Gli Arabi nelle Gallie, ossia Il trionfo della fede (1827); Margherita regina d’Inghilterra (1827); Giovanna d’Arco (1830); Il Corsaro (1831); Don Giovanni Tenorio, o Il convitato di pietra (1832); Saffo (1840); Il Duca d’Alba (1842); Maria Tudor d’Inghilterra (1843); Medea (1843); L’Ebrea (1844); Buondelmonte (1845); Stella di Napoli (1845); L’Assedio di Leida (1852); Romilda di Provenza (1853); I portughesi nel Brasile (1856); Il saltimbanco (1858); Il mulattiere di Toledo (1861); Don Diego di Mendoza (1867); Berta di Varnol (1867)
Cantates
19 cantates, entre les quals: L’omaggio più grato (1819); Il puro omaggio (1822); L’annunzio felice (1829); La ronde della Guardia civica (1848); Rossini e la patria (1864)
Altres obres vocals
5 oratoris (Il trionfo della religione, 1838; Il trionfo di Giuditta, 1854; Sant’Agnese, 1857; La distruzione di Gerusalemme, 1858; Il carcere Mamertino, 1867); 4 magníficats; 2 tedéums, 2 misereres; nombroses misses, motets, himnes, cançons i serenates
Música instrumental
Dante (simfonia), orq., pno. (1863); 6 qt. de c. (~1860-63); Octet, 3 vl., ob., fg., tr., vlc., cb. (~1860-63); altres nombroses obres de cambra
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
- Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Música, Madrid 1986
- Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991