Vida
Començà els estudis musicals amb el seu pare i els continuà al Conservatorio di Sant’Onofrio de Nàpols amb F. Durante i L. Leo. El 1754 estrenà la seva primera òpera, Le donne dispettose, amb un èxit notable. Arran d’aquesta acollida favorable, el Teatro San Carlo li encarregà la composició d’una opera seria, Zenobia -amb llibret de P. Metastasio-, estrenada el 1756 i que repetí l’èxit anterior. El 1758 es traslladà a Roma, on presentà Alessandro nelle Indie, també amb text de Metastasio, i dos anys més tard estrenà al Teatro delle Dame La Cecchina ossia la buona figliola, amb llibret de C. Goldoni, òpera que feu augmentar la fama de l’autor entre el públic italià i l’europeu en general. Durant la seva estada a Roma, fins el 1773, compongué cada any una òpera nova per a les festes de carnestoltes de la ciutat. El 1758 fou nomenat segon mestre de capella de la catedral de Nàpols, i el 1771, segon organista de la capella reial. Entre el 1758 i el 1773 les seves òperes foren representades molt sovint als teatres de Nàpols, més de vint als de Roma i unes quantes més en altres teatres italians. El 1773, però, Piccinni abandonà Roma a causa de l’èxit minvant de les seves òperes i per la preferència que el públic demostra va vers P. Anfossi, alumne seu. Tornà a Nà pols, on continuà cultivant èxits, i al cap de dos anys anà a París, a la cort francesa. La seva primera òpera parisenca fou Roland (1778), que tingué una rebuda modesta. El mateix any rebé l’encàrrec de dirigir una companyia italiana a l’Académie Royale, per a la representació d’obres de G. Paisiello, P. Anfossi, A. Sacchini i T. Traetta i també composicions pròpies. El 1779 entrà com a mestre de cant a l’École Royale de Musique et de Déclamation. Durant la dècada de 1780-90, Piccinni compongué les principals òperes del seu anomenat període francès. D’entre elles destacà Didon (1783), que tingué una gran acollida. Arran de la Revolució (1789), anà a Nàpols, i prosseguí la composició de noves òperes. Sospitós de tenir idees jacobines, fou empresonat durant quatre anys. El 1798 tornà a París, on fou rebut amb grans reconeixements i, dos anys després, Napoleó el nomenà inspector del conservatori, càrrec que no arribà mai a ocupar ja que la seva salut, molt deteriorada, no li ho permeté.
Durant els primers anys de la seva carrera, Piccinni no mostrà unes extraordinàries qualitats musicals. Fou una època que es pot considerar més aviat d’aprenentatge de la creació operística. En aquest sentit, les seves obres revelen uns grans coneixements tècnics però tenen un estil molt convencional. En La Cecchina... sembla que Piccinni desitjava superar les limitacions de l’estil teatral napolità per a poder triomfar també fora d’aquesta ciutat. De fet, la seva adaptació del text de Goldoni representa la intenció de sortir dels esquemes establerts i, al mateix temps, donar més contingut a l'opera buffa. Es pot interpretar com una temptativa de reforma no formulada de manera explícita i que introdueix algunes novetats en el món operístic. I en aquesta qualitat es troba la raó de l’èxit formidable de La Cecchina... També s’ha de recordar l’extraordinari equilibri entre elements còmics i patètics de l’obra, acompanyats per una encertada caracterització psicològica dels personatges, sobretot de la protagonista.
Durant els anys següents, les obres de Piccinni palesen un esforç per a mantenir el mateix èxit i no destaquen per la seva qualitat musical. La primera òpera composta a França, Roland, encara segueix les normes del teatre italià. Precisament els partidaris de l’òpera napolitana utilitzaren Piccinni com a bandera per a oposar-se a les reformes operístiques de Ch.W. Gluck. Però aquesta polèmica -en la qual Piccinni es veié immers de manera involuntària- no interferí en l’amistat entre tots dos compositors. Els anys següents, Piccinni mostrà un gran interès per la tragédie en musique, de la qual extragué la inspiració que l’ajudà a sortir de la crisi creativa en què es trobava. Al principi d’aquesta nova fase, representada per Iphigénie en Tauride (1781), no li fou fàcil d’integrar elements com els ballets en l’estructura de l’obra, però amb Didon (1783) arribà al punt culminant de la seva carrera artística. Aquesta òpera és el resultat de la unió entre la seva experiència italiana i l’escola francesa. Aquí Piccinni integrà perfectament elements diversos, com ballets i cors, i, finalment, aconseguí adaptar la música a la llengua francesa, fet que facilità la definició psicològica dels personatges.
Piccinni fou un dels autors més representats durant el segle XVIII i gaudí d’un èxit extraordinari. En les obres escrites a Itàlia, el seu estil compositiu no és gaire definit, cosa que es pot explicar tenint en compte la gran quantitat i la diversitat de composicions realitzades, on utilitzà elements força diferents. En les òperes dramàtiques, les àries segueixen els models i les construccions típics de l’època, mentre que en les òperes de caràcter còmic el llenguatge és més lliure, amb freqüents canvis de metre i de tempo, i amb més expressivitat. Al llarg dels anys, i sobretot durant la fase francesa, la seva música guanyà en detalls i elegància, en especial en els acompanyaments i en les relacions entre la veu i l’orquestra. A més, introduí nous elements -com ara finals oberts- i afegí nous moviments. Durant la seva carrera compongué més de 120 òperes, i també escriví obertures, sonates per a clavicèmbal i música sacra, com ara els oratoris Gioas re di Giuda (1752), La morte di Abele (1758), Sara (1763) i Gionata (1792).
Obra
Òpera
Més de 120 òperes, entre les quals: Le gelosie (1755); L’astrologa (1756); Zenobia (1756); L’amante ridicolo (1757); Alessandro nelle Indie (1758); Siroe (1759); Il re pastore (1760); La Cecchina ossia La buona figliola (1760); La buona figliola maritata (1761); Lo stravagante (1761); La schiavitù per amore (1761); La bella verità (1762); Artaserse (1762); Le donne vendicate (1763); L’incognita perseguitata (1764); Berenice (1764); Il finto astrologo (1765); Le contadine astute (1765); La francese maligna (1766); I napoletani in America (1768); L’Olimpiade (1768); Lo sposo burlato (1769); Catone in Utica (1770); Didone abbandonata (1770); La corsara (1771); Gli manti dispersi (1772); La contessina (1775); La capricciosa (1775); Radamisto (1776); Vittorina (1777); Iphigénie en Tauride (1781); Didon (1783); La serva onorata (1792); Griselda (1793); Il servo padrone (1794)
Diversos
4 oratoris (Gioas re di Giuda, 1752; La morte di Abele, 1758; Sara, 1763; Gionata, 1792); prop de 10 cantates (entre les quals: La pace fra Giuone ed Alcide, 1765; Giove piacevole nella reggia di Partenope, 1771; Arco di Amore, 1797); 1 missa; 3 sonates i 1 tocata per a clav.
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
- Ginguenè, P.: Niccolò Piccinni: vita e opere, Adda, Bari 1999
- Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Música, Madrid 1986
- Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991