Vida
Alumne de F. Durante, N. Fiorenza i G. Manna al Conservatorio Santa Maria di Loreto de Nàpols, s’inicià com a operista en aquesta ciutat. El seu primer èxit fou Andromaca, estrenada al Teatro San Carlo el 1761. Un any més tard es traslladà a Venècia per seguir la representació de les seves òperes, i decidí establir-se a Roma, des d’on continuà viatjant a altres ciutats italianes, tot consolidant així la seva carrera com a operista. El 1768 tornà a Venècia, on ocupà el càrrec de director del Conservatorio de l’Ospedaletto i es dedicà també a l’ensenyament del cant. El 1770 viatjà a Munic per a la representació de Scipione in Cartagena i a Stuttgart, on presentà Calliroe. Arran de l’èxit de les seves obres, el 1772 es traslladà a Londres, on visqué els deu anys següents i on obtingué un notable èxit de públic i crítica, sobretot per les òperes Tamerlano (1773) i Rinaldo (1780, estrenada com a Armida el 1772). Les composicions del període anglès presenten unes melodies agradables i expressives acompanyades amb unes harmonies que es configuren segons l’acció dramàtica. El 1782 es traslladà a París, i trobà una ciutat dividida per la polèmica entre Ch.W. Gluck i N. Piccinni. El 1777 la seva òpera L’Olimpiade havia estat contraposada a l'Armide de Gluck, i, malgrat la seva voluntat, Sacchini es trobà embolicat en els últims moments de la polèmica. El seu poc interès per mantenir unes posicions fermes és evident en les obres d’aquest període, on adoptà alguns elements estilístics de la tragèdia lírica i de Gluck, com es pot veure en Renaud (1783, la versió modificada i adaptada al francès de Rinaldo) i Dardanus (1784). Amb la inclusió d’aquestes modificacions en el seu llenguatge musical, Sacchini acabà en una posició no gaire definida: sense el suport del públic italianista ni l’aprovació dels defensors de Gluck. En aquesta malaurada situació, experimentà un progressiu desinterès del públic i la cort reial, fet que el portà a viure els seus últims anys en unes condicions gairebé miserables. Morí poc abans de poder assistir a l’estrena de la seva òpera gdipe à Colone (acabada el 1786) al teatre de l’Òpera el 1787. Deixà, a més, una altra òpera inacabada, Arvire et Évelina, que J.B. Rey completà i estrenà el 1788.
gdipe à Colone és considerada l’obra mestra de Sacchini, el qual hi combina perfectament la utilització dels models dramàtics de Gluck i el fluid llenguatge operístic italià. El resultat és la síntesi entre l’estil de Piccinni i de Gluck que calia en aquell moment històric, realitzada a més amb un gran equilibri formal i expressiu. De fet, a partir de Dardanus, les seves òperes foren el resultat de la temptativa de crear obres d’acord amb les idees dels drames musicals francesos. gdipe tingué un èxit enorme (583 representacions fins el 1830) i exercí una important influència en l’escena musical francesa. També Arvire experimentà un èxit considerable, però sense arribar al nivell d'gdipe. A més d’òperes, Sacchini compongué també oratoris i diverses obres de música instrumental.
Obra
Òpera
45 òperes, entre les quals: Olimpia tradita (1758); Il copista burlato (1759); I due fratelli beffati (1760); Andromaca (1761); Li due bari (1762); L’amore in campo (1762); Alessandro Severo (1763); Alessandro nell’Indie (1763, rev. 1768); Olimpiade (1763, rev. 1777); Semiramide riconosciuta (1764); Eumene (1764); Il gran Cidde (1764, rev. com Il Cid, 1773); Lucio Vero (1764); Il finto pazzo per amore (1765); La contadina in corte (1766); L’isola d’amore (1766, rev. 1776); Artaserse (1768); Nicoraste (1769); Scipione in Cartagena (1770); Calliroe (1770); Adriano in Siria (1771); Ezio (1771); Armida (1772, rev. com Rinaldo, 1780, i com Renaud, 1783); Vologeso (1772); Tamerlano (1773); Perseo (1774); Nitteti (1774); Motezuma (1775); Didone abbandonata, pasticcio (1775); L’amore soldato (1778); L’avaro deluso, o Don Calandrino (1778); Mitridate (1781); Dardanus (1784); gdipe à Colone (1786); Arvire et Évelina (1788, completada per J.B. Rey)
Música vocal
Solfèges (publ. ~1760); Gesù presentato al tempio, oratori (1761); L’abbandono delle richezze di san Felippo Neri, oratori (1766); Machabaeorum mater, oratori (1770); Jeptes sacrificium, oratori (1771); 9 Duets (publ. ~1775), Il popolo di Giuda, liberato dalla morte per intercessione della regina Ester, oratori (1777); Juditta, oratori (1786); misses, motets, salms, cantates, àries
Música instrumental
6 Trio Sonates, op. 1 (publ. ~1775); 6 sonates, clav./pno., vl., op. 3 (publ. 1779); 6 quartets de corda, op. 2 (publ. 1778); A second set of 6 Favorite Lessons, clav./pno., vl., op. 4 (publ. ~1780)